Música

Nick Drake i nosaltres

Fa uns pocs dies s’acomplia el cinquantè aniversari de la publicació d’un dels discos més bells, crus i inquietants de la música popular contemporània: ‘Pink Moon’ (Island Records, 1972), de Nick Drake. Aprofitant l’efemèride, reflexionem sobre el llegat de l’esquiu cantautor britànic i l’enorme però sigil·losa empremta que va deixar entre nosaltres.

El cas de Nick Drake obeeix amb irritant fidelitat a l’estereotip d’artista maleït: incomprés en vida —les vendes coetànies dels seus discos amb prou feines arribaren als 4000 exemplars—, i dramàticament frustrat per la manca de reconeixement del seu talent, va aparéixer mort al dormitori de la casa familiar el 25 de novembre del 1974, amb només 26 anys, a causa d’una sobredosi dels antidepressius que prenia per a dormir.

Abans havia tingut temps d’enregistrar tres discos imponents per a Island Records: Five leaves left (1968), Bryter Layter (1970) i el ja esmentat Pink Moon. Els dos primers comptaven amb la producció del gran Joe Boyd i uns sumptuosos arranjaments orquestrals que de vegades arruïnaven el sempre magnètic i torbador pathos de les seues cançons  i, en altres —”Northern Sky”, “Hazey Jane II”, totes dues el més paregut a un hit que va enregistrar mai—, el reforçaven amb resultats enlluernadors.

Pink Moon, però, era tota una altra cosa. Gravat durant dues nits, amb el seu enginyer habitual John Wood, recull 28 minuts de veu i guitarra amb l’únic afegit d’una escadussera línia de piano en el tema titular. Però quina veu i quina guitarra: la primera ja ens lligava curt en els dos discos anteriors, amarada d’un dolor indefinit i persistent. Aquí, sense ornaments sobrers, despullada i pròxima, amb la dolçor fumada d’uns aguts mancats d’estridència i crispació, ens remetia a la serena agonia d’un àngel ferit. I la guitarra, amagada abans en el teixit de cordes i vent, resplendia ara amb una fisicitat angoixant i un virtuosisme que, de cop i volta, el posava al capdamunt de la gloriosa escola britànica que tan lluny va portar l’expressivitat de l’instrument: Bert Jansch, John Renbourn, John Martyn… Radicalment minimalista —el blues “Know”, una estranya obra mestra de concreció i agudesa— o expansivament locuaç —les meravelles de “Things behind the sun” i “From de morning”, exigües besllums filtrades en l’ombriu—, raspant la guitarra com si cantara exclusivament per ell mateix —“Place to be”— o puntejant-la amb una determinació hipnòtica —“Road”—, la sinergia entre veu i instrument hi assoleix cotes d’una puresa artística irrepetible. Puresa sancionada per uns textos que obvien la particular narrativa dels discos precedents i esdevenen més impressionistes i abstractes per arrodonir la tèrbola vibració que recorre l’enregistrament d’extrem a extrem: culpa, desarrelament i la punyent convicció que, no ja la redempció, ni tan sols l’alleujament sembla possible.

Com en les anteriors ocasions, el disc va passar desapercebut. L’autosabotatge de l’autor, evidentment, no ajudava: tímid i pudorós fins al punt d’induir sospites d’autisme, només va concedir una entrevista a una revista musical, va fer poquíssimes actuacions en directe i no hi ha constància del seu pas per televisió —no busqueu a YouTube cap filmació seua: fins ara no se n’ha trobat cap. Nick Drake s’expressava a través de les seues cançons i, després de cada lliurament públic, romania en un estat de malenconia inexpugnable. François Hardy, que admirava la seua música i tingué amb ell una petita relació protagonitzada per llarguíssims silencis, en feia una precisa descripció a les seues memòries preguntant-se qui era en realitat l’autor de Pink Moon: “¿Un esperit pur que havia infravalorat les dificultats de l’encarnació terrenal i havia ascendit al cel tan ràpid com havia baixat per oferir al món unes belles perles que aquest no havia volgut?”.

Tampoc la seua mort suscità grans titulars: sense presència pública i retirat a casa dels seus pares, va desaparéixer tan silenciós com havia viscut, condemnat a la condició d’artista de culte valorat només per una minsa minoria de seguidors.

Hagueren de passar bastants anys perquè la seua obra rebera l’atenció que mereixia. El punt d’inflexió és ben conegut i el propicià un anunci de televisió: la lluna rosa, que segons la llegenda va inspirar Nick Drake a una platja d’Algesires —sembla que Chris Blackwell, president d’Island Records, li deixà la casa que hi tenia perquè intentara superar una fase de bloqueig creatiu—, il·luminava l’excursió nocturna que quatre joves feien el 1999 per Bodega Bay (Califòrnia) a bord d’un Volkswagen Cabriolet, mentre la veu del cantautor commovia multituds a l’altra banda de la pantalla. En poques setmanes Pink Moon multiplicava per deu les seues vendes i esdevenia un disc definitivament referencial mentre la figura del seu autor s’agegantava com mai ell mateix podia haver imaginat. Curiosament, tot allò que en vida havia estat un obstacle —el seu caràcter enigmàtic i atribolat, la seua imatge de fragilitat i desubicació, la dissuasiva tristesa amb què arrapaven les seues cançons— ara es convertia en un actiu més per a erigir el mite que, a poc a poc, començava a deixar sentir la seua influència en noves generacions de cantautors, còmplices en imaginari i sensibilitat. 

