Òpera

El Liceu alça el teló amb aromes russos

Eugen Onegin obre la temporada 2023-24 del Gran Teatre del Liceu. El colisseu de La Rambla inaugura així un cicle operístic poc lluït, tot i alguns títols d’innegable interès.

De les onze òperes de Piotr Illitx Txaikovski (1840-1893), romanen al repertori habitual dels teatres d’arreu Eugen Onegin (1879) i Pikovaya Dama (1890). Ambdues es basen en obres homònimes d’Alexandr Puixkin, el més romàntic dels literats russos. I ambdues són obres mestres pel devessall d’imaginació melòdica i per la intensa teatralitat de què fan gala. Quelcom que també trobem en altres títols operístics del compositor, com ara Iolanta o Les sabatetes, que no han tingut tanta fortuna als escenaris.

El context

Admirador de Glinka, de qui havia vist unes funcions d’Una vida pel tsar el 1849, Txaikovski va ser contemporani de la inflexió estètica de l’òpera russa, sobretot a partir de 1855. De fet, a partir d’aquell any, que coincideix amb la desaparició del ferri regnat del tsar Nicolau I, la música russa busca unes solucions que, sense defugir el nacionalisme imperant en l’època, s’obre a les noves tendències de la música occidental, especialment de França i d’Itàlia. A París, Txaikovski va assistir a l’estrena de Carmen (1875) i sempre va professar admiració per Mozart, de qui el 1886 va arribar a llegir (també a París) la partitura autògrafa de Don Giovanni. També va conèixer l’obra de Wagner (el 1876 va assistir a la inauguració del Festspielhaus de Bayreuth), però no li va interessar gens, fins al punt de definir com a “profundament avorrida” una peça com la teatralogia com L’anell del Nibelung.

Eugen Onegin és l’òpera que ocupa el lloc central en la producció lírica de Txaikovski. El llibret és de Modest Txaikovski, germà del compositor i de Konstatntin Stepànovitx Shilovski sobre el relat en vers que Puixkin hava escrit el 1833.

El 1877, Txaikovski estava a punt de casar-se amb Antonina Miliukova. El matrimoni, mai consumat i que acabaria sent un fracàs a causa de l’homosexualitat del compositor, horroritzava Txaikovski, que defugia sempre que podia la companyia de la seva esposa ja durant l’època del suposat noviatge. De retorn d’un viatge que el músic havia fet a Kamenka i de nou a Moscou, el Teatre Bolshoi de la ciutat va encarregar a Txaikovski la composició d’una nova òpera. Convençut de la qualitat del relat de Puixkin, el músic es va posar a treballar amb una inusitada intensitat.

Imatge romàntica d’Eugene Onegin

L’obra

Segons el biògraf de Txaikovski Simon Mundy, Ievgeni Onegin és una “història de conveniències en què les decisions es prenen amb l’únic objecte d’evitar que en la vida real els fets es desenvolupin i acabin de la mateixa manera que en la ficció artística”. Això, de fet, és el que vertebra la impossible relació entre Tatiana i Onegin, complementaris i antagonistes al mateix temps en aquest magnífic drama al qual Txaikovski va incloure una música inspiradíssima, contemporània de la no menys inspirada quarta simfonia.

Escrita entre Rússia i Suïssa, la partitura d’Eugen Onegin es va acabar el febrer de 1878, però no es va estrenar fins el 29 de març de 1879 al Teatre Mali de Moscou, en una audició acadèmica feta per estudiants del conservatori. El teatre Bolshoi de la capital no la va veure representada fins al cap de dos anys, l’onze de gener de 1881. En ambdues ocasions, l’obra va generar disparitat d’opinions i de crítiques. De fet, i posats a resumir, es pot dir que la partitura de Txaikovski devia desconcertar perquè, a diferència de les seves òperes anteriors, l’element nacionalista quedava definitivament en un segon pla i el compositor s’endinsava de ple en el terreny del melodrama, amb no poques influències de la música occidental.

El 1885, Txaikovski encara revisaria el tercer acte de l’obra per a unes funcions que havien de tenir lloc al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. El tsar Alexandre III no es va estar de dir en aquella ocasió que Eugen Onegin era la seva òpera predilecta, la qual cosa deuria enorgullir sens dubte el compositor, que mai havia amagat la seva admiració per la monarquia tsarista.

La partitura, certament, és sensacional, i barreja escenes de gran intensitat dramàtica amb d’altres d’espectacularitat simfònica, com la cèlebre polonesa que obre el tercer acte. Però seria injust no referir-nos a les àries de Lenski i de Gremin i, sobretot, al perfecte retrat dels dos protagonistes, Onegin i Tatiana. Ell, home eixorc i misantrop declarat, s’adona al final que perdent Tatiana -a qui inicialment rebutja i de qui després s’anamora bojament- quedarà condemnat a la soledat més absoluta. Per altra banda, Txaikovski reserva a Tatiana una de les escenes més intenses de la lírica romàntica: la de la carta, al final del primer acte: enamorada d’Onegin, la jove es disposa a escriure-li. Un moment clau de la producció teatral txaikovskiana, perquè remet directament a la pròpia biografia del compositor, un home per a qui la relació epistolar va ser decisiva.

D’una banda, les cartes apassionades que havia rebut d’Antonina Miliukova, que esdevindria com hem dit la seva esposa en el context d’un matrimoni fracassat; d’una altra, la correspondència intensa que, des de 1877 i fins aproximadament 1890, mantindria amb la comtessa Nadezhka von Meck, l’enigmàtica mecenes del compositor que mai va voler-lo conèixer; i finalment, les cartes que el compositor escrivia al violinista Josef Kotek, el seu amant ocasional. Així doncs, el número de Tatiana té un innegable element significatiu estètic per al compositor, que va escriure per a aquest fragment operístic un número llarg, intens i d’una extraordinària qualitat melodramàtica.

El Liceu obre temporada amb una òpera ben poc representada al teatre, al llarg de vuit funcions entre el 27 de setembre i el 8 d’octubre. Eugen Onegin es va veure per primera vegada al teatre de La Rambla el 1955 i les últimes funcions es van programar el 1998 al Teatre Victòria, durant l’etapa “a l’exili” del Liceu, en plena reconstrucció després de l’incendi de quatre anys abans. Ara, Onegin torna amb tots els honors i amb una coproducció (juntament amb Madrid i Oslo) dirigida escènicament pel sempre estimulant Christoph Loy. Els barítons Audun Iversen i Iurii Samoilov com a Onegin, les sopranos Svetlana Aksenova i Kristina Mkhitaryan com a Tatiana i els tenors Alexey Neklyudov i Josep Bros com a Lenski encapçalen els dos repartiments, sempre davant de la batuta del versàtil Josep Pons. Feliç tenporada a tothom!

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close