Durant tot el mes de desembre s’ha representat a l’Opéra Bastille de París l’òpera de Giacomo Puccini Turandot, amb una posada en escena atrevida del director i dramaturg estatunidenc Robert Wilson i la direcció musical de Gustavo Dudamel, que, amb aquesta producció operística, es consagra definitivament com a director musical de l’Òpera de París.
Turandot
Música de Giacomo Puccini i llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni
Robert Wilson (posada en escena), Gustavo Dudamel (direcció musical), Elena Pankratova (Turandot), Liù (Guanqun Yun), Calaf (Gwyn Hughes Jones), Timur (Vitalij Koealjow), Altoum (Carlo Bosi), Ping (Alessio Arduini), Pang (Jiunxu Xiahou), Pong (Matthew Newlin), el Mandarí (Bogdan Talos), Orquestra i Cor de l’Òpera Nacional de París, Cor infantil Hauts-de-Seine, Cor infantil de l’Òpera Nacional de París
Opéra Bastille
París, 19 de desembre de 2021
La divisa less is more, atribuïda a l’arquitecte Mies van der Rohe, ha fet fortuna en el terreny de les arts i la creació, i ha esdevingut l’ensenya de l’estètica minimalista. La depuració dels elements sobrers, l’allunyament de l’artifici i la recerca de l’essència són característiques de la manera de fer d’un estil que persegueix volgudament la sobrietat i la discreció. Això és el que es va poder veure en l’òpera Turandot que s’està representant aquests dies a l’Opéra Bastille de París. Aquesta posada en escena, firmada per Robert Wilson, fou estrenada al Teatro Real de Madrid en 2018 i es tracta d’una coproducció d’aquests dos coliseus juntament amb els de Vílnius, Toronto i Houston.
En efecte, en un espai escènic quasi despullat de decorats i attrezzo, Wilson aconsegueix crear uns ambients de gran bellesa visual que persegueixen la voluntat d’abstracció a fi de centrar-se en la plàstica de les emocions. El principal efecte d’aquesta nuesa és el fort protagonisme de la il·luminació. De fet, la llum es converteix en l’element fonamental de l’escenografia, atés que proporciona la mobilitat de l’espai i la tensió de les línies. Així mateix, els colors projectats sobre el ciclorama, les imatges suggeridores de formes de la natura i les línies rectes de neó marquen el transcurs situacional de l’òpera.
Per si no fora suficient, aquesta expressió minimalista del plantejament escènic es contagia a la proposta dramàtica, concebuda per José Enrique Macián, de manera que tota l’òpera acaba sent una espècie de mostrari estàtic de personatges i caràcters. Aquest factor, que potser pretén reforçar la rigidesa d’una tradició cultural i, sobretot, la inflexibilitat de la princesa sanguinària Turandot, corre el risc de caure en l’ensopiment i el tedi. Per sort, el contrapunt dinàmic materialitzat en els ministres Ping, Pang, Pong, que salten, gesticulen i articulen moviments grotescos, compensa la inacció dels altres personatges. Una espècie d’homenatge a la commedia dell’arte amb què Robert Wilson subministra una certa activitat i alhora un toc d’humor al contingut dramàtic d’una òpera volgudament estàtica.
D’altra banda, l’elenc de veus solistes fou d’un rang més aviat modest. En aquest sentit, les actuacions més destacades no van ser les dels protagonistes, Turandot i Calaf, sinó les d’alguns personatges secundaris com el trio de ministres abans esmentat o, sobretot, les intervencions de Liù, l’esclava enamorada de Calaf, interpretada magistralment per la soprano Guanqun Yun. No en va fou la cantant que més aplaudiments va rebre a la fi de l’espectacle, al costat d’Alessio Arduini, Jinxu Xiahou i Matthew Newlin, respectivament Ping, Pang, Pong, que no només cantaren de manera impecable les seues parts, sinó que, a més, interpretaren aquests rols burlescos i sarcàstics a la perfecció.
Una altra consideració mereixen, per dissort, les actuacions de la soprano Elena Pankratova, en el paper de la princesa Turandot, i del tenor Gwyn Hughes Jones, en el personatge del príncep Calaf, tots dos en un nivell més baix que l’esperable en una producció d’aquestes característiques. D’entrada, el rol de Turandot, pensat per a una soprano dramàtica, exigeix una força extraordinària per a mantenir la tensió i la fredor durant tota l’òpera, cosa que va quedar lluny del poder interpretatiu de Pankratova. Quant a Calaf, val a dir que, malgrat el timbre i el registre del tenor Gwyn Hughes Jones que li permeté resoldre discretament l’arxiconeguda ària “Nessun dorma”, va pecar d’una projecció pobra en harmònics i d’unes intervencions sovint apàtiques.
En canvi, els grans triomfadors de la vetlada foren els intèrprets de la casa, això és, el cor, l’orquestra i Gustavo Dudamel. Comptat i debatut, el cor de l’Òpera de París, preparat per la flamant directora titular Ching-Lien Wu, i també els cors de veus blanques, van estar a l’altura dels requeriments de Puccini en aquest òpera. Altrament dit: les veus dels cors donaren forma a un personatge complex, concebut per Puccini com un cor de tragèdia grega, capaç de seduir i persuadir la gèlida Turandot i, al mateix temps, facultat per a conferir un caràcter íntim i sagrat en els moments de màxim recolliment.
Pel que fa al director i l’orquestra, convé destacar el meticulós treball, ben reeixit, consistent a ressaltar tothora la majestuositat de l’orquestració de Turandot. És cert que Puccini va deixar aquesta òpera inacabada perquè li sobrevingué la mort mentre la componia. No obstant això, el seu mestratge creatiu ens ha llegat una òpera “completa” en els aspectes fonamentals: una orquestració ampla i brillant, un llenguatge harmònic tonal però modern i un tractament vocal excepcional. Aquesta maduresa compositiva va trobar uns intèrprets prodigiosos en mans d’un cada vegada més madur Dudamel i d’una orquestra de l’Òpera de París en estat de gràcia, la qual cosa va ser reconeguda per part del públic de Bastille amb uns càlids i llargs aplaudiments.
En resum, un resultat musical amb alts i baixos i una posada en escena sorprenent són els dos elements més rellevants d’aquesta versió de Turandot, que, en alguns moments, va resultar freda i distant a causa, principalment, de l’estatisme de la dramatúrgia. Al cap i a la fi, són els riscos del minimalisme elevat a la màxima potència. Com ja va insinuar un altre arquitecte, Robert Venturi, convertint l’expressió less is more de Van der Rohe en less is a bore, la reducció al mínim de quasi tot pot arribar a l’exasperació per avorriment. En aquest cas, però, la sang no va arribar al riu, sobretot perquè, a pesar de la dramatúrgia de Macián, amb el despullament absolut, Wilson aconsegueix, de retruc, una atenció determinant a l’element sonor com a categoria que aixopluga tot l’espectacle. La música, doncs, com en la tradició simbolista, és l’element que llegim en el text i que veiem en l’escenari. Tot un gaudi per als sentits o tot un embull per a les persones sinestèsiques, segons com es mire o segons com s’escolte.
