Òpera / Opinió

El Liceu que ve: una aventura posmo

Fa uns dies, el Gran Teatre del Liceu va presentar la seva Temporada 2022-2023. La proposta duu l’empremta característica del director artístic de la casa, Víctor Garcia de Gomar, que, des de fa 3 anys, va consolidant el seu projecte.

La presentació de la temporada és l’esdeveniment per excel·lència dels programadors operístics. És quan han d’oferir-nos els fruits d’una tasca que han començat força anys abans i que, tot sovint, no acaben d’enllestir fins al darrer moment. És quan han de posar a prova el seu talent, els seus recursos personals per persuadir, per coordinar, per fer malabarismes amb els repartiments. Des d’una perspectiva més etèria, més vaga, podríem dir que és el moment en què han de fer valer la seva raó de ser. Si, per contra, ens ho mirem des del punt de vista estrictament material —és a dir, comptable— convindrem que del que es tracta és de retre comptes pels més de 5 zeros que cada any retribueixen folgadament les seves posicions laborals. Que cadascú s’ho agafi per on vulgui.

En els darrers temps, tanmateix, la postmodernitat artística ha proporcionat nous horitzons pels nostres caríssims programadors. Sembla que ara, a l’hora de dissenyar les temporades, han de realitzar-hi també les seves concepcions particulars no ja sobre l’òpera, sinó sobre l’art, sobre el món, sobre la vida en general. Avui és imprescindible que ens expliquin per què el seu producte —un reguitzell de títols espargits en el temps— constitueix un tot, una unitat artística en si mateix. I amb això no ens estem referint a allò de fer una temporada equilibrada, que mantingui una certa coherència artística. No; estem parlant de la voluntat de dotar la programació d’una vida artística pròpia, de fer-ne una veritable creació. En certa manera, els gestors han esdevingut artistes. I la cosa té certa gràcia perquè, en aquest procés, el punt d’arbitrarietat inherent a la seva tasca no ha desaparegut. Ans al contrari, l’han sofisticat, han volgut sublimar-lo a força de revestir-lo d’un motiu estètic, d’un tema literari, d’una idea política.

A casa nostra, Víctor Garcia de Gomar ens té acostumats des de fa tres temporades als fils conductors. Primer fou l’Obsessió. Després vingué el Paradís. Enguany la cosa va de saltar al buit. Però no us penseu que es tracta d’un «salt al buit» qualsevol, estimats lectors. Aquí el que es pretén és convidar el públic a «assumir un nou rol protagonista», a «moure’s de la zona de confort» vers un lloc on «la línia de l’horitzó ja no existeixi». I tot això, és clar, per fer del Liceu «aquella illa utòpica des d’on (re)imaginar com salvar el món». Perquè, ja se sap, si avui a l’art no se li posa una culleradeta d’ideologia, no val per res. Entenguem-nos. És evident que qualsevol director artístic amb un mínim de criteri acaba revelant-nos, inevitablement, el seu sentit personal del gust, les seves idees pròpies pel que fa a l’òpera, al projecte cultural, a la institució per què treballa. De fet, això és en bona part exactament el que s’espera d’ell. Però la preeminència, l’afectació i la significació que la nostra època li ha concedit a la figura del director artístic —i a la naturalesa de la seva tasca— són completament inusitades.

Víctor Garcia de Gomar. ©ACN

Tot el que heu llegit en el paràgraf superior entre cometes llatines, ho he citat literalment de la carta de presentació que Garcia de Gomar ha escrit pel llibret de la temporada. Un llibret que, per cert, és un producte de màrqueting innegablement sexy. Segurament, un xic més car que sexy, però sexy, al cap i a la fi. Il·lustracions de Jaume Plensa, entrevistes a pintors, poetes, artistes visuals i fotògrafs que col·laboraran d’una manera o altra amb el Gran Teatre al llarg del curs vinent… És irrefutable que el nostre director artístic està bastint el centre global de les arts que tant anhelava.

Però, al final del camí, sempre acabes trobant-hi la mateixa cosa: el públic. I el nostre és un públic que, per damunt de tot, s’estima la música; perquè adora l’òpera, perquè idolatra la veu lírica. I aquest mateix públic veu com, malgrat tot, dels 14 títols que pujaran a escena l’any que ve, gairebé tots ells ja han estat representats manta vegades en el nou Liceu. Estricta i rigorosa rutina. Això sí, hi ha —com en tot a la vida— alguna excepció notòria. Concretament, 4 títols que sumen en total la minsa xifra de 13 funcions. Per què? Doncs perquè deuen haver considerat que són obres d’aquelles que podríem catalogar de taquillatge arriscat. Tanmateix, era imperatiu fer-les. Car, en això de saltar al buit, no hi ha mitges tintes —o vas amb tot, o no hi vas. L’enèsim Macbeth, o Alexina B. —i entremig, només l’abisme. A la fi, el terme mitjà no és més que una camàndula aristotèlica. Per fortuna, el divulgador Ramon Gener, en un exercici de paternalisme entranyable, ja va advertir a l’abonat liceista de no fer el ronso i d’agafar una entrada per aquestes dates assenyalades. —Que ja és hora d’eixamplar els vostres paràmetres mentals, colla de burgesos acomodaticis.

— I tu, desventurat, que anaves a l’òpera per passar-ho bé… O tu, frívol hedonista, que tan sols pretenies captivar els sentits… O tu, l’altre, que només hi cercaves un bàlsam, una carícia espiritual mínimament reconfortant… Ah, estimats liceistes! Vosaltres millor quedeu-vos a casa —manteta i sofà. Que, al Liceu, ara la cosa va de salvar el món.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close