El músic, escriptor, compositor, editor, artista i activista incansable Víctor Nubla (Barcelona, 1956) ha faltat de manera sobtada. La seua ha estat una trajectòria dedicada íntegrament a la cultura i a tots els seus vessants. Especialment a Barcelona i concretament al barri de Gràcia, però també molt més enllà.
Hi havia un Víctor Nubla persona i un Víctor Nubla artista-intel·lectual. No és que foren distints, però jo vaig conèixer abans el primer, que s’entestava a presentar-me al segon. I jo, refractari davant els llibres de ciència, el vaig descobrir a través d’un altre llibre, l’últim que va publicar. Es tractava de Metal·lúrgia (Males Herbes, l’editorial independent en què va publicar bona part dels seus últims llibres), un escrit a mig camí entre la novel·la i l’assaig amb contingut divertit, amb passatges humorístics i amb un rerefons distòpic. Com que ja havia conegut Nubla com a persona, vaig copsar que tot el que escrivia era ell. El seu cap fent teories, la seua imaginació en prosa, escenes inversemblants amb sentit. Tot era molt seu, fins i tot l’atzar. El llibre parlava de dracs convivint amb persones i en la seua presentació, a la llibreria Taifa del seu estimat barri de Gràcia, una colla de dracs va desfilar per davant. Semblaven voler donar sentit als passatges inconcebibles de Metal·lúrgia, que denunciava amb tot l’humor possible l’explotació laboral present en la societat.
Aquella va ser una de les seues múltiples aportacions a la cultura. I no havia de ser l’última. Nascut a Barcelona l’any 1956 al si d’una família amb origen a Conca, Nubla era tot un símbol del barri de Gràcia. Tant com els mods i els skins dels vuitanta. Tant com la coltracultura local, que ell mateix simbolitzava, perquè n’era història viva. Quasi tant com el Club Esportiu Europa o el campanar de la plaça de la Vila. Nubla era l’origen de bona part de la inspiració dels qui feien possible el teixit cultural de la vila i de tot Barcelona.
Músic, escriptor, editor i activista, Víctor Nubla va dedicar la seua vida a tots els vessants de la cultura. A la cultura en el sentit íntegre del terme. Compositor de música experimental, va publicar bona quantitat d’LPs allà pels vuitanta i noranta. Des d’abans ja formava part de Macromassa, un projecte musical encara viu i integrat també per Juan Creck, que representa un estil difícil de definir per qui no coneix aquest gènere innovador. Darrerament, Macromassa, ha continuat gravant discos -tal com venien fent des dels setanta- i fent concerts, també al festival Sónar o a Europa, oferint música, teatre, performances i, sobretot, escenografia i improvisació. L’interès de Nubla a promocionar aquest estil singular el portaria a fundar Gràcia Territori Sonor, que organitza activitats al voltant de la música experimental i que ell mateix va dirigir durant vint-i-cinc anys. Aquest gènere era reforçat pel festival LEM, que Nubla va dirigir durant tota una dècada mirant de generar alternatives als festivals importats de l’estranger.
Ara, el LEM o Gràcia Territori Sonor són entitats que perden el seu referent, tal com ha passat amb Macromassa, que tenia previst publicar un treball recopilatori aquest any 2020. També cal esmentar el treball recopilatori impulsat per Nubla amb músics com ara Pau Riba o escriptors com Julià Guillamon. Es tractava del primer gran mapa de la música, basat en una exposició realitzada per KRTU -un centre multidisciplinar de noves tendències- a mitjan dels noranta, dedicada a “la creació de l’univers sonor interrelacionat amb les altres arts”. El catàleg finalitzava, molt significament, amb músic i gran amic seu Pascal Comelade, qui es va retirar després d’oferir el darrer concert en les últimes festes de la Mercè.
A més de la música, Nubla ha estat autor de desenes de llibres en català i castellà, combinant diversos gèneres. El seu pis, ubicat a l’estret carrer de Milà i Fontanals, era un infinit magatzem intel·lectual. Entre els autors més repetits a les seues prestatgeries dominaven els desconeguts en l’àmbit comercial. Poc amic de parlar de si mateix i acostumat a integrar nouvinguts, Nubla exposava teories i pensaments amb veu baixa i imperceptible en qualsevol local de Gràcia. Especialment en aquells de tota la vida que a poc a poc s’extingeixen i que comptaven amb la seua presència incondicional. Perquè tal com acostumava a dir, els turistes havien hipsteritzat els bars. Per sort, els xinesos havien estat obligats a preservar els vells costums en els locals que regentaven. El vell i bon costum de no haver de pagar més del que cal. “Aquesta gent potser no se n’adona, però ens està salvant la vida”, deia un dia amb sorna.
Ell, que havia vist desaparèixer tot l’entorn en què havia crescut, va saber mantenir la virtut artística de fer sobreviure les seues inquietuds i el seu estil cultural al pas del temps. I és per això que sense ell, el barri de Gràcia perd un gran referent cultural d’aquest temps. Un temps que Víctor Nubla ha abandonat després d’una vida tan agitada com la seua activitat artística.
