Òpera

De què parlem quan diem “òpera catalana”?

Al llibre “Debat sobre [la] cultura catalana” publicat per L’Avenç el 2019 però que parteix d’unes converses de cinquanta anys enrere, Joaquim Molas afirma que “per cultura catalana s’entén tota la que ha creat la societat catalana, tant si ho ha fet amb una llengua com si ho ha fet amb una altra” (p. 75). És clar que això exclou el cas de la literatura: que Joan Marsé, Eduardo Mendoza o Maruja Torres són autors nascuts i formats a Catalunya ningú ho qüestiona. I fins i tot el mateix Marsé (catalanoparlant) confessava en una interessant entrevista que es pot veure a Filmin que ell escrivia en castellà per opció personal, tot i que el seu ús de la llengua de Cervantes era el d’algú que viu i respira a Catalunya i, més en concret, a Barcelona. Efectivament, el castellà de “La oscura historia de la prima Montse” no és el mateix que el de “La sombra del ciprés es alargada” d’un castellà de socarrel com Miguel Delibes. Però Marsé i Mendoza fan literatura castellana, de la mateixa manera que un txec com Kafka que mai va sortir de Praga feia literatura alemanya perquè escrivia en la llengua de Goethe. Amb tot, Marsé i Mendoza són de cultura catalana, mentre que Kafka era de cultura txeca.

Queda clar, per tant, que la literatura catalana és la que es fa en català, i això afecta Pla, Rodoreda o Monzó, però també Villalonga, Joan Fuster, Ferran Torrent o fins i tot Mathew Tree. De la mateixa manera, és ben catalana una pel·lícula d’un nord-americà com Woody Allen si està rodada i produïda amb diners catalans. Parlo, és clar, de Vicky Cristina Barcelona. Seguint amb el cinema, un director espanyol com Luis Buñuel va fer tan sols tres pel·lícules espanyoles: Las Hurdes, Tristana i Viridiana, mentre que El ángel exterminador és una pel·lícula mexicana, Robinson Crusoe és un film nord-americà i Belle de jour és una pel·lícula francesa.

És, aleshores, Il più bel nome de Caldara (la primera òpera estrenada a Barcelona, el 1708) una òpera catalana? Ho és en la mesura en què es va fer per a un esdeveniment cortesà que tenia lloc a la ciutat – el casament de l’arxiduc d’Àustria, ja en guerra amb Felip V-. Però Caldara era venecià i la seva música respon als aires de moda de l’època. Seria, per tant, una òpera feta per a Catalunya si bé no essencialment catalana. En canvi, no és una òpera gens catalana Sesostri de Domènec Terradellas malgrat el naixement i la primera formació del músic, que va estrenar el citat títol a Roma, on residia. Tampoc ho és, fent un salt endavant, The Duenna de Robert Gerhard (gestada a l’Anglaterra on s’havia exiliat el músic de Valls); o Merlin d’Isaac Albéniz, que la va estrenar també a Anglatera i encarregada i pagada per un britànic.

Ramon Carnicer (1789-1855), influït per Rossini, va ser un dels compositors d’òpera més importants del primer terç del segle XIX a Catalunya.

Sí que en canvi podríem considerar catalanes les òperes de Carles Bagué (La principessa filosofa), Sor (Il Telemaco nell’isola di Calipso), Ramon Carnicer (Elisa e Claudio, Don Giovanni Tenorio…), Vicenç Cuyàs (La fattucchiera), Eduard Domónguez (La Vedovella) o Antoni Rovira (Sermondo il generoso) que, bo i escrivint sobre llibrets italians i amb una música d’influències clarament italianes -Rossini en el cas de Carnicer i Bellini en el de Cuyàs) ho van fer per a públic català (barceloní en aquest cas) i en produccions pagades des de Barcelona.

Felip Pedrell (1841-1922), impulsor del nacionalisme musical català.

De fet, el debat sobre les òperes nacionals no arriba fins després de la Renaixença, de la mà de Felip Pedrell, imbuït del mateix esperit autocrític i amb visió de futur amb què a Espanya Tomás Bretón o Ruperto Chapí havien revestit els seus arguments sobre la necessitat de crear una òpera nacional. El mateix esperit que va motivar l’emergència de l’òpera nacional txeca, polonesa o russa. En aquests tres casos, però, en llengua autòctona, mentre que Pedrell no dubta en estrenar la seva òpera Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer, en llengua italiana i amb influxos de la música wagneriana.

Una òpera catalana contemporània: “Diàlegs de Tirant e Carmesina” (2019) de Joan Magrané.

La llengua, per tant, aquí hi té poc a veure, perquè si parléssim d’òpera catalana cantada en la nostra llengua, la cosa quedaria reduïda a algunes obres d’Enric Morera (La fada), Eduard Toldrà (El giravolt de maig) i Antoni Massana (Canigó), entre d’altres. Darrerament, el català ha servit per a composicions contemporànies de músics com García Morante, Magrané o García Tomás, tot i que d’altres com Josep Soler, Xavier Benguerel o Benet Casablancas han usat llengües que no ha estat la catalana per a les seves creacions operístiques.

No és ara el moment de fer reflexions sobre la història de l’òpera catalana -potser ho farem en posteriors articles- però sí de delimitar-ne les bases i els fonaments que la delimiten. perquè si una cosa sí que tenim clara és que l’òpera a Catalunya és una cosa que ha inclòs, ja des del segle XVIII, quelcom que podem titllar, sense cap mena de dubte, d’òpera catalana.

 

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close