Òpera

Carmen, més enllà dels tòpics

El retorn del muntatge de Carmen que signa Calixto Bieito al Liceu pot ser una bona oportunitat per repensar un dels personatges més rellevants del teatre musical de tots els temps: Carmen, nascuda de la ploma de Prosper Mérimée i musicada per Georges Bizet.

Calixto Bieito va estrenar el 1999 al Festival de Peralada el seu muntatge de Carmen. Aleshores, el director d’adopció catalana encara no havia aixecat les polsegures d’escàndol que el farien un home cèlebre al per aixecar opinions enfrontades entre partidaris acèrrims i detractors sorollosos gràcies a espectacles posteriors com Un ballo in maschera o Don Giovanni. Una cosa és certa: Bieito mai no deixa indiferent.

Gairebé vint-i-quatre anys després d’aquella primera incursió operística, Bieito torna al Liceu amb un espectacle que ja s’ha vist en diverses ocasions al teatre barceloní, que s’ha enregistrat i distribuït en DVD i que ja té la categoria de clàssic.

El director escènic l’encerta de ple amb una visió de Carmen allunyada de tòpics i traslladant l’acció original de l’òpera de Bizet a finals del segle XX i entre Ceuta i el Marroc. Una ambientació que fa pudor de Ducados, de wiski dolent, de masclisme tronat, de suor que xopa camises barates i que no deixa que pugui haver-hi opció per la llibertat que clama Carmen com a dona empoderada. El seu assassinat, al final de l’òpera, està subratllat per tots els tics del masclisme de manual: actitud xulesca, grapeig i remenada de moneder abans del degollament que acaba amb la vida d’una dona que ha nascut lliure i que vol morir lliure, com així ho proclama la gitana cigarrera.

Georges Bizet

Carmen segons Mérimée

Amic de Stendhal i home de gran cultura, l’escriptor Prosper Mérimée (1803-1870) estava fascinat per Espanya i pel mite de Don Joan. Va ser amic d’Eugenia de Montijo, la princesa granadina esposa de Napoleó III (Mérimée va morir l’any de la caiguda de l’emperador) i va ser gràcies a ella que l’escriptor fos anomenat senador el 1853.

El 1830 va visitar Espanya per primera vegada. Tres anys després, va ser nomenat inspector general dels monuments històrics de França. I el 1846 va publicar Carmen, una breu novel·la d’unes 70 pàgines, tot i que la seva obra mestra és la novel·la Colomba, de 1840.

Carmen és la crònica d’un viatger (presumiblement Mérimée) que, explorant els camps andalusos, coneix José “Navarro”, bandoler en recerca i captura per les autoritats. En realitat es diu José Lizarrabengoa i és un soldat navarrès, ara desertor. A Còrdova, el narrador coneixerà la gitana Carmencita, navarresa com José (amb qui conviu i amb qui parla en euskera). José havia estat pres per haver facilitat la fugida de Carmen, que havia estat detinguda. Ella, però, l’ha ajudat a escapra-se del calabós.

Prosper Mérimée

Condemnat a viure del contraban amb la colla de Carmen, José matarà un tinent i a partir d’aleshores durà una vida furtiva. Entre els contrabandistes hi ha García el Tuerto, que en realitat és un altre gitano, marit de Carmen. Aquesta ha d’anar a Gibraltar per a negocis de contraban i José és l’encarregat d’anar-la a buscar. Quan la troba, Carmen viu amb un nou amant, un oficial anglès a qui la gitana manipula per afavorir el negoci. De retorn a les muntanyes, José s’enfrontarà a García el Tuerto i el mata en un duel a navalla.

Manuel Barrón: Contrabandistas (1849)

Carmen focalitzarà la seva atracció en Lucas, un picador de Granada, a qui ella vol engalipar per la fortuna del torero. José maltracta Carmen quan ella es nega a seguir-lo estimant i a viatjar amb ell a Amèrica. Més tard, i de nou a Còrdova, Lucas és ferit i Carmen l’assisteix. José paga per anticipat una missa per l’ànima de Carmen abans d’apunyalar-la i enterrar-la al bosc. Ara, espera l’execució.

Carmen: una història cultural

L’òpera de Bizet, amb llibret de Ludovic Halévy i Henri Meilhac, prescindeix d’alguns elements de la novel·la (com ara el matrimoni de Carmen amb García El Tuerto) i introdueix un segon personatge femení, Micaëla, navarresa i contraposada a Carmen per la seva virginal innocència i candidesa. Paradoxalment, la que va ser la darrera i fracassada òpera del compositor (que va morir mesos després de l’estrena de Carmen) ha estat la que ha donat a conèixer el mite de la gitana cigarrera. Perquè una de les òperes més cèlebres i representades del repertori ha eclipsat una novel·la que ben poca gent ha llegit, mentre que seria difícil trobar algú que no estigués familiaritzat amb la música de l’Habanera (“L’amour est un oiseau rebelle”) o amb els cuplets d’Escamillo (“Votre toast”).

El 1996, Sálvador Távora va estrenar un muntatge eclèctic sobre Carmen que restituïa en certa manera el personatge històric: sí, la tal Carmen va existir i era una cigarrera que treballava a Sevilla. Era feminista avant la lettre, gitana i republicana: tres estigmes que el masclisme imperant havia de combatre. D’aquí que la tradició interpretativa del personatge, des de Mérimée fins al cinema, passant per l’òpera, accentuessin el caràcter de femme fatale de Carmen. I Távora, encertadament, la resituava i dignificava.

Aquest caràcter de dona fatal, propera a la vampiresa cinematogràfica, explica el perquè de la sobreabundància de pel·lícules sobre la immortal cigarrera en un període (anys 10-20 del segle XX) que va arquetipificar la dona fatal: directors com Raoul Walsh (1915), Cecil B. de Mille (1915), Charles Chaplin (1915), Ernst Lubitsch (1916) o Jacques Feyder (1926) van dur Carmen a la gran pantalla en temps del cinema mut i amb actrius com Pola Negri o Theda Bara, identificades amb els rols de vampiresa en d’altres pel·lícules que van protagonitzar en aquells temps. Més endavant, Imperio Argentina a les ordres de Florián Rey (1938) o Rita Hayworth a les de Charles Vidor (1946) es ficarien també en la pell de Carmen.

Otto Preminger transposaria l’òpera de Bizet en un context afroamericà a Carmen Jones (1958) i Carlos Saura la tornaria al flamenc pur i estilitzat en complicitat amb Antonio Gades el 1983, el mateix any que Peter Brook repensaria el personatge i l’òpera en l’especulativa The Tragedy of Carmen. La pedanteria godardiana també hi ficaria cullerada amb Prénom Carmen (1983), un any abans que l’obra de Bizet acabés formant part de les produccions d’òpera filmada de la productora francesa Gaumont en una pel·lícula dirigida per Francesco Rosi. A les últimes dècades, Vicente Aranda va utilitzar el reclam de la bellesa de Paz Vega per a un film fallit com Carmen (2003).

Evidentment, ens deixem moltes referències que el llibre Carmen on Film: A Cultural History permet inventariar de manera més o menys completa fins a principis del segle XXI. I és que el relat històric, la novel·la, el mite i la llegenda han convertit Carmen en un personatge fascinant i d’interpretacions infinites, per ubicar-la dins d’una peculiar història cultural de la nostra modernitat. Però la música de Bizet és la que li ha donat validesa universal. Benvingut sigui el seu retorn al Liceu.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close