Òpera

Un Strauss imperial a Tolosa

Die Frau ohne Schatten. Richard Strauss (1919)
Direcció musical: Frank Beermann. Direcció d’escena: Nicolas Joel (Revisió d’Stephen Taylor). Elisabeth Teige, Ricarda Merbeth, Sophie Koch, Issachach Savage, Brian Mulligan, Thomas Dolié. Choeur et Orchestre national du Capitole.
Théâtre du Capitole. Tolosa, França. Diumenge 4 de febrer de 2024.

El sol fet de representar una òpera com La dona sense ombra, sigui quina sigui l’entitat del teatre en qüestió, ja pot considerar-se un acte d’audàcia. Hi ha, per una banda, el repte que suposa per l’orquestra, tant per les exigències en el nombre d’efectius com pels simpàtics exotismes que Strauss afegeix a la percussió. També hi ha la qüestió del quintet vocal protagonista, un trencaclosques interessant per la direcció artística. En acabat, hi ha encara el factor públic i el risc de taquillatge que sempre representa un títol com aquest. Per fortuna, la iniciativa del coliseu occità s’ha resolt en un èxit majúscul, a l’altura de la tradició d’un dels primers teatres de França.

L’Opéra du Capitole ha volgut recuperar la producció que el seu director d’aleshores, Nicolas Joel, va dissenyar per l’obra el 2006. La primera virtut de la proposta del difunt regista és entendre que aquesta òpera necessita, per damunt de tot, una lectura fidel. Ja ho hem dit en altres ocasions: el text de Hofmannsthal compta amb una imatgeria tan potent, la construcció dels seus símbols és tan completa i el seu missatge ètic és tan clar, que qualsevol intent de potinejar-lo està indefectiblement destinat al fracàs. En el pla visual, Joel empra magistralment l’altura de l’escenari per delimitar ―­amb una claredat admirable― el món de les altures respecte del món dels humans. És en aquest darrer on el director, amb algun detall enginyós i una il·luminació suggerent, aconsegueix extraure bona part del misteri teatral que desprèn aquest meravellós conte de fades que és Die Frau ohne Schatten. Força menys reeixida és, per contra, la seva versió del món de les altures, marcada per la factura kitsch i monumentalista en el decorat i vestuari de la insigne parella Frigerio-Squarciapino, que contribueix a formar un conjunt estàtic, fred, nu, sense cap rastre de la poesia inherent a la partitura i al llibret.

La brillantor del quintet vocal protagonista es decantà pel cantó femení. La noruega Elisabeth Teige perfila una Emperadriu portentosa, per volum, per extensió i pel metall consistent dels seus aguts; una veu segurament un pèl massa pesada pels efluvis més lírics de l’escena del primer acte, però que escau a la perfecció a la gran escena del tercer acte «Vater, bist du’s?», en què també se sap recollir amb delicadesa. La soprano alemanya Ricarda Merbeth ofereix una Tintorera sense concessions, vocalment rotunda, de fraseig penetrant, a estones estrident, però d’una eficàcia dramàtica indiscutible en l’extenuant segon acte. Sophie Koch no és exactament la Dida vocalment més adequada que hom podrà trobar ―el registre de pit és pràcticament inaudible―, però en l’àmbit interpretatiu signa una versió memorable. Tan sols una actriu de raça com la mezzo francesa és capaç de cisellar ―amb cada gest, cada mirada― tots els contorns del complex personatge: racional, calculador, implacable, però alhora d’una humanitat corprenedora en el seu pathos. Així mateix, són seves les maneres canores més refinades de la funció. Per la seva banda, el baríton Brian Mulligan donà vida a un Barak solvent, si bé de fraseig monolític. El jove tenor Issachah Savage posseeix un instrument de veritable heldentenor: cabalós, sòlid en tots els registres, especialment en els aguts, autèntics canons que ataca a partir d’una emissió perfectament lliure ―en algun cas descontrolada. Falta encara polir a consciència el vessant interpretatiu, però tot indica que som davant un diamant en brut. Contravenint el costum, aquest emperador straussià va acabar l’implacable finale del tercer acte no tan sols viu, sinó visiblement sobrat. No és poca cosa.

Excel·lent treball de l’alemany Frank Beermann al capdavant de l’Orchestre national du Capitole ―majestuoses les cordes―, que va extraure del fossar un so (pràcticament) sempre equilibrat d’una partitura complexa i per força aliena a la rutina de la formació. Esplèndid en el gran crescendo del final del segon acte. Alguns desajustos amb l’escenari (sobretot palesos en l’escena d’entrada de l’emperador), així com certa manca d’imaginació en l’ús de les dinàmiques, sumaren potser els únics i insignificants passius de la seva prestació.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close