Òpera / Opinió

Els límits de la revisió artística en el gènere operístic

La nova producció de “La Bohème” que s’ha pogut veure darrerament al Liceu ha desvetllat de nou —i aquesta volta amb una intensitat sorprenent— l’etern debat al voltant de l’art de la mise en scène operística. De fet, la proposta signada per Àlex Ollé, flamant artista resident de la casa, s’ha saldat en la seva estrena barcelonina amb alguna sonora esbroncada.

Esdeveniments d’aquesta mena són més aviat rutinaris en les temporades del Gran Teatre i de molts altres coliseus europeus. Tanmateix, aquesta producció en concret presenta un element particular que la converteix en un cas digne de la nostra més atenta consideració. El fet és que Ollé només transgredeix —estricta i exclusivament— en la qüestió escenogràfica de la dramatúrgia. Proposa una translació temporal —que també és espacial— del lloc de l’acció, tot transportant-la del Quartier latin parisenc de 1840 a qualsevol banlieue europea de la nostra contemporaneïtat. Al fer-ho, no estalvia en realisme: en el vestuari, abunden els estampats animal print, xandalls amb tota la gamma de tons fúcsies; arquitectura alla Corbusier, sense oblidar els top manta i una bossa de Lidl que serveix d’equipatge a un sensesostre. No obstant això, la manera d’explicar la història dels joves bohemis és absolutament fidel al libretto, completament convencional, perfectament clàssica.

Àlex Ollé, artista resident del Gran Teatre del Liceu © Daniel Escale

Tal com encertadament apunta el nostre artista resident, això es deu al fet que Puccini és —més enllà d’un músic genial— un excel·lent dramaturg. I, per tant, la seva obra —basada en una novel·la d’Henri Murger— ja la rebem tan ben explicada que seria un error enorme provar de modernitzar-la, que seria trair-la. Amb tot, afirma que una revisió d’aquesta mena només es pot dur a terme “si el llenguatge utilitzat és abstracte“. Així doncs, com que aquest no és el cas de La Bohème, més val no tocar-la.

Tanmateix, —i aquest és el punt crític de la seva lectura— no hi veu cap problema essencial en enderrocar l’univers estètic sobre el qual es recolza l’òpera. Sembla ignorar que l’obra musical —i l’obra operística (l’obra d’art total) sobretot— es constitueix tot sovint d’una matèria profundament imatjada; on els colors, les textures i els ambients que la partitura reprodueix esdevenen part de l’essència mateixa de la peça. Fins i tot, —com bé ens ensenya Proust— s’esdevé a voltes que el valor que atorguem a certs objectes d’art rau bàsicament en la seva qualitat reminiscent: no és en les seves propietats formals d’on obtenim la font del plaer que aquest ens suscita, sinó, més aviat, en la seva capacitat per fer-nos recordar una època pretèrita i el seu imaginari subjacent.

En el meu cas, La Bohème —que no deixa de ser la filla més cursi del verisme més efectista— pertany inequívocament a aquesta categoria. Per això, quan alguns escoltem els acords mòrbidament apassionats del tercer acte amb què Mimì i Rodolfo s’acomiaden per penúltima volta, se’ns fa impossible no evocar al mateix temps les golfes atrotinades, ennegrides pel sutge, sota els teulats enfarinats d’un Quartier latin ja extint. Per això, perquè així se’ns ha esculpit en la memòria, aquesta música ja mai la podrem abstreure d’aquesta estètica de misèria bohèmica, la qual és concretíssimament hivernal, parisenca, decimonònica. Per això, també, resultaria completament il·lusori aspirar a tenir una vinculació emocional plàsticament no condicionada amb l’obra, purament abstracta en aquest sentit. Per tot això, en definitiva, preferim afirmar —amb serena i desacomplexada tranquil·litat— la naturalesa concretíssima, evocadorament sensual, en què ben sovint se’ns manifesta la sensibilitat artística.

Mimí i Rodolfo en la producció de La Bohème d’Àlex Ollé. © David Ruano

Si el públic liceista ha quedat en bona part insatisfet és perquè —més enllà de l’eventual mediocritat dels solistes— ha notat com quelcom d’essencial en l’objecte de la seva sensibilitat es trasbalsava, que aquest mateix objecte es desnaturalitzava. En aquest punt, hom —qui sap si el mateix Àlex Ollé també— pugui objectar que, donades les circumstàncies, es fa encara més interessant dur a terme la translació temporal de l’obra per així interpel·lar a un públic que —prèvia copeta al Cercle romantitza la misèria del Barri Llatí parisenc de fa dos segles mentre respon amb fredor marmòria als drames quotidians amb què podria topar-se a quatre passes de casa. En efecte, si aquest fenomen s’ha produït, no fa més que certificar —única i exclusivament— la rotunda victòria artística de Puccini, de Murger i del seus instints immensos per projectar imaginaris tan poderosos. Per això, si el que es pretengués fos subvertir o corregir aquest ordre de coses, la manera d’aconseguir-ho no seria revisar La bohème; la solució passaria, més aviat, per crear-ne de noves, cadascuna d’elles armada genuïnament amb el seu propi univers estètic, preparada per adreçar-se autènticament a la sensibilitat dels nostres dies.

Al cap i a la fi, que els clàssics siguin universals i atemporals no vol pas dir que el seu llenguatge es pugui versionar i modificar a plaer, sense importar el temps, sense importar l’espai; allò que significa és que la seva eficàcia artística persisteix malgrat el pas dels anys, malgrat les barreres culturals. Àlex Ollé duu a terme l’actualització d’aquesta òpera mogut per una qüestió de “necessitat“, perquè “és imprescindible que l’art parli del present”. Si bé La Bohème no sembla precisament la matèria més adequada per a realitzar-la, la intenció és encomiable. L’òpera és un gènere riquíssim i la diversitat del seu repertori —del seus temes, dels seus llenguatges— ofereix possibilitats immenses, inesgotables, per a la creativitat de tots i cada un dels talents contemporanis.

Ferran Vila i Riera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close