Òpera

El centenari de Renata Tebaldi

Poques sopranos com Renata Tebaldi han estat tan lleials a un teatre com el Liceu de Barcelona. Aquest mes de febrer recordem el centenari del naixement d’aquesta gran artista, rival eterna de Maria Callas i a qui evoquem en aquest article.

Renata Tebaldi va morir el 18 de desembre de 1984 a l’edat de 82 anys a la seva casa de San Marino. Havia nascut un 1 de febrer de 1922 a la ciutat de Pesaro, la mateixa que el 1792 havia vist el naixement de Gioacchino Rossini, un compositor rarament emparentat amb la trajectòria professional de la Tebaldi.

Renata Tebaldi

La futura soprano va començar a estudiar piano al conservatori Arrigo Boito de Parma. Això li va donar una consistència musical en la seva formació molt poc habitual en els cantants d’òpera de la seva generació. I és que la futura gran Renata Tebaldi no es plantejava, en aquells primers moments, dedicar-se al cant. Més tard, va reorientar la seva carrera i va poder debutar a Rovigo, quan tenia 22 anys, en el breu però intens paper d’Elena del Mefistofele d’Arrigo Boito.

Un director tan poc procliu als elogis com Arturo Toscanini, va definir la veu de Renata Tebaldi com a “angelical” i li va demanar que participés en la reobertura de La Scala de Milà. Era el 1946 i la temporada 1946-47 la soprano de Pesaro tornava a presentar-se al teatre milanès encarnant la protagonista femenina de La bohème de Puccini. A la Scala, la Tebaldi seria reina indiscutible des d’aleshores fins a 1954. Aquell “destronament” (per dir-ho d’alguna manera) es deuria al pas de Maria Callas, els incondicionals de la qual es van enfrontar als de Renata Tebaldi. Les rivalitats entre les dues sopranos es devien més que res a la política de les discogràfiques: mentre Decca estava darrere de la Tebaldi, His Master’s Voice (la futura Emi) propiciava el regnat de la Callas. De fet, les dues eren cantants de temperament, però d’estils oposats: la Tebaldi era la cantant de la sensibilitat, del fraseig, del volum regulat, del timbre càlid, mentre que la intuïció dramàtica i el temperament eren exclusius de la soprano grecoamericana. El que es retreia a la Tebaldi era la fredor, que ella suplia amb una veu de color preciós i, com el de la Callas, amb gran sensibilitat. És clar que en una desafortunada ocasió, preguntada sobre les dues sopranos, Maria Callas va dir que no es podia comparar el champagne amb la Coca-Cola. Poc temps després. I referint-se a aquelles declaracions, la Tebaldi va respondre en una altra entrevista que el cava aviat s’esbrava. 

La Tebaldi al Liceu

El regnat de la Tebaldi va ser especialment rellevant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on va debutar el 4 de novembre de 1953 amb La traviata de Giuseppe Verdi, un dels autors que, juntament amb Giacomo Puccini, serien especialment rellevants i freqüentats en la trajectòria de Renata Tebaldi.

Renata Tebaldi, escortada per grisos i per fans barcelonins

La veu de la soprano italiana era de lirico-spinto, cosa que no li va impedir abordar ocasionalment personatges més lleugers com els de l’Olímpia de Spontini o la Pamira de L’assedio di Corinto de Rossini, a més de la Giovanna d’Arco de Verdi o, el 1955, Donna Elvira en unes funcions de Don Giovanni de Mozart al Teatro Saô Carlos de Lisboa.

La temporada 1953-54, Renata Tebaldi va actuar al Gran Teatre del Liceu amb Tosca, al costat de Giani Poggi i, en una quarta funció que l’empresari Pàmias es va veure obligar a programar per la massiva assistència, amb Mario Filippeschi.

La temporada 1954-55, el Liceu inaugurava temporada amb La forza del destino i Renata Tebaldi hi cantava el paper de Leonora. Un mes després, les funcions de La bohème causaven el deliri entre el públic del Liceu: a la sortida d’artistes, aleshores al carrer de Sant Pau, el públic s’aplegava al voltant de la Tebaldi i l’empresari Juan Antonio Pamias va decidir crear la Medalla d’Or del teatre, la primera destinatària de la qual seria Renata Tebaldi.

