Són setmanes intenses pels Nueva Vulcano, el seu cinquè disc, Ensayo (Bcore, 2020) ja es pot escoltar des de fa dies i, a falta de concerts, les entrevistes omplen les seves agendes. Ha començat la tardor amb l’Artur Estrada, el Wences Aparicio i l’Albert Guàrdia a tot arreu, hi havia ganes de tornar a escoltar aquests tres amics, cinc anys després del seu últim disc. A ràdios, diaris i bars expliquen que aquest és un àlbum amb el qual han recuperat les sensacions del principi. Han tornat a assajar al local de Castellar del Vallès on van començar, però amb l’Albert vivint a Madrid. Un cap de setmana al mes es trobaven per fer petits campaments del rock i anar traient les 12 cançons que componen el disc.
Aquesta manera de procedir en un grup de la seva experiència (17 anys de camí i els que portaven abans amb grups com Aina o Shanty Rd), ha generat un disc dinàmic i concís que sembla un resum de tota la seva trajectòria. Ens trobem al Bar Placídia, el primer que et trobes al sortir del ferrocarril a Gràcia, ja porten uns quants cafès i entrevistes i tenen ganes de parlar. L’Artur explica que l’altre dia a Ràdio Primavera Sound els hi van fer una entrevista tant en profunditat que l’han batejat com ‘la colonoscòpia’. El Wences potser no està tan afectat per la cafeïna, se’l veu satisfet pel disc amb un posat plàcid. Per la meva part, els faig entrar i sortir de llocs comuns, parlem d’anècdotes de la infància, de com es van assignar baix i guitarra i de com la segona filla et canvia més que la primera.
Què contestaríeu al tòpic d’‘assajar és de covards’?
Artur – Que no. Mira, l’altre dia el Landete, de Sénior i el Cor Brutal, m’enviava un àudio on em deia: “Ensayar es de compadres”.
És la base del grup, no? És on passes més hores, on es nota si esteu bé entre vosaltres o no.
Artur – És cert que tocar en directe, com a experiència i veient la reacció de la gent i tot això, tens moments d’enlairament. Reproduir el mateix en directe no té res a veure. L’assaig és súper important i més amb tota la logística que, en el nostre cas, hi ha al voltant (quarantes, famílies, feines, vida personal i tal). Clar, l’assaig aquest agafa una importància respecte a tota la resta molt bèstia. Crec que és un acte de valentia per part nostra, el fet de trobar-nos el cap de setmana i que un creui Espanya per venir a assajar.
Wences – En els singles anteriors –el de Nombres i apellidos- vam provar de separar-nos una mica, que jo i l’Artur ens poséssim a compondre i l’Albert s’hi afegís i tampoc en vam sortir gaire contents. Quan ens trobem bé és quan ens asseiem els tres i ens posem a fer cançons.
Artur – Ara hem volgut ser-hi els tres.
Quan l’Albert us va dir que se n’anava a Madrid, què veu pensar?
Artur – Que quin aliviu tio, amb el soroll que fa i el que xerra, estarem la mar de tranquils vam pensar (riu).
Wences – L’Albert és sempre dels que més va de cara del grup, i aquest pas d’anar-se’n a Madrid per ell no suposava un problema pel grup, li veia possibilitats. En cap moment es va entristir per no poder estar pel grup, més aviat al contrari.
El fet que assagéssiu només un cap de setmana al mes ha influït en les cançons? El disc, en general, és més dinàmic i concís que els anteriors. Anàveu més de cara a barraca per les limitacions en els assajos?
Wences – Jo crec que és més la confiança que a mesura que han passat els anys hem anat tenint. Hem confiat en les petites coses i en com anar desenvolupant les idees que tenim.
Artur – Sí que és cert que pillàvem la cançó pel coll i la deixàvem molt feta. No som un grup de començar 3 o 4 cançons a la vegada en construcció, ens fixem en una i anem a per ella. Cada finde ens concentràvem en acabar una cançó i començar-ne una altra. Aleshores al finde següent jo ja tenia idees per la lletra o melodies fetes que ja sortien, la melodia sempre surt molt a la vegada que la música. Valorem molt l’impuls inicial.
