Òpera

Cal anar al Liceu: s’hi munta una orgia

Arriba a Barcelona la penúltima òpera del català Hèctor Parra sobre un amarg text de Pier Paolo Pasolini, amb escenificació de Calixto Bieito: ‘Orgia’.

No, no estem parlant d’una invitació a fer sexe en grup pel saló dels miralls, a la platea o al foyer del Liceu. Ni de practicar voyeurisme sobre pràctiques sadomasoquistes davant de les portes de Jaume Plensa. Ens estem referint a Orgia, la penúltima òpera d’Hèctor Parra que, després d’haver-se estrenat al Teatro Arriaga de Bilbao l’estiu del 2023, farà estada al Liceu en tan sols dues úniques funcions (11 i 13 d’abril). Entremig, una altra òpera fosca i sinistra, també de rerefons sexual, subtilment teixida per la partitura de Béla Bartók: El castell de Barbablava, aquesta en versió de concert.

En ambdues òperes, un home i una dona. En totes dues, l’amor, el sexe, desig, la destrucció de l’altre. I també la densitat de l’orquestra, el cant sense concessions, al servei d’una expressió nua, cruel, d’arrels tel·lúriques.

Parlem d’Orgia: es tracta d’un text teatral que Pasolini escriu el 1966. És la seva primera incursió en el registre per a l’escena, juntament amb Pilade, Affabulazione, Porcile (que serà la base de la pel·lícula homònima), Calderon i Bestia da stile. Obres que cinematogràficament es troben entre Uccellacci e Uccellini (1966) i Edipo re (1967), és a dir entre el vitalisme i el derrotisme.

Pier Paolo Pasolini

A Orgia, Pasolini col·loca sobre l’escenari dos personatges (i un tercer que apareix fugaçment al final) que apareixen existencialment nus. El poeta, periodista i cineasta italià, aborda obertament el tema de la sexualitat humana. I ho fa de manera impúdica, sense reserves ni complexos, violentant el text i els cossos que li han de donar forma, en forma d’avantsala dels excessos de la futura Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), però en aquest cas tan sols amb l’artifici del llenguatge, tot i l’escenificació possible i plausible.

Qui millor que Hèctor Parra i Calixto Bieito per donar-li forma? Parra, que és un dels compositors catalans amb més projecció internacional, presenta amb aquesta la sisena de les set òperes del seu catàleg, abans de Justice, estrenada el gener d’aquest 2024 al Grand Théâtre de Ginebra i de la que el mateix mes d’abril s’escoltarà una suite a L’Auditori.

La música d’Orgia és agra, aspra, dura, amb un latent i líric expressionisme, orquestralment de traç gruixut i vocalment compromesa, tot i que molt ben escrita per a la veu humana. Ingredients perfectes, d’altra banda, per a la cullerada escènica de Calixto Bieito, que ja havia col·laborat amb Parra en projectes anteriors com Wilde i Les bienveillantes i que, a més de l’escenificació, ha estat el responsable de la síntesi i reelaboració del llibret, mantenint l’italià original.

Tant l’obra original com el llibret operístic centren l’acció dramàtica en tres personatges, l’home, la dona i una noia, al llarg d’un pròleg i sis episodis. La trama se centra en el suïcidi del personatge masculí, després de vestir-se de dona i d’haver pres consciència de la seva homosexualitat. Però el rerefons de l’obra és la denúncia pasoliniana contra una societat hipòcrita i cruel, abusiva davant de tots aquells que segueixen un camí al marge de les normes establertes per un sistema acomodatici, burgès i capitalista.

Escena d’Orgia al Liceu

Parra, que el 2010  va estrenar al foyer del Liceu l’òpera Hypermusic Prologue, segueix la bona marxa de creadors catalans al teatre de La Rambla les darreres temporades i després de Benet Casablancas (L’enigma di Lea), Raquel García-Tomás (Alexina B.) o, la temporada vinent, Antoni Ros-Marbà amb Banjamin at Porbou, a més de les òperes de butxaca que les darreres temporades s’han ofert a diversos espais del teatre. Un compromís, el dels programadors del Liceu amb compositores i compositors nostrats, que caldria equilibrar amb la programació del nostre patrimoni operístic i amb la reexhumació de títols que dormen (i malament) el son dels justos.

M’atreveixo a aventurar que Orgia no agradarà als assidus al Liceu. Que veuran l’òpera de Parra com una raresa de laboratori, una excentricitat innecessària, una obra de passa-que-t’he-vist. És trist que es perdi de vista, en casos com aquest, la funció social de l’obra d’art, el necessari i recomanable component reflexiu que ajudi a veure l’òpera no tan sols com un art d’entreteniment que fa pessigolletes, sinó com a reflex de la vida i la mort, la política i la societat, els límits de la condició humana. I sí, també com a reflex d’allò més pur, net i espiritual que té el sexe, però també com el seu revers negatiu: reflex, en definitiva, d’allò més brut, baix, abjecte i destructiu d’aquesta part inherent al propi jo en relació amb l’altre/a. Orgia és, en aquest sentit, una porta oberta a la transgressió dels límits propis, però, lluny de caure en una frívola i masturbatòria exhibició buida de la sexualitat humana, és també una revisió d’aquesta mateixa sexualitat. Una sexualitat que pot ser destructiva i autodestructiva, bruta i nociva, estèril i buida. I si el cinema, la literatura o el teatre han explorat les vies més recòndites i aparentment prohibides, per què no ho ha de fer l’òpera, que ha abordat temàtiques com la mort, l’amor, la política o la religió? No forma part la sexualitat de l’amor, la política, la religió o fins i tot —segons com es miri— de la mateixa mort? O és que ja ningú recorda les obres de Sade, de Mishima o de Bataille?

En el cas que ens ocupa, la música de Parra —en complicitat amb el llenguatge escènic de Calixto Bieito— actua en conseqüència al llarg i ample d’una partitura radical, atonal, als límits d’un altre llenguatge, el musical, que en mans del compositor català tampoc deixarà indiferent. Com ha de ser.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close