La desaparició de la cantant de Sants ha posat en relleu la trajectòria musical i artística d’una intèrpret que va donar nous horitzons a la cançó en català. Una artista compromesa amb el seu país i estilista dels més diversos gèneres.
En 1966 Núria Feliu és reconeguda amb el Premi d’Interpretació de la Crítica Espanyola, una distinció que comparteix amb el cantant Raphael, la figura més popular de la cançó espanyola i consentida per l’establishment. Només ha passat un any de la gravació del seu primer disc per al segell Edigsa. La veu i les cançons de la cantant sobreïx en un panorama musical assenyalat per l’erupció de la cançó ie-ie i les restes d’una cançó folklòrica espanyola on la irrupció de l’onada de la Nova Cançó ha obert nous accents i temàtiques. És en aquest horitzó on la cantant fa els primers passos en una cançó en català assenyalada per la figura hegemònica de Raimon —més tard compartida amb Joan Manuel Serrat—, Els Setze Jutges i una sèrie de veus que s’han sumat al moviment. El triomf de la composició “Se’n va anar” en el Festival de la Cançó del Mediterrani en 1963 conduït per la parella Salomé-Raimon ha servit de llançament per a una cançó en català i moderna. Com assenyala un dels primers jutges i promotors, Miquel Porter Moix, “Noi, això pita!”. L’administració franquista comença a posar sota sospita aquests intèrprets que s’obstinen a cantar en una llengua invisible en els mitjans de comunicació i considerada com a “peculiaritat regional”.
L’arribada de Núria Feliu a la Cançó ajuda a eixamplar els límits d’un moviment musical privilegiat fins aquell moment per les veus, en molts casos, modestes, dels cantants creadors. Una primera base de treball en l’escena teatral li serveix de camp d’entrenament. La cantant sempre reconeixerà aquest aprenentatge interpretatiu. El pas següent serà ja al món de la música de la mà de l’editora Edigsa, el segell que aglutina la plana major de la Cançó. Com altres intèrprets, la professionalització s’imposa en el seu camí artístic, malgrat un escenari de treball ple d’obstacles per al desenvolupament d’una cançó “normalitzada” en català. Núria Feliu serà de les primeres intèrprets a trepitjar una sala de festes, quan actua a El Papagayo, un dels locals de referència en la Barcelona dels anys seixanta.
El seu primer repertori ressalta en el territori sonor de la Cançó i desvela futures intencions melòdiques: una cançó en català oberta a tots els gèneres, sofisticada, i feta amb cara i ulls. Per aquesta destinació melòdica compta amb lletristes com Jaume Picas, un tot terreny amb el qual es creuarà en diferents moments de la seua trajectòria, i sobretot, Josep Maria Andreu, poeta i lletrista que està darrere d’una gran part de les adaptacions així com d’altres temes originals. Pel que fa als músics i compositors, la nòmina és irreprotxable: Lleó Borrell, Francesc Burrull, Antoni Ros Marbà i, sobretot en aquest primer tram, el pianista Tete Montoliu, amb qui formarà una de les parelles més icòniques de la Cançó. Hi ha també l’organista nord-americà Lou Bennett, un músic de jazz establert a Europa i més tard a Catalunya. Tots dos signen el disc Núria Feliu, Lou Bennett i els seus amics, un projecte musical promogut pel crític musical Albert Mallofré, que, a més de company sentimental, actua com una mena de Pigmalió. Aquest planter de lletristes i compositors, als quals cal sumar altres noms com Jordi Sarsanedas, Joan Argenté, Maria Aurèlia Campany, Jordi Soler Amigó o les excel·lents adaptacions d’un Delfí Abella, dona a la Nova Cançó una entitat i sobretot un nivell de qualitat molt superior a la cançó popular que es fa a l’Estat espanyol. Títols com “Tot és gris”, la versió del clàssic jazzístic “Misty”, “Anirem tots cap al cel”, estàndards de Broadway com “Gent” (“People”) de la comèdia musical Funny Girl en adaptació catalana o el bolero ”Sabor a mí”, ara “Com un gust meu”, indiquen aquesta voluntat de fruir dels diferents gèneres i estils que desenvoluparà àmpliament en el futur.
Una ‘rara avis’ en el panorama musical
La trucada des de l’altra banda de l’Ebre no es farà esperar. El segell madrileny Hispavox, una de les editores destacades del paisatge discogràfic espanyol a la dècada dels seixanta i primers setanta, aconsegueix fitxar-la. L’editora és coneguda per les seues magnífiques i acurades orquestracions i arranjaments, gràcies al treball d’homes com el productor Rafael Trabuchelli i el compositor Waldo de los Ríos. El peatge bilingüista se salda amb tres discos petits en castellà que passen amb més pena que glòria. En el record de la cantant algunes presentacions accidentada a la sala de festes madrilenya Florida Park davant d’un públic amb problemes de digestió musical cada vegada que la cantant presenta un tema en català.
