Òpera

De ‘Tosca’ a ‘Al Capone’: al Liceu hi ha merder

Els maldecaps no arriben sols. I al Liceu ja fa setmanes que diverses tempestes mediàtiques plouen sobre el seu sostre. La nova polèmica: el tenor Roberto Alagna i la seva esposa, la soprano Aleksandra Kurzak, desembarquen de la Tosca anunciada per a la temporada vinent.

Presentada la temporada 2022-23 del Gran Teatre del Liceu, un dels seus plats forts era una Tosca amb el protagonisme del tenor italo-francès Roberto Alagna i de la seva esposa, la soprano polonesa Aleksandra Kurzak. Però fa uns dies, el teatre de La Rambla anunciava a través de Twitter que “Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak s’han sentit incapaços d’encarnar els seus respectius rols en aquesta posada en escena de Tosca i finalment han decidit retirar-se del projecte.” Un redactat ambigu i ambivalent –què vol dir que “s’han sentit incapaços”? i que poc a poc ha anat obrint una caixa de Pandora que encara no s’ha tancat i de la va emergint una polèmica encesa i que no sembla tenir aturador, especialment a les xarxes socials. Un fet llastimós, perquè la imatge del Liceu es veu qüestionada per les declaracions de Roberto Alagna.

Una producció polèmica

Anem a pams: aquesta producció de l’òpera de Puccini, estrenada l’onze de juliol del 2021 al Teatre La Monnaie de Brussel·les és un treball del director escènica Rafael R. Villalobos, jove talentós i molt bon coneixedor de l’òpera i que l’estiu passat va muntar Orlando de Händel a Peralada. Sovint, cal sacsejar les òperes de repertori per no repetir clixés i, molt intel·ligentment, Villalobos ha situat Tosca en un ambient que evoca el món de Pier Paolo Pasolini i el del seu testament cinematogràfic, Salò o le 120 giornate di Sodoma. Es tracta d’un film de gran duresa, tan contundent com necessari i de llenguatge radical, com l’insubornable codi ètic i estètic de Pasolini, permanent combatent contra el feixisme i la burgesia italianes. En aquest cas, es va basar en el context històric de la república de Salò per adaptar el relat homònim del Marquès de Sade, procaç i desagradable, però igualment crític amb els estaments socials i religiosos dels temps de l’autor de Justine. El resultat, en el cas del film, és d’una cruesa gairebé insuportable, però del tot legítima.

Ambientar l’acció de Tosca en el context de la darrera etapa del Pasolini home i artista em sembla una opció tan legítima com fer-ho en l’original (Roma, 1800) i ningú s’hauria d’escandalitzar. Que hi ha violència? I cossos nus? On rau el problema? ¿O és que algú no s’ha assabentat encara que Tosca és una òpera d’extrema violència, especialment el segon acte que inclou tortures, vexacions, lubricitat i fins i tot una dona disposada a lliurar el seu cos als capricis lascius i sàdics del Baró Scarpia, cap de la policia vaticana? I els nus? O és que ens tapem els ulls quan visitem museus i galeries d’art per contemplar la bellesa de l’escultura clàssica i neoclàssica?

Rafael Villalobos

L’espectacle de Villalobos ha estat coproduït per Brussel·les, l’Òpera de Montpeller, la Maestranza de Sevilla i el Liceu. La periodista Rosa Massagué el va veure a la ciutat francesa i en va fer una lúcida crítica a la revista Política & Prosa. Com que signa aquestes ratlles encara no l’ha vist, evitarem pronunciar-nos sobre el mateix. Però hi ha dues coses clares: Villalobos és un director seriós, responsable i molt ben format: va estudiar deu anys al conservatori, quatre dels quals cant (no per ser cantant, sinó per entendre la professió). Posteriorment, es va graduar a l’Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid i té el Màster de Música com a Art Interdisciplinar que imparteixen l’ESMUC, la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira Virgili. Per tant, i tot i la seva joventut, és un home sobradament preparat.

Per altra banda, tot teatre públic té el deure de sacsejar les consciències ètiques i estètiques dels espectadors, fins i tot a risc que el producte que ofereix incomodi o no agradi a tothom. Com a manifestació artística que és, l’òpera té una funció social i aquesta no sempre ha de ser un mer passatemps o un entreteniment. Especialment en títols que parlen de violència i corrupció. I aquest és el cas de Tosca. Benvinguda sigui, doncs, la polèmica.

