Òpera

El Principal de Palma llueix galons amb Il trittico

Il trittico. Giacomo Puccini (1918)
Direcció d’escena: Rafel Duran. Direcció musical: Anna Hartmann. Mario Cassi, Marga Cloquell, Mariangela Marini, Andrés Sánchez Joglar, Greta Lirussi, Joan Laínez, Mar Campo. Cor del Teatre Principal. Orquestra Simfònica de les Illes Balears.
Teatre Principal. Palma, Mallorca. Divendres, 24 de novembre de 2023.

Potser tan sols és que ens atansem al centenari de la mort de Giacomo Puccini, però el fet és que enguany molts programadors han decidit fer justícia amb aquesta raresa encantadora del mestre que és Il trittico. El Teatre Principal de Palma ha volgut sumar-se a la llista i obrir temporada amb una producció pròpia del títol, en el que ha estat sens dubte el projecte operístic més ambiciós de la casa dels darrers temps. Aquesta no és una òpera fàcil de representar, tant pel que fa a l’exigència d’haver de comptar amb tres espais escènics del tot diferents — si bé, en certa manera, relligats alhora—, com per la llarga llista de solistes que hi intervenen. Feliçment, podem afirmar que la versió del Principal és d’una solvència formidable.

La proposta escènica del mallorquí Rafel Duran ofereix les seves virtuts en l’aposta integral per la revisió estètica que travessa les tres obres. Encertadament, Duran comprèn que el verisme inherent a les tres històries —tan de misèria quotidiana, mediocre, anònima— pot guanyar força dramàtica a partir d’una adient lectura moderna. Això no obstant, alguna idea del director és d’una eficàcia més discutible. És el cas de l’ambientació a la Suor Angelica, que converteix el convent de clausura de la jove esgarriada en una mena d’hospital de campanya (o potser de guerra), en una solució equívoca, que desvirtua per complet l’atmosfera original, curiosíssima, que recreà Puccini. La Suor Angelica és una de les comptadíssimes òperes de tot el repertori en què tan sols hi ha dones sobre l’escenari. Introduir-hi presència masculina, encara que sigui muda —encara que sigui secundària— és d’una indelicadesa com a mínim reprovable. Per ventura, la producció es redimeix en un Gianni Schicchi esplèndid, brodat d’inici a fi, de molts quirats teatrals.

Pel que fa a les veus, s’ha decidit comptar amb una farcida representació mallorquina. L’encapçala Marga Cloquell, en camí de convertir-se, de facto, en soprano nacional mallorquina. Entomar els rols de Giorgetta (Il tabarro) i Suor Angelica ha degut representar un repte significatiu en la seva carrera. El resultat és netament positiu. Si bé la seva efusiva Giorgetta delata les limitacions d’una vocalitat inadequada —sense el gruix necessari que requereix el tint spinto del rol—, la Suor Angelica de Cloquell és de llibre, elaborada a partir d’una emissió perfectament homogènia i d’una línia seguríssima. El baríton italià Mario Cassi fa gala de l’estil més belcantista del cartellone. És una llàstima que, cantant tan bé, ofereixi quasi sempre un caràcter interpretatiu tan feble. Va donar vida a un Michele (Il tabarro) de fraseig elegant, però més aviat impàvid. Com a Gianni va tenir moments feliços, si bé en les inflexions i impostacions va trobar-se a faltar la rotunditat expressiva d’un veritable buffo italià. Impecable la mezzo Mariangela Marini en l’antagònic desdoblement interpretatiu entre Frugola (Il tabarro) i la Zia Principessa de la Suor —si bé aquest darrer rol exigeix la contundència d’una contralt. L’instrument càlid i llustrós del cubà Andrés Sánchez serveix millor al xamós lirisme meridional de Rinuccio (Gianni Schicchi) que als tints heroics de Luigi (Il tabarro). La Lauretta (Gianni Schicchi) de Greta Lirussi delata certes tibantors en els aguts. Per obtenir una versió d’«O mio babbino caro» com aquesta, segurament no feia falta anar a cercar els efectius fora l’illa.

La llarga llista de comprimaris que completa el cast ofereix una prestació solidíssima, imprescindible per assolir l’èxit global. Especialment delicat és el paper de l’orquestra en una partitura com aquesta, impregnada d’una essència impressionista evident, força inusitada en la història compositiva de Puccini. S’ha de destacar, per això, l’esforç preciosista de la noruega Anna Hartmann, que extrau un so depurat, amb alguns detalls tímbrics de qualitat, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. No és fins al Gianni Schicchi, tanmateix, que aconsegueix mostrar sense reserves el seu ofici concertador, tant per equilibrar el so amb l’escenari com per marcar, amb batuta vivaç, l’irresistible tremp teatral de la partitura.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close