Aquest nostre país, tan poc agraït amb els seus i que sempre en relativitza els èxits, hauria de ser més conscient de noms com el de Victoria de los Ángeles, una cantant d’abast internacional, tot i la modèstia del personatge. El centenari del naixement, que s’escau aquest mes de novembre, hauria de servir per reflexionar-hi.
En un anterior article, parlàvem de l’admiració mútua entre la soprano Victoria de los Ángeles i la pianista Alicia de Larrocha. A elles s’uneix el nom d’una altra centenària il·lustre, Maria Callas, que serà objecte d’un proper text d’aquí a un mes.
Escrivim aquestes paraules l’ú de novembre del 2023, a poques hores que el paranimf de la Universitat de Barcelona aculli un acte d’homenatge per obrir els actes de recordatori d’una artista que va néixer fa cent anys a la seva facultat de medicina. Filla d’andalús i de castellana, Victoria de los Ángeles López García era la mitjana dels tres fills del senyor Bernardo, bidell a l’edifici central de la Gran Via de Barcelona. Un cas curiós el de la nostra futura soprano, que des del moment del seu debut i fins al final de la seva vida (15 de gener del 2005), mantindria per sempre el seu nom compost de pila com a nom artístic, preferentment en castellà, tot i que sempre va acceptar que entre nosaltres se l’anomenés a la catalana manera.
A les aules de la universitat, la petita Victoria cantava amb impostació natural i tothom la coneixia. Amb senzillesa, naturalitat i humilitat (tres característiques innates a l’artista), es va anar obrint camí des de la formació al conservatori del Liceu fins al Gran Premi Internacional de Ginebra. Però ella sempre es consideraria la filla del bidell. Quelcom d’això hi va haver quan la pròpia Universitat de Barcelona li va concedir el títol Honoris Causa el 1987, a proposta del Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història. Enrere quedaven centenars de nits de glòria a escenaris i sales de concert d’arreu del món i un amplíssim i riquíssim llegat discogràfic.

Dels orígens humils a la internacionalització
Victoria de los Ángeles va ser filla d’una de tantes famílies que havien emigrat de diversos indrets d’Espanya per assentar-se a Catalunya. Per això, ella se sentia tan catalana com espanyola, sense distincions ni escarafalls nacionalistes. Podríem dir que va ser allò que es coneis com una dona de món, però va ser a Barcelona on es va sentir sempre còmoda, on van néixer els seus dos fills Juan Enrique i Alejandro i on va morir després d’haver dit als seus que ella sempre havia estat Mimì, en al·lusió a la protagonista de La bohème, una pobra cosidora de la que Victoria va fer sempre interpretacions memorables amb la música de Puccini, un dels seus compositors de referència.
La humilitat dels orígens va donar pas a la naturalitat de la formació, al costat d’Ars Musicae, una de les primeres entitats de casa nostra preocupades per la música antiga i del primer barroc. I això va permetre a la nostra protagonista formar-se com a música integral. D’allà, el debut al Palau de la Música amb un recital (1944) i al Liceu amb l’òpera de Mozart Le nozze di Figaro (1945), abans de la projecció internacional, sempre natural i imparable.
Aquesta naturalitat es va fer palesa en la manera de cantar de Victoria, i és que la impostació pròpia del cant líric mai no va ser quelcom artificiós en ella. I això ho va plasmar en el Lied, en la recuperació de cançons tradicionals catalanes i castellanes (amb les memorables hamronitzacions de Manuel García Morante) o en l’òpera: Mozart, Rossini, Verdi, Puccini i Wagner van ser els principals territoris que Victoria va ocupar sense que tingués rivals possibles, tot i que col·legues com les sopranos Elisabeth Schwarzkopf o Maria Callas compartissin amb ella alguns títols. Diuen que la primera va deixar de cantar Verdi i Puccini quan va sentir les versions de Victoria. I la sempre temible Callas va dir-ne que era “l’única flor en el femer del Metropolitan [de Nova York]”.
Una carrera incontestable
Al llarg de més de cinquanta anys de carrera, la intel·ligència va ser la columna vertebral de Victoria de los Ángeles. Va rebre sucoses ofertes, com per exemple encarnar els papers de Norma o d’Isolda, que indubtablement hauria pogut abordar, però que li haurien escurçat la trajectòria. Al contrari, va preferir optar pel repertori que vocalment més li esqueia: Elsa i Elisabeth (Wagner, amb acutacions a Bayreuth), Manon (Massenet), Cio-Cio San i Mimì (Puccini), Micaëla i Carmen (Bizet), Violetta Valéry, Maria Boccanegra i Desdemona (Verdi), Marguerite (Faust), Manon i Charlotte (Massenet), Mélisande (Debussy), Comtessa d’Almaviva i Donna Anna (Mozart) i d’altres rols que malauradament va interpretar de manera escadussera en escena o en enregistraments discogràfics. Per no parlar d’un repertori de recital que incloïa peces antigues del renaixement i el barroc a més de lieder romàntics de Schubert, Schumann, Wolf, Chopin o repertori espanyol i català, entre peces acadèmiques i populars. I sempre amb una dicció i pronunciació pulcres, minucioses, treballades i estudiades des de la primera fins a l’última síl·laba.
Arreu on cantava, des de França fins al Japó, passant per Anglaterra, els Estats Units, Argentina, Itàlia, Alemanya o evidentment Espanya i Catalunya, Victoria de los Ángeles aplegava legions d’acòlits i fans de les seves actuacions en directe o en estudis discogràfics.