Per anar desmuntant tòpics, assajar el mateix dia del concert dóna mala sort?
Artur – No mola gaire, fa una mica de cosa, però ho hem hagut de fer algun dia. El dia del Castell, per exemple, perquè vam dormir tots a Castellà amb el Marc Clos i al matí vam assajar, ho vam fer però no acaba d’agradar. Sí que som una mica supersticiosets amb aquestes coses.
Wences – Sí, perquè quan tu toques una cançó a l’assaig el que estàs fent és treure-li tot el que rodeja un concert. Després, quan et trobes amb la realitat d’un concert que és tenir gent al davant i estar nerviós canvia molt. Crec que amb els anys hem sabut superar aquestes coses.
Artur – No cobrar fins després dels concerts també és una altra superstició. Hi ha vegades que et diuen de cobrar abans i el Tato ha de dir ‘no, no, ja cobrarem després. O amb els Aina, per exemple, sempre m’apuntava a mà cada concert, però mai l’apuntava abans de fer-lo.
Parlem de les cançons va, és curiós veure com algunes cançons com ‘Eucalipto’ o ‘Fluorescente’ neixen de l’embadaliment davant d’una cosa que descrius, mentre que a ‘Una observación’ justament sembla que et queixis d’això, de la passivitat de l’observador. Noteu aquestes contradiccions o apareixen de casualitat?
Artur – Ostres, doncs no hi havia pensat. Sí que és veritat que moltes lletres vénen d’aquest moment de perplexitat –demanem dos Vichys i un Bitter Kas-. Fluorescente i Eucalipto tenen en comú un segon, saps? Aquell segon llarg, més llarg que els altres que quan el vius penses que en pots treure una cançó perquè vols explicar un puto segon. Les d’aquest disco pot ser que siguin cançons més cinematogràfiques, en el sentit d’intentar allargar una sèrie d’imatges per explicar aquell segon.
Una observación sembla que surti a la contra d’aquest segon, com si t’hi rebotessis.
Artur – Ve de la mirada d’una persona, d’haver-la tingut vàries vegades, de sentir-se observat i pensar què deu estar pensant l’altre. I en aquesta cançó hi ha la història aquesta del final.
La de l’esquirol.
Sí, vaig recordar que els Go Betweens sempre deien que les històries més xules són les de la infància, lletres sobre la infància. I vaig pensar que això no ho havia fet mai i ho volia provar. La meva germana la va escoltar i va flipar que recordés aquella escena de fa mil anys al càmping. Va ser un moment molt curiós de la infància, estàvem tots els nens mirant un esquirol que havia de canviar d’arbre. L’animal salta, tots mirant i va caure just sobre meu, i clar és lo més afalagat que m’he sentit mai. Com quan a bàsquet algun dia fiques un triple, molt fort va ser que em caigués a sobre. I vaig trobar que anava bé per explicar això que quan et sents observat no pots desenvolupar-te com tu ets o com t’agradaria ser.
La idea del final de Sueño europeo de colar veus d’amics europeus dient el nom de la cançó en els seus idiomes, com els hi vau presentar?
Artur – Ho va moure l’Albert, els francesos van preguntar si era una cançó antieuropea i els altres no. Sí que a la polaca li preocupava amb quina actitud o to havia d’utilitzar, estic dient el que recordo.
El desencantament amb Europa que expliqueu a la cançó trobeu que és una cosa vostra i d’aquí o un sentiment generalitzat amb els amics europeus?
Artur – Clar, te n’adones que nosaltres, pel bo i pel dolent som molt més mediterranis que els europeus segurament. No ho sé, ho hem de parlar amb ells. L’altre dia em va escriure un amic de Bèlgica que feia temps que no parlàvem, havia vingut a casa, treballa en una sala allà, tenia un grup molón. No sé, coses culturals, el rock i tot plegat, allà han anat sempre bastant per davant, també perquè està més adaptat a la cultura seva, tant a França com a Alemanya. Tenen més mitjans, però no sé què pensen.
D’aquesta cançó també m’agrada molt com sona el vibràfon. El paper d’en Marc Clos a Nueva com el veieu? Dieu que fa el ‘sofregit’, no?
