Òpera

El Liceu: passat i present

Dedicarem dos articles al Gran Teatre del Liceu, ara que ja s’ha celebrat el 175è aniversari del trasllat a la Rambla, i després de la presentació de la temporada 2022-2023. El passat i el present integren aquest text, mentre que el present i el futur seran objecte d’un segon article.

Els números rodons sempre són temptadors, i pensar que del 2022 al 1847 disten 175 anys ha comportat la celebració d’una suposada inauguració del Liceu. Com a institució, el Liceu va néixer fa 185 anys, en ocasió de l’establiment d’un batalló de les milícies liberals a l’antic convent de Nostra Senyora de Montsió, on actualment hi ha el cafè dels Quatre Gats. Així va sorgir el Liceu Filodramático de Montsesión, amb un primer conservatori (mixt, per ser més exactes) i un teatrí on es van representar diverses peces dramàtiques i òperes italianes, sempre dirigides per Marià Obiols.

El Liceu al 1847

El teatre, però, va quedar petit i es va demanar a l’ajuntament el trasllat a un solar més ampli. Aquest acabaria sent el que abans havia ocupat el convent de trinitaris descalços, a la Rambla cantonada amb el carrer Sant Pau. Naixia així, el 4 d’abril de 1847, el Gran Teatre d’aquella institució que havia demostrat tenir ganes i empenta per oferir a la ciutat espectacles de tota mena, innovadors, amb gent jove i de qualitat.

Les rivalitats amb el teatre més antic de Barcelona (el de Santa Creu) no es van fer esperar i “liceistes i cruzados” (per dir-ho a la manera del singlot poètic de Pitarra) se les van tenir amb més d’una batussa, cosa que va acabar amb el canvi de nom del primer teatre pel de Principal, mentre que el Liceu va seguir els seus destins amb més èxits que no pas fracassos. Ni el primer incendi (1861) ni les bombes de Santiago Salvador (1893) van poder contra l’activitat d’un Liceu en procés ascendent i que aviat esdevindria un referent cultural de la ciutat.

A més de funcions de teatre (drames romàntics, pastorets, passions i espectacles de varietats), l’òpera es va fer aviat senyora dels murs del Liceu, des de les funcions d’Anna Bolena dies després de la inauguració fins a les primeres òperes russes que van fer estada a Barcelona, sempre amb gran èxit, sobretot les dècades de 1910 i 1920. I passant, és clar, per Richard Wagner, els drames musicals del qual marcarien tendència, arrecerats en un Modernisme que menyspreava les preteses vetustes notes italianes (Verdi i els veristes) per abanderar la causa de l’autor de Parsifal. Una òpera, per cert, que va aparèixer a Barcelona la nit del 31 de gener de 1913, coincidint amb la fi dels drets exclusius de Bayreuth per representar el festival sacroescènic de Wagner.

Incendi del Liceu al 1861

El Liceu va ser el teatre de la burgesia, planificat, construït i pagat per una classe social ben consolidada a Barcelona, i on l’aristocràcia tenia un paper residual. I el buit que es va fer des de Madrid va ocasionar que el colosseu barceloní prescindís de la llotja reial. Tanmateix, un bust d’Isabel II presidia l’escala on actualment hi ha una escultura de la musa Euterpe. El cap de la reina va ser arrossegat Rambla avall i llençat al mar durant la revolució de 1868. Més endavant, algú el trauria de l’aigua i ara s’exposa al Museu d’Història de la Ciutat. Abans d’Euterpe, Mozart va ocupar el lloc d’honor, tot i que l’autor de La flauta màgica no va ser mai ni massa ni ben representat al Liceu i el seu bust ara veu passar el temps als jardins d’una finca de Buenos Aires.

El Liceu durant la Guerra Civil.

Tornem a la burgesia: fins al segon incendi de 1994, el Liceu tenia uns propietaris, que arrendaven el teatre a un empresari. Els noms de Bernis, Mestres o Pamias són alguns d’ells, esforçats per mantenir la qualitat d’un teatre amb alts i baixos que, això no obstant, ni amb la República ni amb la guerra civil no va cessar la seva activitat, fins al punt de rebatejar-se com a Teatre Nacional de Catalunya.

Aquells homes van capitanejar reformes estructurals internes i externes. D’entre les primeres, un repertori obert als nacionalismes eslaus (ja hem parlat de l’òpera russa), a l’òpera catalana (Pahissa, Manén, Morera…) i a les creacions contemporànies, tot i que aquestes últimes ben dosificades, per no trencar amb l’hegemonia italiana i amb dos colossos alemanys: Wagner i Richard Strauss.

El model empresarial, però, feia figa i després de la mort de Juan Antonio Pamias (1980), el teatre es va erigir en un consorci amb representació de les administracions públiques (Generalitat, Diputació, Ajuntament i Ministeri de Cultura). Un primer model per al futur del Liceu com a teatre públic, però encara amb la propietat ficant-hi cullerada.

Van ser els anys de Lluís Portabella (director general) qui, juntament amb Lluís Andreu (director artístic), van professionalitzar l’orquestra i el cor del teatre, amb noms vinguts de fora com Uwe Mund, Vittorio Sicuri i Romao Gandolfi. Es van modernitzar les produccions i els grans noms de la lírica van tornar a Barcelona. Parlem dels noms de noves generacions, després de les actuacions de Del Monaco, Tebaldi, Tucker. Ausensi, Sutherland o Victoria de los Ángeles. Ara, serien Aragall, Carreras, Caballé, Domingo, Pons, Cossotto, Freni, Kraus o Gruberová els qui regnarien amb dret propi entre les parets del teatre. Aviat, Albin Hänseroth (nou director artístic) obriria la porta a les noves dramatúrgies i, per què no, a algun escàndol previsible i fins i tot necessari.

I el 31 de gener de 1994, la desfeta en forma de foc, fum i cendra. A això quedaven reduïts aquells murs. Però, encara fumejant, aviat serien reconstruïts, triplicant l’extensió de les dependències, modernitzant l’escenari i apostant per nous equipaments. Els propietaris cedien el teatre que havien construït els seus avantpassats i el Liceu esdevenia definitivament un teatre públic.

Els nous destins estarien aleshores marcats per la innovació, mantenint sempre un respecte per la tradició. Seguirien les noves veus, ara integrades en una generació que és la del present: Flórez, Camarena, DiDonato, Beczala, Radvanovski, Tézier, Bros… I amb la direcció artística de Joan Matabosch, sempre entusiasta i obrint encara més les portes d’un Liceu de tots gràcies a la bona gestió de Caminal i Cullell (excel·lents directors generals): el repertori es normalitzava amb Janácek, Britten, Korngold… mantenint els noms de Verdi, Wagner, Puccini, Mozart, Donizetti o Bizet al lloc que havien d’estar i omnipresents al llarg de dotze o tretze glorioses temporades.

Vindrien després la crisi, els mals gestors, el rumb erràtic d’un teatre que semblava programar les temporades no pas des dels despatxos de direccions artístiques, sinó des dels departaments de màrqueting per fer quadrar els números. Això també forma part  del Liceu del present, coincidint amb la gala del suposat 175è aniversari. Un present projectat cap a un futur, que tractarem més endavant i que està sustentat sobre el discurs humanístic i multidisciplinari de Víctor García de Gomar. Continuarà…

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close