Òpera / Camins de Serp

El Liceu, és un teatre públic ?

Deien amb encert els grans pensaires que la música és el millor art per descriure l’esperit d’un cert temps. Així passa concretament a la nostra tribu, car res com l’art sonor –i sobretot la mal anomenada música clàssica– per certificar un present de volguda banalitat i d’institucions que  programen de cara a la galeria sense cap mena de voluntat de fer-nos més crítics ni acostar-nos al patrimoni del país. Penseu en la recent gala del 175è aniversari del Gran Teatre del Liceu, una fastuosa presentació de cantants internacionals (tots ells d’excel·lència contrastada i vinculats a temporades anteriors a la casa, és cert), però amb un paper absolutament marginal de les veus nacionals o criades a Catalunya. Si el Liceu no tingués un patrimoni vocal i compositiu del qual presumir, la cosa passaria. Però juraria que, en el prestigi i la projecció internacional del teatre, alguna cosa hi deuen tenir a veure gent com ara Josep Carreras, Jaume Aragall, Enriqueta Tarrés, Dalmau Gonzàlez, Joan Pons… i tants d’altres. El Liceu sempre ha excel·lit a adoptar goles de renom, i a servidor que la senyora Netrebko (inicialment, la protagonista de l’aniversari) o Sondra Radvanovsky hi cantin sovintejadament em sembla necessari i motiu d’orgull. Al seu torn, i com qualsevol altre coliseu del món, el teatre de la Rambla ha de programar Mozart, Verdi, Puccini i Wagner a punta pala. Si i recontrasí. Però que un teatre que es vol públic es vesteixi de gala per celebrar la seva llarga existència relegant la seva memòria històrica a unes quantes diapositives amb el Nessum Dorma de fons, en un aquelarre de veus copy-paste que es podria repetir en qualsevol altre indret, resulta una negligència.

Repetim-ho encara que ningú no ens escolti. El Liceu és el nostre primer equipament públic. Ja sé que el preu desorbitat d’alguns espectacles (que sovint doblen la pasta d’una entrada per la mateixa representació en un altre teatre europeu) no ho faci semblar. Però la primera obligació d’un ens musical sufragat per tots els ciutadans és tenir cura dels músics del país (és a dir, del patrimoni sonor futur) i recuperar part de la memòria històrica pròpia. Programar una gala on els nostres cantants facin de simples comprimaris no seria el millor camí per justificar el caràcter públic del Liceu. Els seus responsables diran que sopranos com Marta Matheu o Núria Rial han tingut papers destacats en la present temporada (o adduiran que a la propera s’hi programarà una òpera de la nostra excel·lent compositora Raquel García Tomás); tot això és indiscutible, però també sabran perfectament que aquests són espais de quota, no pas de cura, i que la seva aparició sempre recau en funcions secundàries o lluny de la sala gran de la casa.

El més preocupant de tot no és que el Liceu passi olímpicament dels cantants que han fet gran el seu nom, sinó que se celebri una gala de fast-music i cap ploma ni veu suposadament  acreditada dels mitjans de comunicació, dels abonats ni del propi món vocal català s’exclami d’aquesta anormalitat (entenc que els cantants no ho facin, pobrets meus, perquè de piular es quedarien sense els petits papers que els regalen de pasqües a rams). És comprensible; la majoria d’abonats i melòmans de casa s’informen del Liceu i del món sonor català a través dels espantosos publireportatges de La Vanguardia, i així ens va la cosa. Ningú no s’exclama d’aquesta anormalitat, tothom celebra l’estat d’excepció com si fos la norma. I som-hi tots a fer-se selfies, i hashtags, i vinga happy birthday Liceu i fot-li tota quanta polla en vinagre. Quina llàstima. Mira que seria ben fàcil fer la feina com toca.  

Certament, res com la música per expressar el sentit d’un temps. I sí, quins temps més dissortats que vivim. Suposo, doncs, que a la pregunta de si el Liceu és un teatre públic… no cal ni que us ho respongui.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close