Artur – Ell li diu el sofregit. A vegades quan fa una mica de coixí o una mica de base diu “jo vaig fent el sofregit. Clar, els de Girona fan sofregit per fer l’arròs, no dormen, la seva es pocha tota la nit.
El veig com qui aporta la textura dolça al vostre so. Vosaltres estripeu i trenqueu constantment i ell ho contrasta.
Wences – Pot despistar perquè després en directe ell és el que més salta i el que més està allà clavant les notes al vibràfon. Però sí, sí que ens ha donat una miqueta de…
Artur – Per mi la paraula és musicalitzar, ell musicalitza el grup. A la primera cançó que va venir, que era Segundas Residencias, recordo que quan la gravàvem jo al·lucinava. M’escoltava la primera mescla que el Santi ens va passar i uau… El tio amb els vibràfons allà era molt increïble. Clar, veníem del local, nosaltres tres toquem fort i la veu pràcticament no s’entén i després tens aquell moment d’escolta i és molt xulo. El que hem fet és allargar aquell moment.
Wences – Passem de ser un grup punk a un grup on es parla de pop.
Artur – Un grup que es pot escoltar, on hi ha uns arranjaments, on hi ha música.
I el baix també és molt important en aquest disc. Tinc curiositat per saber com vau triar qui tocava baix i qui la guitarra al principi, perquè els dos veníeu de ser guitarristes a Aina i Shanty Rd.
Wences – És que jo crec que ho vam veure clar des del principi, ja vam parlar de ser tres des del començament i no teníem gaire clar que haguéssim de ser dues guitarres. Jo segurament tenia aquella ambició o aquell respecte per l’instrument, m’havia fixat més en el so del baix i en com el baix treballa, per exemple amb Nueva sempre havia parlat de les línies del Dídac –Santesmasses, d’Aina- que sempre ens havíem quedat patidifusos. No hi va haver discussió ni res.
Artur – Recordo que el que vas fer va ser endollar-lo a l’ampli de guitarra primer. Teníem els mateixos amplis, any amunt any avall, pantalles Marshall i ell va endollar el baix del Dídac, no?
Wences – Sí, li vaig comprar el segon baix que tenia al Dídac, que és el que utilitzo, i vam començar a treballar així. Jo era megafan de Girls Against Boys, de Neds Atomic Dustbin, em flipaven les combinacions de baixos, grups d’estructura no-típica que aconseguien treure una atmosfera diferent.
Artur – És veritat, aquests grups de dos baixos et molaven molt. Moltes vegades les cançons surten quan estem despistats i el Wences comença a fer algo al local i les construïm a partir del baix.
A Las rotondas hi noto un altre cop la idea aquesta de ‘violencia y belleza’ que ja deixaves entreveure a 80% agua, en el disc anterior. Penses gaire en els discos anteriors quan escrius i en si et repeteixes?
Artur – Penso en tots els discos de Nueva com un mateix camí i això m’agrada pensar-ho així. Per exemple, em molava que Ensayo tingués certa relació amb Novelería, pel tema literari, no? Tot i que Novelería no vulgui dir res de novel·les, ni Ensayo de l’assaig literari, però m’agradava com a fil conductor. De totes maneres, no hi penso gaire en això que dius, per sort crec que intento concentrar-me en expressar alguna cosa, no em preocupa tant fer-me pesat o repetir-me perquè al final és normal. Veus, no havia pas pillat la connexió entre aquestes dues cançons.
Us escolteu molt els discos antics?
Wences – Va a temporades, cadascú va a la seva. Jo recordo whatsapps de l’Albert dient-nos: ‘M’he escoltat el Peces de dalt a baix’ o el Novelería. Ens els podem escoltar, però no repercuteixen en el nou disc. Sí que pot passar que tinguem una idea similar en la posició de la cançó el disco o de com ha de ser la cançó segons la posició i que just aquest recurs ja l’hagis repetit en segons quin disc. El truc de la cançó directa al principi o alguna més tranqui al mig del disc… Les agafem de referència, però no crec que ens acabem de repetir mai.
