Arriba per primera vegada al Palau de les Arts ‘Ernani’, la primera de les òperes del febril període creador de Verdi conegut com a “anni di galera”. Es tracta d’una nova producció del coliseu valencià en col·laboració amb el Teatro La Fenice de Venècia, just el lloc que en va veure l’estrena en 1844, amb un cast potent de veus i una interpretació memorable, que clou de manera brillant la temporada operística.
Ernani
Música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave, basat en Hernani de Victor Hugo
Michele Spotti (direcció musical), Andrea Bernard (posada en escena), Angela Meade (Elvira), Piero Pretti (Ernani), Franco Vassallo (Don Carlo), Evgeny Stavinsky (Don Ruy Gómez de Silva), Laura Orueta (Giovanna), Matheus Pompeu (Don Riccardo), Javier Castañeda (Jago)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 16 de juny de 2023
Es tracta de la cinquena òpera de Verdi i marca una ruptura respecte de les anteriors, ja que amb Ernani enceta una col·laboració amb el teatre venecià (que continuarà amb Rigoletto o La Traviata), inicia una exploració de caràcters i de temes musicals i, a més, engega la recerca de llibrets apassionats i d’alt nivell literari. Així, Francesco Maria Piave, el llibretista, aprofitant l’escàndol de l’estrena a París de l’Hernani de Victor Hugo en 1830, es llança a un treball intens, per a respondre a les exigències verdianes i aconseguir que dramatúrgia i text s’ajusten, com un guant, a la música del compositor italià.
Aquesta òpera conta la història dramàtica de tres homes que pretenen l’amor d’Elvira: el seu vell oncle Don Ruy Gómez de Silva, el rei Don Carlo (l’emperador Carles) i Don Joan d’Aragó, transformat en el bandoler Ernani, que és a qui Elvira estima en realitat. Per tal d’aconseguir-ne l’objectiu, els tres homes s’enfrontaran en duels, firmaran aliances increïbles i efectuaran pactes tràgics que, a la fi, acabaran amb la mort dels dos amants. La première, que tingué lloc al Teatro La Fenice de Venècia el 8 de març de 1844, fou un triomf que va perdurar en els anys següents. La prova és que Ernani es va representar en 32 teatres diferents en 1844 i en 60 en 1845.
D’altra banda, l’obra està estructurada en quatre actes i cada un es desenvolupa en espais diferents: l’acte primer se situa a les muntanyes d’Aragó i al Palau de Silva, on transcorre l’acte segon. Tanmateix, en l’acte tercer l’acció es desplaça a Aquisgrà, mentre que, en el quart, viatja de nou a Aragó, però en aquesta ocasió al Castell de Don Joan. En aquest sentit, la proposta escènica d’Andrea Bernard intenta, de manera subtil, suggerir tots aquests espais amb un plantejament estilitzat i simbolista, des de les projeccions de l’inici fins als objectes de l’escena final. A més, el vestuari historicista, signat per Elena Beccaro, reforça la contextualització de la història i contribueix, juntament amb la il·luminació, a alimentar l’atmosfera misteriosa i l’ambient de continues confabulacions que endolen, fins i tot, els moments pretesament joiosos.
Així, la posada en escena va complir amb l’objectiu de seguir el ritme ardent de la dramatúrgia però, sobretot, d’acompanyar la música de Verdi. I quina música tan bella, la d’aquest jove Verdi, i quina meravellosa exegesi ens va oferir el també jove director d’orquestra Michele Spotti. El mestre italià va mostrar un domini extraordinari de la tècnica i de la partitura, tothora pendent de les veus, de l’orquestra i de la banda interna, sense desatendre cap detall i amb la consecució d’una versió equilibrada i apassionada a parts iguals. Les agrupacions de la casa excel·liren, com d’habitud, i contribuïren amb escreix a reforçar la lectura d’una òpera en la qual Verdi volia que hi haguera “foc abundant, molta acció i concisió”.
Quant a les veus solistes, el quartet principal fou, en general, homogeni en el nivell interpretatiu i d’una qualitat vocal excepcional. En aquesta òpera primerenca, Verdi recull en els protagonistes masculins els tres caràcters que començarà a explorar pel que fa a les tessitures: el tenor, el baríton i el baix. Cada un d’aquests rols és exigent i conté una càrrega de presència escènica escassament vista fins al moment de l’estrena. El ja veterà baix rus Evgeny Stavinsky ho sap bé i per això va mostrar tota la seua força actoral i les seues condicions vocals amb un Silva elegant i sofrent. També va manifestar la seua maduresa artística el baríton italià Franco Vassallo, en el paper de l’emperador, amb la seua veu generosa, de timbre equilibrat, i amb una interpretació tenyida de tragèdia. Fou, però, Piero Pretti, en el rol d’Ernani, una de les grans estrelles de la vetlada. Aquest tenor, també italià, va unir en la seua actuació el sentiment del costat dramàtic i els matisos variats d’una veu clara, d’aguts nets i colors característics de tenor líric.
Tanmateix, la cirereta del pastís de l’elenc fou la soprano americana Angela Meade. Quin luxe de veu, que conjumina a la perfecció potència, amplitud i delicadesa. Elvira, a les seues mans, no és la dona enamorada i fràgil que en algunes versions d’Ernani s’ha transmés, sinó que, lluny de presentar-se com a víctima de la lluita de tres homes pel seu amor, és decidida i valenta i, malgrat les circumstàncies, resta fidel a l’amor del noble bandoler. La veu de Meade és un regal per als sentits i cada una de les seues intervencions esdevé una fletxa penetrant, gràcies a un timbre vellutat i transparent, capaç de mantenir-se impecable en totes les dinàmiques.
Un colofó daurat, en definitiva, per a una temporada redona que ha acomplit a bastament amb els objectius artístics i de públic que es van plantejar en la presentació ara fa un any. No obstant això, els canvis produïts en l’àmbit polític, després de les últimes eleccions, deixa una sensació agredolça en l’ambient, atés que ompli d’incertesa el destí artístic del coliseu valencià. Esperem que el treball seriós, responsable i efectiu que s’ha desenvolupat en les últimes temporades, incloses les magnífiques coproduccions que s’han signat, no siga foragitat de qualsevol manera. Com diria Fuster, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, “Al capdavall, valorar la cultura pel seu grau d’utilitat potser serà -tal com estan posant-se les coses- l’única manera de salvar-la.”
