Aquest mes d’abril s’acompleixen els primers vint anys d’una obra fonamental de la música popular del segle XXI, ‘Yankee Hotel Foxtrot’, l’àlbum de la banda de Chicago Wilco que va regirar i la tradició musical nord-americana. Per a molts, la seua obra mestra. Però també pòrtic i camp de proves per al que és, segurament, el treball definitiu, ‘A ghost is born’ (2004). Un debat irresoluble. Un díptic, en qualsevol cas, fonamental.
La influència musical o artística, la petjada sobre uns altres músics, sovint no va associada al coneixement popular de qui ha fet canviar les coses. Els nord-americans Wilco són un exemple d’això, d’un col·lectiu musical que va posar unes altres cartes sobre la taula, que va aconseguir una projecció considerable (suficient, per exemple, perquè aquesta efemèride siga recollida per mitjans de tot l’orbe), però sense la dimensió pública de Nirvana o fins i tot de The Strokes, dues de les bandes que també capgiraren l’escena musical sorgint des de les catacumbes de l’underground. Wilco es van quedar en un terme mitjà que, segurament, és el que corresponia al tarannà clàssic però atrevit de la proposta.
En el llibre Indie & Rock Alternativo (Ma Non Troppo, 2017), el crític musical Carlos Pérez de Ziriza resumeix aquesta dualitat. “Unint tradició i certa avantguarda, aquesta banda de Chicago es va convertir en una de les bandes de referència del rock nord-americà de les darreres dècades. Amb un peu en l’escena que podríem denominar alternativa i un altre en el gran públic, al qual -no obstant això- mai no han acabat de seduir de manera massiva”. Traduït en xifres, Yankee Hotel Foxtrot va despatxar mig milió de còpies als Estats Units. En el moment de màxima expansió, el Nevermind de Nirvana arribava a vendre 300.000 àlbums setmanals.
Es tractava de lligues diferents. “Per alguna cosa”, continua Ziriza, “la gènesi de Wilco està íntimament lligada a la irrupció de l’anomenat country alternatiu, una manera de destil·lar les arrels del rock ianqui que va plantar una pica en Flandes enmig de la pleamar grunge, en la poc favorable primera meitat dels 90”. Són els anys del primer projecte del líder de Wilco, Jeff Tweedy, els seminals Uncle Tupelo (1987-1994). D’aquella banda sorgeix Wilco, que debuta el 1995 amb un disc notable, A.M., “un estimulant debut que no es deslligava en excés dels codis folk i country rock”, acota Ziriza. La creativitat de Tweedy farà capgirar aviat la truita, amb dos àlbums que prefiguren el que havia de vindre, Being There (1996) i Summerteeth (1999). Wilco ja estan preparats per fer el pas següent. Abans, tanmateix, com una manera de reconèixer el llegat anterior abans de profanar-lo, publiquen un parell de discos en col·laboració amb Billy Bragg del pare fundador, Woody Guthrie. I es posen mans a l’obra.
La història del llançament de Yankee Hotel Foxtrot és una mica alambinada però la resumiren en els aspectes bàsics: destinat a ser publicat en la multinacional Warner, els directius no acaben veient clares les relatives derives experimentals del disc (compte que tampoc no estem parlant de música dodecafònica) i Wilco acaba fent-se amb els drets. Després d’una primera publicació en streaming per contrarestar la fuga d’arxius de mala qualitat distribuïts en xarxes P2P, els de Chicago decideixen editar el disc en Nonosech, paradoxalment una filial de la mateixa Warner. Tot perquè, en origen, Tweedy aspirava a què el disc tinguera una difusió i una distribució massiva que no li proporcionaven els petits segells independents. I, amb matisos, ho va aconseguir.
El procés
L’avantatge per al públic que es vulga acostar a la gestació i les diferents aventures i desventures per les quals va passar el disc és que el procés està documentat -mai millor dit- a través d’un esplèndid documental de Sam Jones, I Am Trying To Break Yourt Heart (2002), títol que fa referència al títol de la cançó que obre el disc i que té una evident dimensió simbòlica. Gràcies a la pel·lícula entenem la genialitat de Tweedy (també el seu tarannà: esquerp sovint, tendre quan parla amb els fills), les raons que fan que un dels pilars fins aleshores de Wilco, Jay Bennett, abandone el vaixell després dels xocs artístics amb el líder (el debat sobre el sensacional inici de “Heavy Metal Drummer” va ser un dels més forts) i el paper fonamental del productor Jim O’Rourke en l’acabat sònic del disc.
