Òpera

Beneïda maledicció

El Palau de les Arts de València va acollir el dijous 31 de març l’estrena a la capital del Túria de la producció danesa de ‘Macbeth’, precedida i succeïda per múltiples activitats al voltant d’aquesta òpera i de la figura de Giuseppe Verdi. Una posada en escena extremadament sòbria i un elenc magníficament reeixit foren les dues característiques de la vetlada, que estigué també marcada per un breu incident ocasionat per l’hemorràgia nasal del baríton Luca Salsi.

Macbeth
Música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffrei
Michele Mariotti (direcció musical), Benedict Andrews (posada en escena), Luca Salsi (Macbeth), Anna Pirozi (Lady Macbeth), Rosa Dávila (dama de Lady Macbeth), Marko Mimica (Banco), Giovanni Sala (Macduff), Jorge Franco (Malcom)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 31 de març de 2022

En el món del teatre hi ha la creença que el Macbeth de William Shakespeare (1564-1616) és una obra maleïda atès que, segons la llegenda, les fetilleres l’embruixaren perquè l’autor hi va revelar encantaments i sortilegis secrets fins al moment. I és que aquesta tragèdia conta la història d’un guerrer al qual tres bruixes pronostiquen que serà rei. A partir d’aquest instant, i amb l’esperonament de la seua esposa, Macbeth matarà el rei Duncan per tal d’accedir al tron. Després del regicidi, la parella se submergirà en una espiral d’assassinats per tal de conservar el setial, que els farà emmalaltir mentalment a causa de la culpa i el remordiment.

A conseqüència d’aquesta reputació d’obra maleïda, augmentada per algunes circumstàncies més o menys tèrboles que se succeïren després de l’estrena en 1606 i en successives reposicions, es va començar a creure també que pronunciar la paraula “Macbeth” en un teatre provocava mala sort. Hi ha fins i tot qui creu que la galtada de Will Smith a Chris Rock en la passada gala de lliurament dels premis Òscar fou resultat d’aquesta maledicció, ja que Chris Rock, minuts abans de rebre el colp, va felicitar públicament Denzel Washington pel seu paper en una adaptació cinematogràfica recent d’aquesta tragèdia shakespeariana dient “Denzel, Macbeth em va encantar!”.

Siga com siga, el Macbeth que es va presenciar el passat 31 de març al Palau de les Arts de València no fou el de la versió teatral, sinó el de l’òpera de Verdi, i es va caracteritzar no tant per les supersticions com pel terror i per les pors més bàsiques derivades del sentiment de culpabilitat. En efecte, la interpretació de Macbeth que planteja el director de cine i teatre d’origen australià, Benedict Andrews, se centra en el drama psicològic que viuen els protagonistes de l’òpera, a causa de les visions, els malsons i les al·lucinacions en gran part ocasionades pels seus actes cruels i reprovables. Tanmateix, el vessant social, això és, el drama que experimenta la col·lectivitat sotmesa al tirà i les seues ambicions, un argument que de vegades esdevé protagonista en els muntatges de Macbeth, ocupa un paper secundari en aquesta exegesi.

Un moment de la representació ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

En resum, l’ambició de poder desmesurada (“Ambizioso spirto, tu sei Macbetto…”, canta Lady Macbeth) que porta Macbeth a cometre una escalada de crims, animat per una perversa Lady Macbeth, i les conseqüències psicològiques resultants d’aquests actes depravats són els punts que explora i manifesta la proposta escènica d’Andrews. Per a tal fi, exhibeix un escenari pràcticament nu, rodejat de taulers contraxapats de fusta, en el qual es permet mostrar cruament les atrocitats d’uns esperits cobejosos, malalts i corromputs.

Si, a priori, aquest plantejament escenogràfic pot resultar òptim per a despullar els interiors traumàtics dels protagonistes, el maneig de la llum, tan important en un espai escènic vacu, fou més que qüestionable. En primer lloc, per l’ús recurrent (i massa evident) del roig cada vegada que s’ordia o es produïa un crim. En segon lloc, pels focus, o els reflectors, adreçats al públic com a símbol fàcil del dolor que es viu a l’escenari. I, en tercer lloc, per la utilització de llums estroboscòpics amb una finalitat discutible. Així, els ulls, que són un dels elements fonamentals en aquesta òpera (“La tua corona è folgore, gli occhi mi fai roventi!”, diu Macbeth), experimenten, els del públic en particular, un suplici innecessari amb aquesta il·luminació entre ingènua i agressiva.

Un altre aspecte controvertit de la posada en escena fou els moviments dels mòduls que enquadraven l’espai escènic en els moments més inoportuns. És cert que la tecnologia actual permet la reducció del soroll de la maquinària i de l’activitat de la tramoia, de manera que és quasi imperceptible en passatges on la intensitat de la música és elevada, com quan es trau la immensa taula del banquet o quan desapareix l’improvisat cabaret. Amb tot, no hi ha dret que, en un dels punts més sublims de Macbeth, el meravellós “Patria oppressa!” que entona el cor, estiguen movent-se els panells de fusta generant un soroll fluix, però audible, i deslluint l’escena.

