El Palau de les Arts representa en una mateixa funció les òperes ‘Cavalleria rusticana’ i ‘Pagliacci’ seguint el concepte ‘Cav&Pag’. Una iniciativa que està tenint una bona acollida entre el públic i que conté, juntament amb un alt nivell musical, un intent alhora de disquisició estètica amb resultats discutibles.
Cavalleria rusticana / Pagliacci
València, Palau de les Arts
Del 23 de maig al 5 de juny de 2021
En els cercles operístics anglòfons, l’espectacle que connecta les òperes Cavalleria rusticana i Pagliacci se’l coneix com Cav/Pag (escrit així o CavPag, tot junt o Cav&Pag, amb conjunció inclosa), a l’estil de sitcom, Internet, brexit o brunch. I és que aquestes dues òperes, a causa de la seua vinculació temàtica i estètica, la seua proximitat cronològica i la seua durada anàloga (una hora i quinze minuts cada una, aproximadament) fa més d’un segle que tendeixen a representar-se en una mateixa funció, com si foren dos actes d’una única òpera. En efecte, les cròniques asseguren que des de 1893 aquesta unificació és una pràctica habitual en les sales d’òpera, que es consolidarà gràcies a les retransmissions radiofòniques d’aquestes dues òperes en aquest format integrat. No obstant això, tant Cavalleria rusticana com Pagliacci també han tingut una vida independent o, fins i tot, s’han combinat amb altres òperes, de temàtica i durada afins, com és el cas de la proposta que va fer el Palau de les Arts a València en 2010 fusionant La vida breve i Cavalleria rusticana.
Siga com siga, el passat diumenge 23 de maig, el coliseu operístic valencià albergava l’estrena de Cav/Pag amb una gran acollida per part del públic. I és que n’hi havia per a això i per a molt més, ja que es posava en escena dos dels títols més populars entre els amants de l’òpera i sobretot entre els profans; a més, l’elenc comptava amb grans veus com la soprano Ruth Iniesta, el tenor Jorge de León o el baríton Misha Kiria; i encara hi havia l’atractiu afegit de la “valencianitat” del cor, reconegut sempre per la seua qualitat, i del director musical, Jordi Bernàcer, que tornava a la que va ser casa seua durant les primeres temporades de Les Arts.
Així, tant Cavalleria rusticana, composta per Pietro Mascagni (1863-1945), amb llibret de Giovanni Targioni-Tozzetti (1863–1934) i Guido Menasci (1867-1925) i estrenada al Teatro Costanzi de Roma l’any 1890, com Pagliacci, amb música i llibret de Ruggero Leoncavallo (1857-1919) i estrenada en 1892 al Teatro dal Verme de Milà, són dues òperes arxiconegudes que, justament per aquest motiu, corren el risc de la reiteració cada vegada que es reposen. Amb tot, podem trobar una gran varietat de propostes escèniques i estètiques de Cav/Pag. Hi ha hagut muntatges que s’han recreat en el contingut violent dels arguments, conseqüència de les infidelitats conjugals i dels sentiments de gelosia, que travessen les dues peces com una agulla de fil gros. Uns altres han substituït el context meridional vuitcentista per unes situacions adaptades a les vivències del segle XXI del món occidental, de manera superficial i sense cap inquietud d’índole estètica o filosòfica. D’altres, en canvi, han passat per alt qualsevol tipus d’especulació i han tirat pel camí del dret. En qualsevol cas, la representació de dues òperes en una mateixa funció, per molta connexió temàtica que tinguen, sempre hauria de ser, des del meu punt de vista, una oportunitat de creació i de reflexió tant per al director d’escena com per al director musical.
Comptat i debatut, al Cav/Pag que es pot veure aquests dies al Palau de les Arts es detecta aquest intent de meditació, de consideració, de disquisició estètica. El concepte del teatre dins el teatre que es planteja en Pagliacci dona peu a una reflexió metateatral més intensa, a l’estil de les especulacions suscitades en algunes peces de Pirandello o del nostre Rodolf Sirera. Tanmateix, la proposta escènica del Cav/Pag de Giancarlo del Monaco, en la meua humil opinió, es queda en això, en un intent. De res serveix començar el muntatge amb el pròleg de Pagliacci, que trenca la quarta paret i s’adreça al públic per a comunicar la retòrica de la confusió entre ficció i realitat, si després no hi ha cap lligam escènic entre Cavalleria rusticana i Pagliacci, més enllà d’una poc subtil retirada del cadàver de Turiddu en la segona obra.