Artur – No sé si ens passa als tres, però a mi em passa que m’escolto molt el disc abans que surti, és com una manera de redescobrir-te a través de la feina del Santi i del Marc. I aleshores quan surt, quan et donen el vinil, paro d’escoltar-lo. I sí que hi ha aquest moment en que algú dels tres es torna a escoltar un disco anys després, jo fa molt temps que no n’escolto cap. A Novelería li vaig fer una reescoltada fa un temps i vaig flipar amb el so, no recordava que tingués un so tan atrevit, amb els ambients i les distors i coses que déu n’hi do. Va ser guai haver esperat dos o tres anys per tornar-lo a escoltar. Els més antics em costaria sentir-los, la veritat és que no en tinc ganes, prefereixo escoltar el vostre.
La canción del Sol la dediques a la teva filla petita, com són els estira-i-arronses de la vostra relació? Hi ha molta diferència amb la gran?
Artur – Tres anys? (riu) S’assemblen molt, físicament també.
La Rita ja tenia una cançó a Novelería, ara n’hi devies una a l’Emma.
Artur – Crec que en el meu cas, el canvi grana a nivell vital va ser quan va néixer la segona filla. Molta gent potser et dirà que la primera és la que més et canvia, però jo amb la primera vaig anar fent més o menys. Si te’n vas por ahi, te l’emportes i jo què sé. Per mi la segona va ser un canvi més bèstia, va ser a l’època quan va passar tot lo del Cap Verd, va ser complicat i segurament va repercutir en la criança. Amb l’Emma ens hem anat trobant, també el segon és com que li demanes que es guanyi el teu afecte, és molt curiós això. Clar, tens uns rols, com uns afectes que tu amb el primer ja et van en una direcció molt clara, sou tres i tot va cap allà. I després, un altre i ep, t’ho has de currar com si diguéssim. Òstia, estic explicant massa…
Està bé, està bé!
Wences – És que va tenir importància.
Artur – En aquest punt de l’entrevista allà a la Ràdio Primavera va ser quan vaig dir “prou, ara ja no explico més intimitats”, perquè ja notava analment una introducció (riu). És que no ho sé, tampoc ho he parlat gaire amb altres pares, però sí, et vas descobrint i hi ha aquell moment en el qual veus que ara ja esteu junts. No sé, va anar una mica així.
El principi de Una observación em recorda molt a Cala Vento n’éreu conscients?
Wences – Ding, ding, ding (fa com si sonés la campana)
Artur – Ja t’ho diré, aquesta la vaig portar jo una mica, em va sortir el riff i tal, i al principi pensava que era rollo la Mary Timone i els grups que ella tenia com Ex Hex, que havien de venir a tocar a la VOL i el riff em sonava a això. Aquestes guitarres com de Cheap Trick, rollo vuitantero americà. Però després vaig sentir Cala Vento a una recopilació que havia fet en Sergi Egea de grups d’aquí i em dic “Tio, si m’he copiat!”. I l’altre dia a Radio 3, la Vírginia – Maestro, del programa 180º- va dir que aquesta cançó li recordava a Aina, i jo per tot Espanya vaig veure venir la pilota i vaig dir ‘Pues a mi a Cala Vento’ i em va sortir de dintre, en realitat sí que ho penso.
Per seguir una mica l’ordre cronològic del disc i anar acabant, a l’última cançó (Ensayo sobre la decepción) parleu d’estar content per decebre a algú perquè vol dir que en algun moment aquesta persona va creure en tu. Entre vosaltres, que us coneixeu de fa tants anys, us podeu decebre encara?
Artur – Ostres, és que entre nosaltres som teletubbies total, oi? Sempre és ‘òstia, que guai això que has fet’. Després ho escriuràs i quedarà molt absurd, però és la veritat. Potser en coses de la vida sí que dius ostres el capullo de l’Artur torna a arribar tard o el notes del Tato ja està utilitzant un llenguatge ofensiu cap a algú. (riu)
Wences – Sí, jo crec que l’Albert a vegades sorprèn amb alguna cosa, però crec que tothom ha adoptat un tol o una manera de ser, que ja saps d’on coixeja l’altra persona i quins són els punts forts. I ens donem cancha per millorar els punts forts de l’altre i als negatius no els hi donem tanta importància.