Una empremta creixent que s’aprecia també a casa nostra, especialment a partir del canvi de segle quan, de la varietat de formes musicals que dimanen de l’escena indie, es va definint el perfil híbrid del cantautor contemporani que beu amb el mateix deler de fonts pròpies i alienes. A continuació, sense ànim de ser exhaustius, en posarem uns pocs exemples.

Xavier Baró i “La balada de Nick Drake (Deserts, Satchmo Rcds-Discmedi, 2000)

El joglar d’Almacelles comparteix amb Nick Drake una concepció visceral de la creació musical i un diàleg permanent amb la tradició autòctona: “La meva cançó té a veure amb el cant poètic a tomba oberta —escrivia al tan revelador Diari del Mas de Flors (2010)—. Poesia i melodia dutes de la font a la copa. Naix de la tradició i se n’alimenta. I l’experiència del viatge n’altera la forma”. Quan en un dels seus discs més desconcertants —l’inacabat Deserts (2000)— va incloure “La balada de Nick Drake”, ho entenguérem com la constatació d’una profecia autocomplerta: cantava a Nick Drake, però fàcilment s’hi podia intuir una pulsió autobiogràfica: “La seva raó va ser existir, / musicant profundes soledats / amb el més bell cant enfosquit / del jardí del fruit final”.

Ferran Palau i una tomba a Tanworth-in-Arden. “Rierol”, L’aigua del rierol (Amniòtic Records, 2012)

Potser no hi ha cap músic català que haja al·ludit més vegades en les seues entrevistes a la figura de Nick Drake. “El meu Jesucrist personal”, ha dit en més d’una ocasió. I només va necessitar un disc per demostrar-ho, el primer que feia en solitari després d’haver-nos conquerit, al costat de la seua parella Louise Samson, amb la delicada i fosca orfebreria folk d’Anímic. L’adoració al cantautor britànic s’estén per tot el disc, ple d’apel·lacions a la seua obra, des de la introducció instrumental —tan significativa a les dues cares de Bryter Layter—, fins a l’univers expressiu i la mateixa orquestració —gosaríem dir que Jordi Matas, autor dels arranjaments, estudià atentament el treball de Robert Kirby en els dos primers discos de Drake—. Però sens dubte la pista principal la trobem a la portada: una mena d’estampa gòtica on s’aprecia la imatge de Ferran Palau dempeus al costat de la tomba on reposen les cendres del nostre protagonista a Tanworth-in-Arden.

Ona Nua cantant “River man”

El cantautor alzireny Josep Pérez, Ona Nua, només ha enregistrat un disc en solitari, Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil, 2016), on exhibeix un domini absolut de les distàncies curtes, una sensibilitat exquisida i una especial habilitat per convocar les emocions més pures.  

Amb aquestes credencials i havent publicat més d’un centenar de versions al seu canal de YouTube, hauria estat tota una sorpresa no trobar-ne una de Nick Drake. I la tria tampoc estranya: “River man”, una de les seues peces més versionades, composició misteriosa i torbadora en compàs de 5/4 que barreja els llenguatges del folk, el jazz i, fins i tot, l’impressionisme d’autors com Debussy, Delius o Ravel. Josep Pérez en fa una lectura personalíssima, sense respectar-ne el ritme original, acompanyat d’una guitarra elèctrica reverberada que determina completament la neguitosa atmosfera de la interpretació.

Abraham Rivas, melangia secreta: “Només és vent”

Abraham Rivas és el secret millor guardat de la cançó d’autor catalana actual. Esmunyedís i discret, el xativí va bastint disc a disc una obra esguitada de càrregues de profunditat amb un arc d’influències que començaria per la màgica amalgama de folk, jazz i pop amb què Joni Mitchell cisellà el seu incomparable llegat i acabaria en les introspectives emocions del nostre príncep de la tristesa. Enmig, un discurs personalíssim i un to càlid i crepuscular. Les seues darreres composicions, incloses a l’EP Les capitals, la son, la bena (2020) i travessades per l’aïllament de la pandèmia, n’accentuen l’estranyesa i melangia sense minvar-ne la sempre riquíssima i peculiar musicalitat.

Maria Jaume, la devota més jove: “Terra banyada”


El debut de Maria Jaume va constituir tot un revulsiu inesperat. Amb només vint anys exposava un llenguatge propi, fresc i introspectiu alhora, d’una maduresa i un calat expressiu insòlits. La seua obra semblava ubicar-se al bell mig d’un triangle d’influències amb un vèrtex ocupat per les darreres fornades de cantautores indie com Julia Jacklin, Stella Donnelly o Angel Olsen,  l’altre per alguns noms singulars de l’escena pop mallorquina —els inevitables Antònia Font, Miquel Serra— i el tercer per l’ombra allargada de Nick Drake. “Drake em va tocar plenament des de la primera vegada que el vaig escoltar”, li confessava a Pere Esterlich en una entrevista per al Diario de Mallorca. “Em van regalar un disc seu i, només escoltar-lo, vaig començar a plorar i a sentir alguna cosa especial”, reblava. Al seu pimer disc, Fins a maig no revisc (Bankrobber, 2020), produït per Pau Vallvé, no és difícil constatar-ne la devoció quan s’escolta el preciós i minimalista exercici de catarsi amorosa titulat “Terra banyada”. Basta tancar els ulls, imaginar-lo cantat per ell i ja tindríem un outtake de Pink Moon.

Nick Drake.
Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close