Música

Ona Nua: «El pop s’ha acabat com a corrent ‘mainstream’, el que hi ha ara és una altra cosa»

El músic i productor Josep Pérez (Alzira, la Ribera Alta, 1973), conegut pel seu nom artístic Ona Nua, trenca un perllongat silenci discogràfic amb ‘Superpop’ (Autoedició, 2023), un elegantíssim àlbum de pop sense data de caducitat atapeït de moments emocionants. Una ‘master class’ d’un artesà de la música que roman fidel a la tradició pop de dècades precedents, de cançons d’arranjaments senzills i melodies treballades que va guanyar diumenge passat el premi Ovidi Montllor a millor disc de pop.

La història té el seu què: després de 20 anys produint i tocant la guitarra amb diferents artistes, Josep Pérez es va buscar un ben aparent nom artístic, Ona Nua, i va publicar un àlbum esplèndid, Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil, 2016), que ja va obtenir el Premi Ovidi Montllor al millor disc de cançó d’autor d’aquell exercici, gràcies a cançons de la magnitud de «Llàgrimes». Però tot i la bona recepció crítica, hem hagut d’esperar set anys per gaudir d’un nou àlbum de l’alzireny. Deixeu-nos arrebossar en el tòpic: l’espera ha valgut la pena.

Deies en una entrevista que calen moltes actuacions i molt de temps per amortitzar un disc al País Valencià. A més, hi ha hagut la pandèmia. Però en tot cas, set anys des d’Un gat i un home al seu costat sembla molt de temps.

Hi ha diversos motius, un és el que deies: si fem comptes del que et gastes en un disc, la gravació, els músics, l’edició física, etcètera, estem parlant d’un mínim de 3.500 o 4.000 euros. Si filem prim i parlem de rendibilitat, traduït a bolos i venda de discos, ara molt complexa, necessites uns quatre anys, més o menys. Sense exagerar. I més enllà del tema econòmic, sembla que amb les xarxes socials ja està feta la tasca promocional, però en realitat, per qüestions d’algoritmes, és fals, no és una promoció suficient, arribes als amics de Facebook. Tot requereix temps, s’ha de fer una tasca molt minuciosa i insistent. Amb l’altre disc crec que ho vaig fer bé i amb aquest acabe de començar. Després, està el tema que no vivim en exclusiva del nostre projecte personal, estem en altres coses, i això dificulta que et centres en la composició i la gravació. I has de sumar la pandèmia, perquè jo comence a gravar el disc el desembre de 2019. Clar, són set anys, però si li’n lleves tres, la distància real és més curta.

Descomptem, per tant, tres anys. Però en tot cas quatre anys és un període considerable, és una cocció lenta que es nota en l’àlbum, totes les cançons semblen molt pensades i reposades. I han passat set anys, hi ha un aprenentatge. Superpop transmet una mica això.

M’alegra aquesta percepció. Molt, perquè és una conseqüència no sols dels set anys d’evolució d’Ona Nua sinó de mi com a persona, d’haver treballat amb molta gent com Òscar Briz, Nèstor Mont o Limbotheque. Vas polint i depurant, quasi de forma natural, sense esforçar-se en excés, el que vols i el que no. És un disc molt senzill, requeria una base musical que no fora molt pretensiosa, fer amb cada cançó el que em naixia com a músic, sense intel·lectualitzar en excés. Després hi ha uns altres elements buscats, en forma d’arranjaments, però això ha estat més cosa d’Abraham Rivas [diu en referència al pianista i cantautor]. Pense que és un disc més madur que l’altre, més depurat.

Ara en parlarem. En tot cas, deies en una entrevista que el títol del disc té un punt irònic, de distància amb el pop grandiloqüent d’autotune, electrònica i connexió amb els estils urbans de moda. Tot això s’explica d’alguna manera en la lletra de «No cante per ningú».

Té una mica d’això, és una declaració d’intencions del que significa la música per a mi. I crec que coincidiria amb el que pensen molts artistes. En el moment que perds la relació privada amb l’art i la música deriva en unes altres intencions, alguna cosa es desvirtua. No solc fer lletres crítiques, però de tant en tant m’ixen, perquè són preocupacions que tinc com a artista.

Malgrat que la teua ona és una altra, escoltes les noves fornades d’artistes pop? Hi ha alguna proposta que t’agrade, malgrat tot?

