La segona òpera de la trilogia creada pel binomi Mozart – Da Ponte arriba al Palau de les Arts amb la producció del Teatro La Fenice de Venècia, que ix per primera vegada del temple operístic de la llacuna. Aquesta versió, ideada per Damiano Michieletto, pretén defugir de la imatge clixé de Don Giovanni i busca explorar el costat humà del protagonista.
Don Giovanni
Música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret de Lorenzo Da Ponte, basat
en El burlador de Sevilla i Convidat de pedra, de Tirso de Molina
Riccardo Minasi (direcció musical), Damiano Michieletto (direcció d’escena), Davide Luciano (Don Giovanni), Gianluca Buratto (Il Commendatore), Ruth Iniesta (Donna Anna) Giovanni Sala (Don Ottavio), Elsa Dreisig (Donna Elvira), Riccardo Fassi (Leporello), Adolfo Corrado (Masetto), Jacquelyn Stucker (Zerlina)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 4 de març de 2023
Molt s’ha dit i escrit de la mítica figura del Don Joan, i quasi sempre centrant-se en la faceta de llibertí sense escrúpols que viu la seducció com una competició i la dona com un trofeu. Aquesta conducta, a priori contemplada alegrement, amaga sovint un conflicte psicològic seriós resultat de la incapacitat de conrear emocions consistents. Superar aquesta situació sempre és complex en un context social que moltes vegades estimula aquest tipus de conductes. I és en aquest problema on Michieletto ha volgut focalitzar la seua proposta estètica, generant un espectacle en què un moviment circular, quasi permanent, de l’escenari esdevé el símbol de la retroalimentació entre el comportament del protagonista i la comprensió de l’entorn.
Tanmateix, l’efecte global de la posada en escena, amb aquesta marca tan característica, no només no obté l’objectiu desitjat, sinó que, amb la seua persistència, el que aconsegueix és reforçar el costat superficial de Don Giovanni. La simbologia pretesa queda completament desvirtuada amb uns decorats monòtons, unes posicions escèniques poc teatrals i uns detalls dramàtics, riquíssims en el llibret, ben poc desenvolupats a l’escenari. Que les produccions de La Fenice no solen pecar d’arriscades és una circumstància ben coneguda, però això no hauria de ser impediment perquè resultaren interessants i atractives per al consumidor habitual d’òpera i no només per al turista.
Per sort, la música de Mozart i el llibret de Da Ponte fan ressuscitar els morts i, si no, que ho pregunten al Comanador. No obstant això, en aquesta ocasió, la tornada del Comanador al món dels vius, una de les escenes més commovedores i amb més força dramàtica de l’òpera, va quedar en una simple anècdota passatgera. Les veus de Gianluca Buratto i Davide Luciano, però, salvaren aquest moment, poc reeixit en el nivell escènic i que, a més, va sorprendre amb la posició del cor d’homes en el lloc de l’orquestra (no se sap si amb la intenció d’emular una procedència infernal de les veus o perquè, amb tant de gir a l’escenari, no casaven a dalt). Un altre moment decebedor fou el del banquet, on l’orquestrina que interpreta el fragment d’Una cosa rara, del nostrat Martín i Soler, també va ser amagada en la ubicació de l’orquestra, en lloc de situar-la a l’escenari, com està indicat al text i a la partitura.
Les veus, com he dit, almenys algunes de les veus, salvaren bona part de l’espectacle. El protagonista indiscutible de la vetlada fou el baríton Davide Luciano que, amb la seua veu potent, però de timbre càlid, va saber dibuixar un Don Giovanni convincent i redó. També foren realment destacables les intervencions del baix, de veu cavernosa, Gianluca Buratto, que va saber dibuixar una línia dramàtica creïble i rica en matisos emotius. La resta de veus masculines protagonistes passaren sense pena ni glòria. Ni el Leporello de Riccardo Fassi, ni el don Ottavio de Giovanni Sala, ni el Masseto d’Adolfo Corrado arribaren al rang vocal dels dos primers, tot i que seria injust no ressaltar els dots actorals de Fassi i Corrado.
Quant a les veus femenines, convé ressaltar també dues interpretacions: la de la soprano Ruth Iniesta, en el paper de Donna Anna, i la de la igualment soprano Elsa Dreisig, en el rol de Donna Elvira. L’actuació de la primera fou acurada i refinada, en la qual, a més, es deixaven notar les taules i el mestratge de l’aragonesa, tant pel que feia al control vocal com a la dimensió escènica. La segona, més jove, però no per això menys experimentada en rols de gran dificultat, va oferir la seua gran paleta sonora de manera enèrgica i alhora tendra; no en va fou la cantant femenina que millor acollida tingué entre el públic. D’altra banda, la frescor de Zerlina no va arribar a quallar en la veu de Jacquelyn Stucker, tot i que seria injust no reconèixer-li moments remarcables com el que va protagonitzar amb la cèlebre ària “Batti, batti, o bel Massetto” de l’acte primer.
Respecte a les formacions de la casa, val a dir que el Cor de la Generalitat Valenciana es va manifestar més discret que en ocasions anteriors, potser a causa dels llocs a què els relegava la direcció escènica de Michieletto, potser pel paper més secundari que exerceix el cor en aquesta òpera de Mozart, potser per la reducció del nombre d’efectius exigida per la direcció musical, a fi d’ajustar-se també a les dimensions sonores de l’orquestra clàssica… En aquest últim cas, la decisió vindria traçada per la lectura de Riccardo Minasi, caracteritzada per una visió marcadament historicista, amb tempi molt contrastants i de vegades sorprenents (en comparació amb altres versions fins i tot d’arrel històrica), i amb una intensitat sostinguda en el temps que contrastava amb l’ensopiment dels decorats. La versàtil Orquestra del Palau de les Arts seguia tothora les seues indicacions i oferia uns colors i unes sonoritats que s’acordaven a l’exegesi de Minasi.
En finalitzar l’òpera, un atapeït pati de butaques va aplaudir els artistes, després d’una sessió marcada per l’abundància d’estossecs i esternuts, que foren de tot menys moderats i discrets. Deia el gran pianista Arthur Rubinstein, amb humor però amb un fons seriós, que normalment quan la gent es refreda sol anar al metge, excepte a Israel, on la gent sol anar als seus concerts. No sé si hi ha res estudiat al respecte, però pense que les tossides descontrolades pequen més de falta d’atenció que de malaltia. També pense que és una falta de consideració cap als artistes, perquè, a més, els sorolls se solen produir en els moments més delicats de la interpretació. Amb tot, en aquest cas, potser no fora adequat jutjar severament el concert paral·lel d’expectoracions, tenint en compte que es compassava a la perfecció amb el bucle perpetu de l’escenari.