L’affaire Alagna

Al llarg de la seva carrera, Roberto Alagna ha protagonitzat cancel·lacions sonades: el 2018, i començats els assajos de Lohengrin a Bayreuth, va abandonar el projecte per –va declarar- sobrecàrrega de treball (el contracte s’havia signat quatre anys abans); el 2015 va cancel·lar les funcions de Tosca i Werther a La Scala, perquè va dir que el públic milanès era hostil. De fet, el 2006 i al mateix teatre va abandonar la funció d’estrena de la nova producció d’Aida, després que l’ària “Celeste Aida” fos lleument protestada… i mesos abans d’aquella funció havia declarat al programa Una tarda a l’òpera de Catalunya Música que “el públic sempre té raó”.

I ara, el tenor ha tornat a fer de les seves. Pocs dies després del comunicat del Liceu citat més amunt, Alagna concedia una entrevista a Conessi all’Opera. El titular no podia ser més explícit: “No vull ser ostatge del mal gust”. A continuació, Alagna carregava contra la pel·lícula de Pasolini (deia que n’havia vist feia anys un tros en vídeo i que n’havia llençat la cinta al cubell de les escombraries) i feia públic el seu desacord amb el muntatge de Villalobos. Això sí, precisava que el Liceu li havia ofert canviar la producció o bé llimar-ne algunes asprors, cosa a la que el tenor s’oposava perquè “el regista tenia un contracte i segurament, com tots nosaltres, el dret a treballar”.

De seguida, però, i des del diari ABC, el company Gorgori desvetllava que Alagna plantava el Liceu per un musical al Folies Bergère de París. Es tracta d’un espectacle sobre el gàngster Al Capone (amb contracte signat fa tres anys) i que s’estrenarà el proper 28 de gener, vuit dies després de la darrera funció de Tosca que Alagna havia de cantar al Liceu. Arribats aquí, s’imposa una pregunta: tractant-se d’una estrena absoluta, Alagna assajaria tan sols set dies abans de l’estrena del musical?

El tenor Roberto Alagna i la seva esposa, la soprano Aleksandra Kurzak

Aquí és on la troca s’ha embolicat de valent els darrers dies, amb intervencions diverses i amb l’estrany silenci del Liceu (escrivim amb data a 30 de maig al migdia), que s’ha limitat tan sols a dir, en un posterior comunicat, que “entén que els artistes poden no sentir-se còmodes amb una determinada proposta escènica i, per tant, respecta la decisió de Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak de no participar en la producció de Tosca de la temporada 22/23, tot i haver treballat per cercar l’acord. El Teatre confia comptar amb aquestes dues figures de la lírica en futures produccions”.

Des del seu compte de Twitter, Alagna va respondre irat a alguns piuladors que qüestionaven la decisió de cancel·lar la participació a Tosca i la coincidència amb l’estrena al Folies Bergère. Els estira-i-arronsa han estat constants els darrers dies i fins i tot Aleksandra Kurzak des d’Opera Wire hi ha dit la seva i es despatxa a gust: “La qüestió és que el teatre d’òpera està dirigit per gent que no té ni idea de què és l’òpera, què és el cant, la professió de cantant, quants sacrificis requereix per aconseguir la millor forma possible”. No és el cas de Rafael R. Villalobos, com hem vist més amunt. Però madame Kurzak ha tirat pel dret i ni ella ni Alagna s’han pres la molèstia de parlar amb el director sevillà.

Als antípodes, Peter de Caluwe -director artístic de La Monnaie- ha dit en el seu compte de Facebook que Alagna ha optat per assumir en el musical del Folies Bergère “la vida d’un cap manipulador del crim en un teatre de cabaret, en lloc de parlar seriosament sobre l’amor, l’art i la vida en una producció operística intel·ligent i reveladora”. El Liceu, en el seu comunicat, opta tan sols per respectar la decisió d’Alagna i Kurzak.

Però hi ha més coses que entren dins del terreny de la gravetat. I és que Alagna, preguntat a Twitter per Aaron Vincent sobre la incompatibilitat d’assajar Tosca i Al Capone, ha tingut el desvergonyiment de dir que n’hauria tingut prou amb fer dos assajos al Liceu. I que aquesta pràctica és habitual, especialment en ell, fins i tot en teatres com el Metropolitan Opera House de Nova York.

