Òpera

Josep Soler: un model a seguir

“Com esteu, Mestre?” (silenci i resposta): “Esperant la mort”. Aquesta era una de les interaccions habituals amb Josep Soler, les poques vegades que vaig poder-hi tenir alguna conversa telefònica des que ens havíem conegut. La relació havia arrencat el 2005, quan a Catalunya Música vaig tenir el privilegi d’entrevistar-lo en ocasió del setantè aniversari. Un any abans, el paper de moderador en una taula rodona sobre creació operística contemporània al costat de Joan Guinjoan, Xavier Benguerel, Alberto García Demestres i el mateix Soler em va permetre conèixer el músic de Vilafranca del Penedès. Després de la conversa radiofònica (apassionant), de tant en tant Josep Soler em trucava, sovint per renyar-me per alguna crítica que havia fet d’espectacles que no li havien agradat: especialment vehement va ser amb el muntatge que Peter Konwitscny havia fet al Liceu del wagnerià Lohengrin. Tanmateix, la conversa va derivar en un cordial diàleg. L’experiència es va repetir tres o quatre vegades més. I Soler culminava aquelles converses dies després, quan em deixava a la ràdio un paquet amb discos, partitures i llibres de la seva autoria.

Josep Soler i Jaume Radigales Catalunya Música el 2005

La serietat i gravetat de Soler, el seu pessimisme existencial i la seva vehement opinió sobre la música del nostre temps no deixaven d’amagar un pòsit sorneguer, d’humor negre, com es pot desprendre de la immediata interlocució telefònica amb la qual encapçalem aquest article. Però al mateix temps hi havia en la seva personalitat humilitat i saviesa (es pot ser savi sense ser humil?), cosa que es va traduir en un corpus compositiu de qualitat i en uns textos tan complexos com la seva obra musical però, al mateix temps, rics en idees i conceptes. Una saviesa, d’altra banda, de la que Soler era conscient. Com també ho era del menyspreu d’un determinat sector de la nostra vida musical: el més acomodat amb l’statu quo. Res nou, al capdavall, en aquest país de botiguetes i de botiguers a l’estil de L’auca del senyor Esteve.

El clave ben temperat de J.S. Bach, el cèlebre acord dissonant amb què Wagner arrenca el preludi de Tristan und Isolde i l’obra de Schönberg són alguns dels fars per entendre l’obra de Soler, a la que cal afegir el mestratge de Cristòfor Taltabull i de René Leobowitz (antic deixeble entre d’altres d’Anton Webern i del mateix Schönberg).

L’obra compositiva del músic de Vilafranca és extensa i prolífica i no està exempta d’un compromís amb la modernitat gens renyit amb un misticisme ben particular, atès el confés ateisme de Soler, tot i la seva obsessió per la figura de Jesucrist (Soler en negava fins i tot l’existència històrica) i que va plasmar en una obra que el va mantenir ocupat durant dècades: la macroòpera, estrenada tan sols parcialment, que du precisament el títol de Jesús de Natzaret.

Josep Soler

Un singular catàleg operístic 

Els evangelis, Shakespeare, Balzac, Verdaguer, Sèneca, Rilke o Calderón de la Barca van ser, entre d’altres, les fonts literàries que inspirarien algunes de les setze òperes de Josep Soler. La majoria no estrenades, en part a causa de les dificultats tècniques òbvies com ara haver de cantar en veu baixa (Macbeth) o d’altres per formats grans i llargs (més de quatre hores en el cas de Jesús de Natzaret). Tanmateix, peces com Èdip i Jocasta (no pas sobre Sòfocles sinó a partir de Sèneca) o Murillo sí que van veure’s representades. Algunes, com el cas de la citada tragèdia de l’autor estoic en versió de concert (Palau de la Música Catalana, 1974) i escenificada (Liceu 1986, amb posada en escena de Ricard Salvat).

Per a Soler, i d’acord amb el que recull Ángel Medina en el seu estudi sobre la creació operística del compositor català, el gènere aplega “(…) la existencia de determinadas obsesiones o simples temas que son constantes y que siempre permanecen en la inquietud del género humano y, paralelamente, “la interminable fantasía del mundo”.

En conversa radiofònica amb el músic el 2005, Soler em confessava la necessitat vital d’escriure òpera i el fet que en la seva obra hi ha “un procés salvador conduït per una intenció moral, ètica, amb caràcter aristotèlic de purificació”. Un fet marcat per l’influx decisiu de les òperes de Wagner i en particular pel caràcter redemptor de molts dels seus personatges femenins. Això sense oblidar el fort impacte que van provocar en Soler les funcions de tres òperes de Wagner (Parsifal, Tristan und Isolde i Die Walküre) representades al Liceu el 1955 amb les produccions i els solistes del Festival de Bayreuth, amb direcció artística de Wieland Wagner, nét del compositor. Entre els cantants hi havia la soprano Martha Mödl, per a qui anys més tard Soler escriuria la part de Jocasta per a l’estrena al Palau de la Música de l’òpera edípica abans citada.

En Josep Soler tot era recerca, que passava per la plasmació d’una acció no pas externa, narrativa, sinó interior i deslligada de la faramalla teatral, escènica. I al mateix temps per l’exploració de la idea schönbergiana segons la qual el límit entre ètica i estètica es no és discernible.

Un model a seguir.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close