Bé, a veure… Sí que hi ha artistes que m’agraden, però no serien tant els que estan en aquesta història de l’autotune, ací ja no connecte. Com a melòman, com a persona que està en el món musical, escolte Rosalía, l’analitze, com faig amb Marala, per exemple. I hi ha coses que dius: ostres, que guapo és açò. Però nosaltres som fills d’una altra herència musical. D’altra banda, escolte molta música clàssica, hi he dedicat molt de temps aquests anys. La clàssica està molt per sobre a escala emocional de la música que em puguen oferir ara.

Tornant al disc, a mi el so em recorda una mica a Josh Rouse, per l’elegància de l’acabat i la riquesa de les harmonies i de les melodies, però amb un punt més melancòlic i introspectiu, de bellesa trista. Està en cançons com «Elogi del camí», «Mirall de dins» o la que tanca, «Mentides». Hi estàs d’acord?

Sí. Els discos de Josh Rouse han estat una influència claríssima sobretot pel que fa a sonoritat, allò de fer que amb quatre elements tot sone bonic. També podria citar-te a Ron Sexmith…

Vetiver?

Sí, Vetiver té alguns discos que tenen aquella melancolia, però crec que Ron Sexmith m’ha influenciat prou i és un artista que, per cert, li he d’agrair a Òscar Briz haver-lo descobert. Podria nomenar també alguns discos de Wilco que tenen aquell aire. O The Autumn Defense, que és un grup que té un so que va en la mateixa línia.

Ron Sexmith, a més, és un músic que té molta cura de les melodies. I això està present en el teu disc.

Espere que sí, la melodia és una de les coses que més m’importen. Obriré un parèntesi: el pop s’ha acabat com a corrent mainstream, el que hi ha ara no és pop, és una altra cosa. És com el barroc o la música romàntica, que duraren ix temps i es redefiniren amb un altre nom que al principi no existia, és més o menys progressiu. En aquest sentit, el pop està mort. Ho dic perquè el que conforma el pop és uns acords, una melodia i una base rítmica. A mi m’interessa la melodia, perquè navega per uns acords que ja han emprat 50.000 artistes abans que jo. Hem d’assumir que no inventem res i, dins d’això, la melodia encara ens permet aportar alguna cosa que siga emocionant.

Josep Pérez, contemplatiu @Joanra Estellés

Aquest pop que té l’origen en The Beatles, per dir-ho així, ha acabat sent underground. Ara mateix, una cançó com “Elogi del camí”, per exemple, ho seria.

Podria ser. L’altre dia estava amb Alberto Montero, perquè estem fent junts un homenatge a Vainica Doble, li vaig posar el disc i em va dir que “Elogi del camí” li recordava a Crosby, Stills, Nash & Young. Em va molar, perquè el disc té aquell rotllo setanter. Per a mi, en aquella dècada es va arribar al cim pel que fa a la sonoritat i de fer les coses de manera excelsa, va passar tot el que havia passat: el folk de Joni Mitchell, el rock progressiu de King Crimson… Hi ha tant, a escala sonora… Vam esprémer les màquines analògiques. Hui en dia escoltes un d’aquells discos i la dinàmica que t’aporta és molt emotiva. Això s’ha perdut, i no ho dic per ser un abuelo cebolleta, sinó analitzant-ho de manera objectiva.

El disc és melancòlic, però també conté temes com «Amor i redempció», amb més agitació i electricitat. També es veu en la manera en què fas evolucionar cançons com «Destí primitiu», «Homenatge anònim XV» o «Imaginem», que combinen l’aire introspectiu amb guitarres que et desperten.

Els meus orígens són molt roquers. Però sobretot hi ha una diferència respecte del disc anterior, que el vaig gravar bàsicament jo. I aquest, es va començar a gravar en el desconfinament, jo enviava als músics maquetes amb guitarra acústica i veu, solament. I ells, amb quatre premisses meues, tocaven el que van voler. Clar, Lluís [Besa, bateria] és molt roquer, i Xavier [Alaman, baixista] és molt rítmic. Això ha estat una sort, perquè enriqueix el disc i el porta a direccions que jo no preveia. Pensava que anava a ser un disc molt íntim i ha estat tot el contrari, té una certa potència dintre de la intimitat en cançons com les que dius. Això és mèrit d’ells. Ha estat molt guai i és una diferència clara respecte de l’anterior àlbum.

Parlem una mica de textos. «Mare» és un preciós tribut, directe, amb una lletra també directa que sembla com una conversa. Fa tota la sensació que volies que s’entenguera tot, de la a a la z.