Processament conclusiu

Feta la cronologia dels fets i establert l’estat de la qüestió, cal reflexionar i fer-se diverses preguntes, a no totes de les quals tenim resposta:

1) Roberto Alagna demostra una manca de sensibilitat davant del treball d’un creador (Rafael R. Villalobos), amb qui no s’ha molestat ni a parlar. I manca de tacte amb els usuaris de Twitter, a qui opta directament per insultar.

2) Sembla que el teatre va enviar amb temps suficient a Alagna el vídeo de la producció de La Monnaie. Va ser tramès després de l’estrena a Brussel·les, és a dir nou mesos abans de l’anunci de la nova temporada. Però Alagna el va veure setmanes després d’aquell anunci, és a dir tard i alertat per amics seus. Amb això, el tenor demostra manca de professionalitat i de responsabilitat abans de signar un contracte.

3) El Liceu no sabia, quan va contractar Alagna per a Tosca, que simultaniejaria les funcions de l’òpera pucciniana amb el musical sobre Al Capone.

4) El Liceu no hauria de permetre que Alagna fes –com declara el tenor a Twitter- tan sols dos assajos de Tosca. De fet, en una entrevista realitzada conjuntament amb Joan Matabosch i publicada a La Vanguardia, Víctor García de Gomar parlava de “garanties” per crear “la màgia” en una representació operística. Eufemisme que té a veure amb el que deia, més explícitament, Matabosch sobre els cantants que assajaven poc: “que facin òperes en concert. O dur-los a cantar la funció número 22 i 23”. Aquest hauria hagut de ser el cas d’Alagna i Kurzak.

5) Amb la seva arrogant resposta de dedicar tan sols dos assajos a la producció de Tosca, Alagna mostra el seu menyspreu cap als espectadors del Liceu, que pagaran entre 298 i 15 euros, quan ell en cobra 18.000 per funció.

6) Tanmateix, Alagna afirma que el Liceu va oferir-li canviar la producció o bé llimar alguns aspectes del muntatge, cosa a la qual es va oposar el cantant. Paradoxalment, el darrer comunicat del teatre diu que “en aquesta ocasió, el Liceu com a espai de llibertat on conflueixen mirades diferents sobre una mateixa obra, ha apostat pel muntatge del reconegut director Rafael R. Villalobos”. En què quedem? I més encara, ¿pot un teatre com el Liceu qüestionar una coproducció en la que participa, en lloc de defensar-la amb ungles i dents? ¿Es pot permetre el luxe de censurar una producció que parla dels artistes (Cavaradossi/Pasolini) perseguits pel sistema (Vaticà/feixisme)? ¿Ha fet prevaldre el Liceu la preeminència de la veu, el prestigi i la fama d’Alagna (i els ingressos que reportaria a taquilla) davant d’un muntatge escènic que –polèmic o no- és arriscat, defuig el passatemps i compleix amb la funció social d’un teatre públic?

Amb les seves declaracions i ficades de pota, Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak demostren poca sensibilitat i menyspreu. Contràriament al que diu un dels comunicats citats, (“El Teatre confia comptar amb aquestes dues figures de la lírica en futures produccions”) ens els podem ben estalviar. Com ells, n’hi ha molts. I millors.

I la posada en escena de Rafael R. Villalobos? S’ha defensat prou des del Liceu quan es va optar per la possibilitat de canviar-lo? Sigui com sigui, l’espectacle del jove dramaturg plegat, fa pensar en Helenio Herrera, un antic entrenador del Barça segons el qual a l’equip blaugrana no li feia falta baixar de l’autocar per guanyar un partit. Mig any abans que l’espectacle pugi a l’escenari del Liceu, Rafael R. Villalobos ja ha triomfat a Barcelona. Entenent com a triomf que es parli del seu muntatge, amb o sense protestes (que n’hi haurà). En tot cas, l’operació de màrqueting li ha sortit gratis, en part pel seu elegant silenci, allunyat de polèmiques.

I com a colofó, no em puc estar de citar el gran Arturo Toscanini, el qual afirmava que hi havia tres tipus de tontos: els tontos, els molt tontos i els tenors. Voilà.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close