També veiem Tweey esbossant les màgiques melodies i acords del disc, les pallassades dels membres del grup i la seua enorme solidesa instrumental, com va prenent forma la part més experimental de la proposta, com son capaços de traslladar l’essència als directes, en el que va acabar convertint-se en una autèntica màquina de devastació sobre l’escenari. Els conflictes entre Tweedy i Bennett, tanmateix, sempre han estat el més comentat del film, perquè poques vegades accedim de manera directa a les tensions artístiques d’un grup. El resum és que, com diu Bennett, les dinàmiques en el funcionament de la banda canviaren en algun moment. Sols podia regnar un. I potser té raó Bennett quan diu que el líder de Wilco es va poder sentir amenaçat. O, tal vegada, simplement eren incompatibles. Per cert, aquesta intrahistòria té un final trist: després d’una certa carrera en solitari, Bennett va morir el 2009 per una sobredosi de fentanil.
El llegat i el debat
Comptat i debatut, el que deixa aquella aventura és un àlbum excels, present en nombrosos llistats del millor de la dècada i més enllà. El crític Rob Morton, en el volum 101 discos que cal escoltar abans de morir, escrivia: “A partir del preludi d’un minut ple de brunzits còsmics i pianos delicats que obre l’àlbum amb ‘I Am Trying To Break Your Heart’, està clar que la banda s’aventura en un territori inexplorat”. I afegeix: “El resultat és sobrecollidor. Les lletres de Jeff Tweedy són intensament íntimes, polítiques i evocadores. El to de l’àlbum és fantasmal i distorsionat, encara que bellament seré”.
Una combinació de passatges obscurs com “Poor places” o “Radio Cure” amb píndoles de pop perfecte i sofisticat com “Kamera”, “War on war” o “Heavy Metal Drummer” i terrenys a mig camí com l’elegantíssima “Jesus, etc”. Autèntiques peces mestres com “I’m The Man Who Lovef You” i els seus acabats soul i diàlegs magistrals entre tradició i modernitat com els que conté “Ashes of American Flags”. El tipus de música que poca gent més enllà dels boomers, per dalt i per baix, escoltaria, però que a centenars de milions de persones de l’hemisferi occidental ens feia sentir-nos especials per la seua combinació de complexitat i bellesa, pels referents als quals apel·lava.
Ho podríem tancar així. Però Yankee Hotel Foxtrot té conseqüències en forma d’una important influència per a tota una generació de músics i, internament, provoca una extensió amb un àlbum que una part de la crítica (qui signa aquestes ratlles n’estaria d’acord) considera encara millor i la seua veritable obra mestra, A Ghost Is Born (2004). De nou amb Jim O’Rourke participant de la producció, aquest disc bessó és un aprofundiment en la investigació sonora engegada amb l’anterior treball. Però amb un plus d’inquietud.
En un número especial de la revista Rockdelux per celebrar el seu trenté aniversari (1984-2014), s’incloïa A Ghost Is Born i no el seu predecessor. I Joan Pons escrivia que els de Chicago “importaren elements del jazz, el krautrock, la no wave i l’avantguarda per espantar el fantasma, sempre amansador, del rock per a pares”. Abans d’això, Pons explicava: “Melòmans de llarg reconegut reconeixien en ell la mateixa vibració dels discos cèlebres del rock americà amb el qual van créixer i noves generacions d’oients advertien l’oportunitat de viure en present una obra que insinuava la grandesa dels àlbums mítics dels anys 60 i 70”. I reblava que la maduresa i el classicisme no tenen per què estar renyits amb l’atreviment.
Aquesta és la conjunció perfecta de l’àlbum. Els quasi onze minuts de la grandiosa “Spiders (Kidsmoke)” sobre un ritme motorik i una mena de gloriosa tornada amb riffs de guitarra espectaculars, al costat de monuments introspectius com les genials “Muzzle of Bees” o “Company in My Back” (autèntic top 10 de la banda). Del classicisme pop ben entés de la preciosa “Hummingbird” o de “Theologians” al soroll blanc de “Less That You Think”. Per no oblidar mixtures com la meravellosa “Wishful Thinking” o l’esclat punk en “I’m a Wheel”.
A Ghost Is Born és, en tot cas, el punt creatiu àlgid de Wilco. A partir d’això abandonaran el risc per deixar-se bressolar pel vessant més clàssic de la seua magna producció. El que no ha estat incompatible amb presentar alguns grans discos, enriquits per la incorporació d’un guitarrista suprem com Nels Cline. Els millors d’aquesta nova etapa serien Sky Blue Sky (2007) i, sobretot, The Whole Love (2011).
Tot i això, Yankee Hotel Foxtrot i A Ghost is Born són el seu llegat més important. El recordatori que, durant un grapat d’anys dels inicis del segle XXI, Wilco fou la millor banda de rock del món.
