El Palau Robert de Barcelona acull fins al dia 7 de gener del 2024 l’exposició Aquella eterna admiració, centrada en la pianista i compositora Alicia de Larrocha i la soprano Victoria de los Ángeles. Dues catalanes amb innegable projecció internacional nascudes el mateix any, 1923.
Aquest 2023 la cultura i la música estan (o haurien d’estar) d’enhorabona, per l’oportunitat que comporta la celebració de l’aniversari del naixement tres artistes que, si estiguessin vives, serien centenàries: la pianista Alicia de Larrocha i les sopranos Victoria de los Ángeles i Maria Callas.
Per proximitat (tot i que un altre dia parlarem de la Callas), toca parlar ara d’Alicia i de Victoria, barcelonines i que es van professar sincera amistat des de la seva joventut i quan encara ningú no preveia l’abast internacional de les seves carreres, que les convertirien en allò tan cursi de “catalanes universals”. Tan catalanes, val a dir, que mai no van catalanitzar els seus noms, atesos els orígens parcialment castellans d’una (Alicia) i castellans i andalusos de l’altra (Victoria).
L’equip del Palau Robert de Barcelona s’ha esforçat per dignificar el seu irrisori currículum d’exposicions (sovint consistents en plafons amb lletra gruixuda i fotos sobre cartró-ploma), tot i que amb el canvi en la direcció de la casa ningú va tenir les coses fàcils i em consta que es van posar no poques dificultats al projecte. Finalment, el personal del Robert i les fundacions que duen el nom de les dues artistes han lluitat fins al final per presentar una exposició més que digna. Potser finalment, qui va dir que “Victoria i Alicia no van ser dues persones massa rellevants” s’ho deu estar menjant amb patates. Bon profit li faci.
El musicòleg i crític Pep Gorgori i el dramaturg Rafael R. Villalobos signen respectivament el comissariat i l’escenografia, amb resultats satisfactoris, tot i que hom sempre troba a faltar més profunditat per acabar de retratar les homenatjades. En aquest sentit, cal dir que la mostra s’hauria de complementar amb algunes de les biografies que existeixen sobre De Larrocha (com ara la de Mònica Pagès) o De los Ángeles (les converses amb Jaume Comellas o el “retrat” que va fer-li un servidor), a l’espera que el mateix Gorgori publiqui la que Ficta presentarà aviat sobre Victoria de los Ángeles, sustentada sobre documents que la mort de la soprano va permetre treure a la llum i consultar.
Per tornar a un argument que fa temps que esgrimim amb un sabre a cada mà, si aquest fos un país culturalment normal i s’enderroquessin les rampoines postgaudinianes de la Sagrada Família mentre el Barça baixa a segona, Alicia de Larrocha i Victoria de los Ángeles serien tan conegudes com Rosalia o les cuixes de Gerard Piqué.
Però ja sabem que això de la “clàssica” és una rèmora vergonyant i un aparador de la burgesia nostrada per als qui remenen les cireres. I que “nosaltres els catalans” (per dir-ho a la fusteriana manera) practiquem l’esport de l’autoodi com a excusa per després anar a pidolar a la “villa y corte” els dinerons que ens foten a cada bugada. I així anem, passant avall i obrint tancant la botigueta com a tristos senyors Esteves.
Com deia, em consta que l’exposició no ha estat exempta de dificultats i de travetes per part de “mindundis” (i sobretot “mindúndies”) que, des de les poltrones institucionals, s’han cregut més papistes (o em aquest cas papesses) que el Papa. I que, sense tenir punyetera idea del material que tenien davant dels seus republicans nassos, han pretès liquidar l’assumpte amb un passa-que-t’he-vist i sense voler invertir més calerons ni esforços que el que costen els citats cartró-ploma.
Gorgori i Villalobos, dos homes sensibles al fet musical, joves i amb ganes de muntar una exposició seriosa i defugint la necrofília i la naftalina, hi han invertit bous i esquelles. I el resultat, repeteixo, sense ser el que podríem haver vist a un Victoria and Albert Museum de Londres o a la Cité de la Musique de París, val la pena.
Alicia de Larrocha (1923-2009) va ser intèrpret de referència de compositors com Albéniz, Falla o Granados. Però també de Schumann i Mozart. Va escriure diverses obres i va tenir una carrera llarga, amb un arc artístic que abraça setanta-quatre anys de carrera com a intèrpret (1929-2003), sense oblidar la tasca pedagògica a l’Acadèmia Marshall. I amb divuit anys va enregistrar el seu primer disc (avui perdut) amb una jove soprano de la seva mateixa edat que responia al nom de Victoria de los Ángeles López García (1923-2005). Era una de les filles del bidell Bernardo López, a l’edifici de la Universitat de Barcelona, on residia en un àtic habilitat com a vivenda. La petita Victoria, que cantava als jardins del recinte, va debutar amb setze anys com a Mimì en unes funcions del Teatre Victòria (¡) del Paral·lel. De seguida, Puccini, Gounod, Mozart, Verdi o Wagner serien els autors amb què -sense oblidar el lied- el públic d’arreu del planeta s’agenollaria davant de l’evidència. Els mateixos espectadors que també idolatraven fins al fanatisme la seva gran amiga Alicia.
Amb l’esdevenir dels anys, ambdues artistes van professar-se amistat i admiració i van arribar a actuar plegades. De fet, si el primer enregistrament de les dues les va unir, el darrer de la llarga carrera discogràfica que van protagonitzar per separat també les va aplegar davant dels micròfons: un recull de cançons de Toldrà del que només existeix edició privada feta l’any 2000.
Ara, Alicia i Victoria tornen a estar unides en una exposició que hauria de rcórrer territori i que s’afegeix als diversos actes commemoratius, alguns ja celebrats i d’altres per celebrar. Per sort, i més enllà dels centenaris, el llegat artístic d’aquestes dues grans amigues segueix deixant petjada.
