Òpera

(Alguns) secrets dels cicles de Schubert

Al llarg dels darrers anys, dos dels tres cicles de lieder de Franz Schubert fan furor entre els melòmans de casa nostra. Indaguem-ne el perquè.

Hi ha peces musicals que -sense que ningú sàpiga quina és la causa- es posen de moda i fan furor entre els melòmans. A dia d’avui, com a mínim un cop l’any assistim al Palau de la Música o a L’Auditori a escoltar amb devoció la Passió segons sant Mateu de Bach; o omplim el Liceu per veure La flauta màgica de Mozart; o pelegrinem fins a Vilabertan a fer un Viatge d’hivern de Schubert al costat d’un reputat liederista. El cert és que obres com les que acabem de citar són pedres de toc en la història de la música. Peces amb un valor indiscutible… però que durant dècades eren rareses, peces quasi desconegudes entre nosaltres o tresors de discòfils. Parlo, en el cas que ens ocupa, dels anys setanta o fins i tot part dels vuitanta: poc a poc, l’oratori de Bach es va anar redescobrint en versions filològiques, mentre que a La flauta màgica li va arribar una edat d’or gràcies a la “Mozartmania” engegada per l’èxit mediàtic de la pel·lícula Amadeus. El cas del cicle de Schubert ja és més complex i té a veure amb la petita gran minoria que ha fet de la Schubertiada un esdeveniment per a paladars exqusísits que ha anat fent taca d’oli. Avui dia, tenim belles molinesres i viatges d’hivern a dojo, i fins i tot contratenors com Xavier Sabata s’hi ha atrevit, desplaçant les inapel·lables i referencials gravacions protagonitzades per veus com les de Dietrich Fischer-Dieskau o Hermann Prey. D’entre els més de sis-cents lieder escrits per Franz Schubert (1797-1828), destaquen per damunt de tot els vint que integren Die schöne Müllerin (1823) i els vint-i-quatre corresponents a Winterreise (1827). Un cas apart seria el del tercer cicle, Schwanengesang, que inclou cançons aplegades pòstumament per amics del compositor austríac.

Quins són els secrets i els encants d’aquests cicles? Molts, impossibles d’analitzar en un article d’aquestes característiques. Però sí que almenys podem desvetllar-ne algunes claus.

Partitura autògrafa de Winterreise

Sobre La bella molinera

Die schöne Müllerin és un conjunt de vint peces sobre poemes de Wilhelm Müller (1794-1827). Ambdós cicles tenen en comú un sentit narratiu dels poemes, traduïts magistralment per Schubert a l’hora de triar les tonalitats i de concebre una escriptura per al piano amb alt voltatge expressiu, sempre en complicitat amb un cant que, sense ser operístic, demana igualment dosis d’expressió, implicació emocional i bona transmissió de les paraules del poeta.

En el cas que ens ocupa, el cicle explica la història d’un jove caminant que s’enamora d’una bonica molinera, que l’encisa. Aviat, però, la presència d’un caçador vestit de verd s’erigeix en amenaça per a protagonista, ja que endevina que la ove molinera se n’enamorarà. El caminant, al final del cicle, arriba a al vora d’un rierol, les aigües del qual el bressolen en un episodi ambivalent, que podria apuntar al suïcidi.

Schubert convida, al llarg de les vint magistrals composicions que integren Die schöne Müllerin, a un viatge físic i esiritual, perquè el protagonista no transita tan sols per una naturalesa amable i hostil a la vegada, sinó també dins dels diferents estats anímics que li provoquen la bellesa de la noia, els temors davant del caçador, els arbres, les pedres i les aigües que troba al seu pas. Per això, com dèiem abans, el compositor utilitza tonalitats canviants entre els diversos lieder però també a l’interior dels mateixos mitjançant modulacions, transicions o fins i tot canvis abruptes en funció del sentit del text.

Aquesta petita gran obra demana i exigeix a l’oient una atenció profunda i exclusiva; demana un deixar-se portar; reclama una delicadesa en la seva percepció. En definitiva, es tracta d’un cicle que ens convida a caminar pels viaranys del cos i de l’esperit, de la naturalesa i d’allò que la transcendeix.

Wilhelm Müller (1794-1827), autor dels poemes dels cicles

Un Viatge d’hivern

Tot i que la música no tingui imatges, sempre he pensat que la millor il·lustració per sintetitzar el Winterreise de Schubert és el món pictòric de Caspar David Friedrich, (1774-1840) el paisatgista alemany romàntic que situa la figura humana empetitida davant de les forces imparables d’una naturalesa eixorca i hostil. Una reacció contrària a la concepció renaixentista, que situava sempre l’ésser humà, rei de la creació, al centre de tot. El romanticisme evoca, per contra, els embats imprevisibles d’una naturalesa capriciosa i impredectible, que situa l’experiència estètica en la categoria del sublim dinàmic, entès com allò que bascula entre el racional i l’irracional en confrontació amb els elements naturals.

Les de Friedrich són obres al·legòriques, com ho són també els vint-i-quatre poemes de Wilhelm Müller als que Franz Schubert va posar música el 1827, un any abans de morir i el mateix any de la mort de Müller.

Winterreise és molt més que un cicle de lieder. És un viatge introspectiu a l’hivern de l’ànima humana quan, després d’iniciar un camí incert en la nit de la vida, el narrador protagonista arriba a un punt de no retorn, davant d’un músic que toca una viola de mà. Una imatge que pot interpretar-se com el refugi en l’art després d’una existència sense sentit o bé com la imatge de la mort que no para de girar la maneta d’un instrument entès com allò que sempre és allà, amatent i present per endur-se’ns quan sigui.

Al simbolisme de vegades mel·liflu de les paraules de Müller (un poeta decididament menor) la música de Schubert troba un encaix perfecte. I ho fa gràcies a la compenetració entre el piano i la veu i també gràcies a la tria d’unes harmonies que sustenten el valor ètic i estètic de les paraules del poeta, fins al punt que hi ha una compenetració total entre Müller, el personatge protagonista del relat i el propi Franz Schubert.

Homes davant de la lluna de Caspar David Friedrich

El romanticisme inherent als temps del poeta i del compositor s’encarna musicalment en una concepció evolutiva de les cançons del cicle amb l’ús de les tonalitats de partença i amb canvis de les mateixes a l’interior d’alguns lieder. Valgui com a mostra l’immarcessible canvi de Re menor a Re major en el lied inicial (“Gute Nacht”), per tornar al Re menor davant d’allò que tan sols era un miratge, el record de l’estimada. No es podia ser més senzill i més complex, en el marc d’una petita gran obra com és la que ens ocupa.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Articles relacionats amb Jaume Radigales

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close