Si a del Monaco li interessava la reflexió metateatral, ben engrescadora per cert, haguera pogut fer com Robert Carsen, a l’Òpera d’Àmsterdam a la fi de 2019, amb una proposta que començava per Pagliacci i continuava per Cavalleria (en lloc de Cav/Pag va fer un Pag/Cav) a fi, precisament, d’introduir tota la sala en un món teatral on els límits desapareixen. Carsen, provocador i arriscat com pocs, recorre títol rere títol a l’especulació sobre el teatre dins el teatre i les estructures en abisme, com es va poder comprovar també en la reposició de la seua mítica producció de Les contes d’Hoffman a l’Opéra Bastille a començament de 2020, vint anys després de l’estrena al mateix coliseu.
Tornant al Cav/Pag valencià, encara que la producció és del Teatro Real de Madrid, la desconnexió escenogràfica que he apuntat adés s’accentua pel gran contrast entre un decorat auster, en blanc i negre (excepte el roig del vi que preludia la tragèdia), de Cavalleria rusticana i una escenografia més acord amb l’argument, amb els elements del món del circ, de la Commedia dell’Arte, etcèrera en Pagliacci. Tot i que el pastitx s’agreuja més encara en aquesta última peça amb la presència de tres grans llenços amb la imatge d’Anita Ekberg en la Fontana di Trevi de la pel·lícula La dolce vita de Fellini, com una sort de vinculació entre verisme i neorealisme. No obstant això, un element reeixit de la voluntat de difuminar els límits entre realitat i ficció fou, a parer meu, la col·locació del cor en els primers pisos de la platea, a esquerra i dreta, de manera que es va crear un efecte lluït d’estereofonia i de so envoltant. El que no tinc massa clar és si aquesta posició del cor fou pretesament volguda o si, pel contrari, fou obligada pels condicionants derivats de la Covid.
Alt nivell musical
D’altra banda, i com a contrast, és de justícia remarcar l’alt nivell musical de la lectura de totes dues òperes. Els intèrprets, en general, fregaren moments extraordinaris dins d’un rang d’excel·lència generalitzat. Per a començar, el tenor Jorge León, que feia de Turiddu a Cavalleria i de Canio a Pagliacci, va demostrar una vegada més que es troba en la plenitud de la seua carrera amb una interpretació, vocal i teatral, d’una gran qualitat. El mateix es pot dir del baríton Misha Kiria, que també va fer doblet, i de la soprano Ruth Iniesta, en el complex paper de Nedda en Pagliacci. De fet, Iniesta va captivar amb la seua desimboltura a l’escenari i la seua riquesa tímbrica en un rol que exigeix versatilitat i dramatisme en el sentit ample del terme. Remarcable fou també la intervenció de Sonia Ganassi en el paper de Santuzza i dels joves del Centre de perfeccionament, que tingueren diversos rols en la producció.
Tanmateix, si haguera de ressaltar per damunt de tot una cosa d’aquest Cav/Pag aquesta seria la sublim interpretació del Cor de la Generalitat Valenciana que, concert rere concert, i òpera rere òpera, evidencia que es tracta, sense por a exagerar, d’un dels millors cors d’Europa en el panorama actual de les agrupacions corals professionals. A destacar, el moment de l’oració “Regina coeli laetare” a Cavalleria rusticana, que va aconseguir transportar l’auditori a un ambient de recolliment i de joia. Llàstima que la intensitat d’aquesta pregària no es deixara sentir al mateix nivell en el famós “Intermezzo”.
Tampoc no puc passar per alt l’esplèndida exegesi que ens va oferir el director musical Jordi Bernàcer. El mestre alcoià, format a Viena i forjat, entre altres llocs, a terres italianes, està breguejat en l’univers del melodrama. La lectura musical de totes dues òperes va respondre a un profund coneixement de la partitura i de la tradició interpretativa, amb una atenció sempre constant a les veus i amb la consecució d’un color orquestral ben acordat amb cada situació dramàtica. El resultat fou realment magnífic i l’Orquestra del Palau de les Arts que, per suposat, va brillar com d’habitud, fou peça fonamental per a la perfecta degustació d’aquest fruit de quasi estiu, ben sucós i que fins al 5 de juny encara es pot assaborir.
En definitiva, el que es proposava com un intent de reflexió metateatral va acabar sent una exuberant manifestació musical, admirable i fastuosa, que va superar amb escreix el plantejament estètic i escenogràfic. Diu Canio, a l’inici del primer acte de Pagliacci, “il teatro e la vita non son la stessa cosa”, mentre en el fons ell sap que efectivament, almenys en la seua història, sí que ho són. Per això, quan Tonio pronuncia la mítica sentència “la commedia è finita!” ningú ignora que, en realitat, res no ha acabat. Així, el recurrent tòpic del “theatrum mundi” esdevé un bell símbol per cloure la temporada operística del Palau de les Arts. Una temporada redona, malgrat les dificultats dels temps de la Covid, que ja hagueren volgut signar més de quatre coliseus de renom i que invita a confiar que el teatre, com la vida, tornen poc a poc a la normalitat.