Per a la producció catalana de la cantant Hispavox crea el segell L’Estel. “Aquesta sèrie d’Hispavox es proposa exaltar i difondre, en llengua original, els valors musicals de l’art català, així com els artistes més importants i les inquietuds estètiques de la Catalunya actual”, es pot llegir a la contracoberta del primer àlbum de la cantant. Un àlbum farcit de grans estàndards i cançons pop. La veu de la Feliu passa amb elegància de l’ “Alfie” de la parella Burt Bacharach – Hal Davis, una composició que han cantat, entre altres, Cilla Black, Dione Warwick o la italiana Mina a l’efervescent “Flor de segona mà” o la resplendent “Mai no goses”, adaptació del tema “On a clear day you can see forever” de la comèdia musical del mateix títol que va dur Barbra Streisand a la pantalla. El repertori mateix de la Nova Cançó ja mereix una relectura. Una versió del tema “Sota cirerer florit” de Serrat, impregnada de força i sensualitat, sobreïx entre els estàndards americans. Després de més de seixanta anys, l’àlbum roman com a “objecte no identificat” en el mapa musical espanyol de l’època.
Les aspiracions artístiques de la cantant en aquesta nova etapa semblen no tenir límits. Al cançoner de clàssics i estàndards americans suma un disc dedicat a la poesia de Salvador Espriu, el poeta que la Nova Cançó ha posat en primera línia. Amb música de Mercè Torrents i arranjaments de Lleó Borrell la veu de la cantant s’endinsa en els poemes del Llibre de Sinera, on destaca una primera versió de “Des de fons del mar” que dècades després tornarà a adaptar Raimon amb el títol de “He mirat aquesta terra”. Tampoc descuida donar una ullada a la cançó francesa, el cançoner de referència per a molts dels integrants de la Nova Cançó, en cantar el clàssic “Que reste-t-il de nos amours” (“Que n’ha quedat del nostre amor?”) de Charles Trenet, la primera a cantar al patriarca de la Chanson. Composicions pròpies amb el seu toc de swing com “No encenguis l’espelma” o ”Senzillament” formen part de la creació d’un repertori original per l’intèrpret.
Soc filla de Sants
“Soc filla de Sants, duc la mala sang i les tares de la llibertat…”. Cuplets com “La xava de Sants” i d’altres exemplifiquen “aquesta alenada d’aire fresc”—en paraules de Sebastià Gasch—, que va impregnar el món de l’espectacle i els teatres de varietats a la Barcelona dels anys vint. El crític i escriptor Sebastià Gasch és l’encarregat de presentar el disc El cuplet de Barcelona, l’àlbum que assenyala un punt d’inflexió en la carrera de Núria Feliu, en el qual marca una vigorosa i reeixida nova etapa artística. A inicis de la dècada dels setanta l’anomenada cultura o gust camp ha desencadenat una febre nostàlgica pel passat. El cuplet català popularitzat per artistes com Pilar Alonso és el protagonista d’una curiosa “guerra de cuplets” a càrrec de Núria Feliu i Guillermina Motta. Dos àlbums, Remena nena i El cuplet a Barcelona, quasi coincidents en el temps, gaudeixen d’una gran acceptació popular. Si per a Guillermina Motta, les cançons acabaran sent un llast, per a Feliu suposa un retrobament amb les seues arrels populars. En aquesta línia de recuperació del cançoner popular, cal sumar l’àlbum Homenatge a Mistinguett dedicat al repertori de la llegendària cantant francesa. La col·laboració amb el músic, compositor i productor musical mallorquí Antoni Parera Fons marca brillantment una sèrie de treballs musicals: Núria de nit, Te per tots…, àlbums on la cantant es torna a submergir amb comoditat en el songbook americà. El tàndem Feliu-Parera tornarà a coincidir anys després en el segell Put-Put, una efímera iniciativa discogràfica que deixa alguns dels àlbums més brillants de la Cançó de finals de la dècada dels setanta.
La carrera artística de Núria Feliu, com la d’altres intèrprets de la Cançó, reflectirà els vaivens socials i polítics entre la fi del franquisme i els primers governs autonòmics. Tampoc col·labora en aquests moments de transició — des de la mirada d’una certa crítica musical i informativa— la seua decantació per l’univers Convergent, un compromís amb un model de país i defensa de la llengua que culminarà en els últims anys en el seu ideari independentista. En aquesta línia d’actuació cal assenyalar els seus lligams amb el País Valencià des d’aquelles primeres baixades des de Barcelona amb la família Ballester als aplecs de Puig, vinculació sentimental i política amb el territori que ha continuat fins a la seua mort.
Repassar la trajectòria d’una intèrpret com Núria Feliu, del jazz a la cançó melòdica italiana, d’Apel·les Mestres a Cole Porter, és fer balanç d’una artista que, malgrat les modes, limitacions o servituds del mercat, ha construït una obra poderosa —quasi miraculosa per a un país petit com Catalunya— de qualitat i a l’alçada de les grans veus femenines internacionals. Com altres intèrprets de llarga durada, les seves cançons han acabat assenyalant la nostra pròpia història.