El Liceu o una estranya història d’amor
Quan el 31 de gener de 1994 el Gran Teatre del Liceu va cremar per segona (i esperem que darrera) vegada en la seva història, Victoria de los Ángeles va declarar davant de les runes fumejants de l’antic colisseu que la seva amb el teatre havia estat una història d’amor impossible. Parcialment cert: Victoria hi havia debutat el gener de 1945 i més tard s’hi va presentar en quaranta funcions més al llarg de vint-i-dos anys. Certament, no hi va actuar de manera permanent (sobretot a partir de principis dels seixanta), cosa que es devia a la mala entesa entre l’aleshores empresari del teatre, Juan Antonio Pamias, i el marit de Victoria, que li feia de representant. Però aquesta relació estranya no té res a veure amb les preteses rivalitats amb Montserrat Caballé: de la mateixa manera que hi ha més pa que formatge en el que es diu sobre la rivalitat entre Callas i Tebaldi, n’hi ha també sobre la que en realitat no va existir entre les dues sopranos barcelonines. Una cosa és certa: el recital que Victòria de los Ángeles oferia el 24 de juliol de 1992 (un dia abans de la inauguració dels Jocs Olímpics barcelonins), vint-i-cinc anys després de les funcions de Manon al Liceu, van ser un veritable plebiscit. Els liceistes enyoraven Victoria i ella enyorava el Liceu.

I després?
La mort de Victoria de los Ángeles, el gener del 2005, va propiciar el naixement d’una Fundació que vetlla per la perpetuïtat del seu nom i del llegat artístic: masterclass de grans noms de l’òpera per a joves cantants, conferències, publicacions, actes diversos i el recolzament del Life Victoria, festival de Lied dirigit els primers anys per Enric Martínez Castignani i actualment per Marc Busquets, asseguren la perpetuïtat de Victoria com un dels grans noms de la lírica del segle XX. I, tot i el mal moment que atravessa avui dia el món de la fonografia, aquell llegat cal perpetuar-se en un seguit de propostes que segueixin divulgant les gravacions fetes per una de les millors artistes de la passada centúria. Perquè la seva va ser una lliçó de vida i una lliçó de cant, de la que molts encara seguim aprenent. Llarga vida a Victoria de los Ángeles!