Coberta del disc, de Rafa Masià.

Totalment, sí. Ma mare no és una persona que entenga massa bé la ironia. En el tema de l’amor, ens guardem emocions i al final ens penedim. I volia que ma mare sapiguera que l’estime, que em penedisc de certes coses que he fet, encara que jo sé que me les ha perdonades. Però volia que ella ho escoltara com una cosa directa, de mi a ella.

I et puc preguntar per la reacció quan va escoltar la cançó?

Home, es va posar a plorar com una magdalena. No ella, jo, la meua neboda, una amiga… Li la vaig ensenyar només acabada, veu i guitarra, no em vaig poder reprimir. I vam acabar tots plorant. La resta del disc és menys emocional…

Sí, t’he llegit que volies donar-li un punt místic o metafísic. És un recurs estilístic o una manera de reflectir un estat d’ànim?

Hi ha cançons que tenen textos estrets del Vedanta oriental, fragments budistes i taoistes traduïts al valencià. Temes com “Estat genuí” o “Impermanent”. És un tema que no volia comentar en excés, perquè la gent poguera interpretar-ho d’unes altres formes, però bé, està tot barrejat. La impermanència, el concepte de cuidar les relacions, m’interessava.

També has adaptat poemes.

Sí, de Vicent Andrés Estellés hi ha “Homenatge anònim XV”, un tema que ja van fer Tomàs de los Santos i Borja Penalba, però aquesta versió és molt diferent. La meua té l’origen en un encàrrec que em feren d’un homenatge en el Cementiri de València a un anarquista, Bob Smillie, un milicià del POUM que van matar en els famosos fets de maig del 1937, a Catalunya. A l’homenatge, per cert, va vindre el fill de George Orwell, que era amic de Smillie. Vaig fer la cançó exclusivament per a l’acte, però també l’he inclòs en el disc, perquè és un clam contra la repressió. També hi ha una adaptació d’un poema d’Isabel Garcia Canet, “Mirall de dins”, un text que m’agrada molt perquè és molt metafòric. I hi ha un paral·lelisme amb el disc anterior, perquè hi havia una lletra de Marcela Payà, “Cant a u mateix”. I per al nou disc li vaig encarregar la lletra de “Destí primitiu”, la seua interpretació del que és la reencarnació.

Hem parlat dels teus músics, però hi ha una col·laboració curiosa: «Mentides» conté el clarinet d’Ausiàs Garrigós, un músic de la Liverpool Philharmonic Orchestra, natural de Potries, que ha tocat en àlbums de Björk i Radiohead. Això té molta gràcia.

Sí que la té. Toca també en l’inici del disc, el primer que s’escolta és una mena de marcatge de compàs. I és un altre dels paral·lelismes respecte del disc anterior, que començava amb Abraham marcant el compàs. És un homenatge a la música, que comença sempre amb un marcatge de compàs. Amb Ausiàs tenim amistat, li vaig demanar tocar amb mi en el Potries Fest i va ser meravellós. I li vaig demanar tocar també en el disc. És un “luxàs”: el nivell de l’arranjament no està a la seua alçada, però ja vindran uns altres moments més lluïdors.

Parlant de Liverpool, comentàvem l’influx en la teua generació The Beatles. Tu també tens l’experiència de gent jove que els ha descobert, malgrat tot, i ha connectat amb aquelles cançons? Ho dic per acabar amb un to més optimista.

Clar que la tinc, amb amics i coneguts. Amb fills d’amics o amics que tinc ara que són molt joves, que estan entre els 28 i els 30 anys. S’han criat amb l’altra música i quan els poses discos fetitxe dels setanta flipen al mateix nivell que ho féiem nosaltres. Però és com quan nosaltres, criats en el segle XX, descobríem la música barroca, de sobte. O el que fa Efrén López, superconnectat amb músiques del Mediterrani en alguns casos ancestrals. Com no connectes amb això si tens una sensibilitat artística? El que volia dir amb això de la mort del pop és que ha mort en el mainstream, però el pop continuarà. I el rock continuarà. Igual que ha continuat el barroc. Hi ha gent jove que es posarà ara l’Ok Computer i fliparà, pensarà: quina meravella. Coses imperibles, que estan més enllà de les modes, que connecten amb l’emoció primària de l’ésser humà.

Superpop es presentarà el diumenge dia 5 de novembre en La Casella d’Alzira.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close