El pas de Renata Tebaldi pel Liceu era contemporani a altres debuts en teatres d’arreu del món: a San Francisco, la Tebaldi es va presentar el 1950 i el mateix any apareixia al Covent Garden de Londres com a Desdèmona de l’Otello verdià, que gairebé sempre interpretaria al costat d’una de les seves parelles habituals en escena: Mario del Monaco. La soprano italiana sempre va donar al personatge de Desdemona la humanitat d’un personatge que es veu abocat a ser víctima de les fúries injustificades del seu marit, el fogós i violent Otello, enverinat per les paraules de Iago. En l’escena de la cançó del salze i de l’”Ave Maria” que canta Desdemona al quart i últim acte de l’òpera, Tebaldi sabia transmetre la sensibilitat de la dona que sap que morirà, amb la devoció catòlica que sempre va definir un dels trets de la personalitat d’aquesta extraordinària artista.

Una soprano de fama internacional

El 1954, Renata Tebaldi va presentar-se per primera vegada al Metropolitan de Nova York i hi cantaria de manera pràcticament ininterrompuda fins al 1973. En aquells anys va continuar venint al Liceu on, la temporada 1956, cantaria els papers de Tosca i d’Aida. El paper de la princesa etíop el plantejava des de la innocència de qui es veu constreta a la seva pàtria però al mateix temps enamorada de Radamès.

El gener de 1957, i després del dol que va suposar per a Renata Tebaldi la mort de la seva mare, es presentava al Liceu amb un rol inèdit fins aleshores per la soprano italiana i que va voler debutar entre nosaltres: Cio-Cio San, la protagonista de Madama Butterfly. De fet, i estant al Metropolitan, la Tebaldi (que fins aleshores vivia i viatjava amb la seva mare) es va assabentar de la seva mort i va haver de tornar a Itàlia. Les funcions de La traviata previstes en dates nadalenques al Metropolitan estaven adscrites a la Tebaldi i l’empresari Rudolf Bing va implorar a una altra soprano, que tenia per costum viatjar a Barcelona per estar amb els seus, a substituir la Tebaldi. Aquella soprano es deia Victòria dels Àngels. Renata Tebaldi va anul·lar moltes actuacions previstes, però el 23 de gener de 1957 no volia decebre el públic del Gran Teatre del Liceu, “tebaldista” per definició (i l’adjectiu és de l’època) i va presentar la seva primera Cio-Cio San.

“Quan preparo una òpera nova, estudio tres hores diàries, durant dues setmanes. I quan no, canto una hora i no pas cada dia. Cal deixar reposar la veu. Dormo molt, vuit o nou hores, perquè és l’única forma que la veu vagi bé. Un dia normal, acostumo a llevar-me a les 9 o dos quarts de deu i me’n vaig a dormir a les 12 o, com a tard, a la una. Quan canto, no tinc més remei que sortir, però si no em quedo a casa: treballo, llegeixo, estudio…”. Paraules d’una gran senyora, en definitiva, i això és el que va ser Renata Tebaldi.

Els personatges puccinians de Manon Lescaut i de Tosca van posar punt final al pas de Renata Tebaldi pel Liceu de Barcelona. Era el novembre de 1959. Maria Callas, en el seu recital al teatre català el mateix any, va haver de sentir com un sector del públic cridava el nom de la seva rival. Llegendes, al capdavall. La soprano italiana es va retirar a principis dels setanta: la salut, minada per una diabetis, va afectar les seves cordes vocals i la Tebaldi, que a partir d’aleshores va seguir a l’ombra en jurats de cant o en classes magistrals, va deixar d’estar en primer pla, tot i que el disc ha fet de les seves versions testimoni privilegiat d’una generació daurada en matèria vocal.

Renata Tebaldi i Maria Callas, eternes rivals

La seva vida privada no va tenir el ressò de la Callas i la Tebaldi, de qui es va dir si es casaria amb el director d’orquestra Arturo Basile, va continuar sent fidel al seu veritable espòs: el teatre d’òpera. Diva discreta, va rebre homenatges que demostraven l’estima del seu públic incondicional, com el que omplia el Palau de la Música Catalana el 4 de desembre de 1974, dia en què la catifa de flors llençades espontàniament a l’escenari li van impedir sortir fins que no es van retirar algunes de les ofrenes florals d’un públic rendit als peus de l’evidència: la de l’excel.lència d’una veu que, ara sí, forma ja part definitiva de la història.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close