Anna Pirozzi i Luca Salsi ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

No obstant aquests detalls de la proposta dramàtica d’Andrews, el nivell dels intèrprets va resultar, una vegada més en aquest coliseu, sensacional. Per a començar, els dos papers protagonistes foren magistralment interpretats, tant en l’àmbit vocal com en el teatral, pel baríton Luca Salsi i per la soprano Anna Pirozzi. Els amants de l’òpera valencians esperaven Carlos Álvarez en un dels seus papers més destacats, però una indisposició en l’últim moment va provocar que gaudírem de la veu i les maneres de Luca Salsi. El baríton italià, que també actuarà en l’última funció que tindrà lloc el 10 d’abril, comparteix cartell amb el baríton George Gagnidze, d’origen georgià, que actuarà els dies 3, 5 i 8 d’abril. Convé apuntar que Salsi va oferir una veu potent, redona, amb un text ben articulat i amb una expressivitat extraordinària, que s’apreciava també en els passatges de declamació. No en va fou el baríton triat per al Macbeth de Verdi que ha obert la temporada actual del Teatro alla Scala de Milà.

A més, Luca Salsi va ser el protagonista de la vetlada per partida doble: pel seu rol de Macbeth i per l’hemorràgia nasal que va patir pocs minuts abans d’acabar-se la representació i que va obligar a interrompre-la durant poc més d’un quart d’hora. Tanmateix, la represa fou impressionant i Salsi va cantar l’ària “Perfidi! All’anglo contro me v’unite!” amb una intensitat prodigiosa, que va merèixer un llarg i calorós aplaudiment del públic tant d’agraïment com d’ànim.

Per la seua banda, la soprano Anna Pirozzi fou excel·lent vocalment durant tota la seua interpretació de Lady Macbeth, però en les àries del segon acte i en el moment del banquet fou excepcional. Pirozzi és una soprano dramàtica de so potent, amb uns aguts penetrants, sempre controlats, i amb un fraseig voluptuós. Escènicament, es va posar en la pell d’una dama freda i alhora sotmesa a una crisi de consciència constant que acaba per desestabilitzar-la. En definitiva, va brodar aquest difícil paper verdià, tan exigent i tan protagonista com el de Macbeth.

Quant a la resta del cast, val a dir que tant el baríton Marko Mimica, en el rol de Banco, com el tenor Giovanni Sala, en el paper de Macduff, van estar a l’altura de la qualitat artística dels protagonistes. Les particularitats tímbriques de les veus empastaren a la perfecció amb els partenaires, tot i que dramàticament les breus intervencions de Macduff estigueren una mica sobreactuades. Els membres del Centre de Perfeccionament i els xiquets de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats que hi intervingueren, també oferiren qualitat i professionalitat.

Luca Salsi i Marko Mimica, amb el Cor de la Generalitat ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

Pel que fa als conjunts casolans, una vegada més van donar el cent per cent del seu nivell artístic. El Cor de la Generalitat Valenciana va ser un personatge més de l’espectacle i, atesa la seua versatilitat, un personatge que es desdoblava en múltiples intèrprets: les bruixes que freqüenten Macbeth, els sicaris que maten Banco o el poble escocés que s’alça en armes contra el tirà. En aquesta ocasió, però, segurament per les posicions dels cantants, sovint allunyades del golfo mistico, l’assemblatge no va resultar tan redó. Pel que fa a l’orquestra, i a la banda interna, cal destacar el so penetrant de les cordes greus, en els moments més tràgics, i la ductilitat amb què les fustes acoloriren les intervencions dels cantants.

Qui guiava musicalment tota la troupe fou l’italià Michele Mariotti, ja conegut en aquestes terres, i que està esdevenint un dels directors verdians de referència. Sense anar més lluny, el desembre passat va brindar una lectura d’Otello al Teatro San Carlo de Nàpols que ha estat considerada de les millors dels últims anys. I és en aquesta línia que cal ressenyar el treball desenvolupat en Macbeth, un treball atent sempre a les necessitats i els detalls de les veus, però també a tot el que succeeix en l’orquestra i fora de l’orquestra. En la seua interpretació va saber transmetre el ritme trepidant del llibret de l’òpera (tota l’acció transcorre en poc més de dues hores) i alhora la calma i l’angoixa dels moments introspectius.

Tot plegat, Benedict Andrews, en aquest muntatge de Macbeth, produït per la Royal Danish Opera i estrenat en 2013, ha volgut plasmar la complexitat de l’ésser humà que es desprén en les tragèdies i les comèdies de Shakespeare i que a Verdi tant atreia. Des de l’inici es percep quin és el destí al qual es dirigeix la parella Macbeth. Així, les bruixes, l’ambició, el terror, la crueltat, la tirania, el nepotisme, no són més que portes (com les dels panells de l’escenari) que els condueixen a un únic camí: el de la demència i la mort. Pot ser que aquest costat fosc i terrorífic haja contribuït a forjar la fama d’obra maleïda d’aquesta peça, i pot ser que la maledicció intervinguera en aquesta producció, primer impedint que Carlos Álvarez hi actuara i després causant una hemorràgia nasal a Luca Salsi en plena actuació. Tanmateix, he de confessar que, després de la interrupció motivada per aquest últim incident, els deu minuts que quedaven de Macbeth foren els més intensos que he presenciat com a espectador d’òpera. Per tant, si finalment la maledicció hi va tenir res a veure, beneïda maledicció!

Un brindis per l’òpera i les malediccions? ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts
Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close