Òpera

Corelli, cent anys després

Comptats intèrprets operístics poden presumir d’haver marcat una època en l’art que conrearen. El tenor italià Franco Corelli (Ancona, 1921-2003) fou un d’ells. Dotat d’una matèria vocal extraordinària, autodidacte, temperamental i supersticiós, va estar destinat a ser el tenor més popular de la seva generació. Enguany ha fet cent anys que la veu de Corelli es va deixar sentir per primera vegada i aquesta lletra li està dedicada.

Aquests dies el públic liceista paeix el dol per Edita Gruberova mentre recorda, no sense certa nostàlgia, en què consisteix la grandesa de l’espectacle operístic. Perquè malgrat el prodigi tècnic que era Gruberova, malgrat la perfecció esfereïdora de la seva coloratura, tots sabem que no va ser només això el que feu d’ella una cantant irresistible. En efecte, si el rossinyol eslau tingué als peus tots els melòmans de Barcelona durant més de dues dècades, va ser, més aviat, per una actitud concreta davant l’art que interpretava. Es tracta d’un instint particular que sorgeix raríssimes vegades i que a voltes pot menar a l’equívoc, fins i tot a la vulgaritat, però que sempre és la font d’on brollen la veritat dramàtica i la creació artística. També consisteix en una mena de caràcter, vital i arrabassador, a vegades excessiu, desmesurat, i que tanmateix és el motor d’una generositat sense límits, d’una audàcia indescriptible. Són els instints i els caràcters que produeixen aquell magnetisme febril, aquell poder fascinador d’una presència que ja omple la sala només en aparèixer sobre l’escenari, sense ni tan sols haver obert la boca. Quan això s’esdevé, hom pot tenir la total certesa que es troba davant d’un operista de raça. En això raïa la grandesa d’Edita i en això rau la grandesa de tots aquells cantants que no han volgut marxar sense deixar empremta.

Franco Corelli (a l’esquerra), en el seu debut al Metropolitan Opera House de Nova York (1961), feu operístic on regnà indiscutiblement al llarg de la dècada dels seixanta. ©metopera.org.

Franco Corelli és segurament un dels millors paradigmes del tipus d’intèrpret que us acabo de descriure. Dotat d’una matèria vocal extraordinària, autodidacte, temperamental i supersticiós, va estar destinat a ser el tenor més popular de la seva generació. Haver nascut massa tard per poder-lo escoltar en viu és una d’aquelles coses que lamento sovint. Els que tingueren el gust de fer-ho diuen que el seu doll vocal era prou poderós per omplir fins al darrer racó del Metropolitan. L’atzar del temps no m’ha impedit, tanmateix, apreciar el timbre d’una veu d’excepcional bellesa. En el registre central presentava les característiques d’un instrument més aviat fosc, però sense ser mai cavernós, en cap cas inhòspit; era especialment càlid en les mitges veus, on tenia una consistència avellutada. No obstant això, era quan cantava en forte que es definia la seva personalitat tímbrica amb tot l’esplendor; apareixia llavors el metall inconfusible d’una veu bronzina, riquíssima en harmònics. I era en aquests moments, a mesura que ascendia per la tessitura, quan es produïa el fenomen que el feia únic, incomparable. Emergien aleshores uns aguts rutilants, enlluernadors, d’una rotunditat fascinadora. Eren una mica com aquest sol mediterrani que envigoreix els sentits i vivifica el paisatge en els dies d’hivern. I eren aquests aguts els que feien embogir el públic quan els deixava sostinguts en el temps, durant lapses que semblaven eterns, amb aquella insolència tan desvergonyida com admirable.

Quan això passava, més d’un devia pensar: “ara es trencarà”, “abans que acabi es produirà el desastre inexorable”. Però al final la veu sempre persistia; resistent, incombustible. Per això, aquesta segurament era la qualitat que millor descrivia el cant de Corelli: la persistència de la veu. Tanmateix, escoltant-lo detingudament, sovint notaves com —en efecte— alguna cosa es trencava. De cop i volta, en aquella veu s’encenia l’espurna d’una malenconia insondable. De fet, a vegades era més que això. Agafeu, sense anar més lluny, el seu comiat a la mamma de la Cavalleria Rusticana; l’ària final del Chénier, de la Tosca; o el seu finale dels Pagliacci; àdhuc una modesta napolitana com Core ‘ngrato si ho preferiu. En aquells casos, la lírica i el drama verista ja s’havien fusionat per complet: en aquell cant hi havia la commovedora tendresa d’un plany inefable. I en aquella veu robusta, però trencadissa; ferma i, malgrat tot, fràgil, enyoradissa, hi havia l’al·legoria perfecta de la masculinitat llatina.

Alguns crítics van dir d’ell que atacava els aguts de forma impura —tot abusant del portamento di sotto—, que no tenia un fraseig belcantista, que era poc fi —fins i tot antimusical. Van decidir que el més convenient era condemnar-lo; repudiar el seu estil. Eren aquella mena de gent que, en termes generals, mai entendrà de què està feta l’essència de l’òpera. Per això, ells en realitat mai decidiren res. Pel que fa almenys al repertori verista, va ser més aviat ell, Corelli, qui va judicar. Concretament, va dictaminar que allà les lliçons sobre italianitat les impartia ell i que qui volgués unir-s’hi podia fer de comparsa.

Enguany ha fet cent anys que la veu de Corelli es va deixar sentir per primera vegada i aquesta glossa humil és la meva forma particular de commemorar l’efemèride. Tanmateix, fins que acabi l’any —i després també—, Franco, t’homenatjarem escoltant-te.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close