Òpera

Freddie de Tommaso, esplendor en potència a Peralada

Recital Freddie de Tommaso
Àries i cançons de Giuseppe Verdi. Piano: Audrey Saint-Gil. Vetllada inaugural
Festival del Castell de Peralada. Divendres, 28 de juliol de 2023.

El Festival de Peralada inaugurava divendres passat una edició en format de butxaca. La construcció en marxa d’un auditori permanent ha concentrat l’activitat lírica a l’Església del Carme. La programació se n’ha ressentit pel cantó de l’òpera, si bé s’ha proveït un assortiment estimulant de recitals per contrarestar-ho. L’emergent i mediàtic Freddie de Tommaso donà el tret de sortida.

Amb els 30 anys encara per fer, el jove tenor ja s’ha afiançat als principals coliseus i a una de les grans discogràfiques. Rere aquest èxit fulgurant hi ha ben poc secret: l’instrument és privilegiat, ideal per a un spinto. Una veu rica en harmònics, poderosa i sòlida en tot el registre; en el centre, d’una opacitat atractívola i viril; aguts expansius, bronzins, armats amb el metall necessari. Quan hom l’escolta es fa inevitable pensar en els grans (Corelli, Del Monaco). Malauradament, l’església del Carme és un recer tan íntim i inspirador com inadequat acústicament per una veu d’aquestes característiques. En aquest sentit, tampoc ajudà Audrey Saint-Gil al piano —erràtica en les intensitats. El resultat fou una reverberació distorsionant, aclaparadora, que afectà sensiblement el producte artístic de la interpretació.

El programa es basà exclusivament en Verdi —abraçant un període prou significatiu de la seva vida creativa, des dels anys de galeres (I Lombardi) fins a la plàcida maduresa (Un ballo in maschera). Ja a les primeres àries (I LombardiIl Corsaro), el tenor exposà les virtuts i defectes que l’acompanyarien tota la vetllada. Una interpretació estentòria, acceleradíssima, sense massa concessions per a una alenada més belcantista —enyorada sobretot en els primers Verdi— en la qual servir mitges veus, reguladors, un ús més musical del fiato… Mancances que es feren paleses, sobretot, als delicats efluvis lírics d’Ah! si, ben mio (l’ària del Trobador). És cert que per cantar Verdi no hi ha una sola recepta, i que fora del cànon poden trobar-se igualment interpretacions colpidores, majúscules. L’esmentat Mario del Monaco, amb una tècnica sui generis, n’és un fantàstic exemple. Tanmateix —seguint el fil de Del Monaco—, l’italià s’acompanyava sempre d’un fraseig singularíssim, d’una eficàcia dramàtica indiscutible. I aquest és el punt en què, a hores d’ara, el nostre tenor encara ha d’acabar de trobar-se. Fins ara els esforços no deixen de ser temptatives, trucs manllevats d’aquí i d’allà, incapaços de produir l’efecte desitjat. En el fons, rere tot això hi ha, també, la qüestió més inefable del sentit del gust —que em represento que, com tot a la vida, és en certa mesura treballable. Tan sols diré que la forma d’entomar el recitatiu de la Luisa Miller em va semblar intempestiva, amenaçadora; segurament italiana, però sens dubte no en la línia de la millor tradició —més en l’estil del Little Italy que d’allò que s’espera d’un heroi verdià.

Entremig de les àries, s’intercalaren cinc cançons del mestre de Busseto que passaren sense pena ni glòria, en una lectura perceptiblement rutinària. Per fer això, més hauria valgut col·locar alguna cabaletta conclusiva —no n’hi hagué ni una— que, en vista de les prestacions del tenor, ben segur hagués servit per electritzar una mica l’ambient. Per acabar, ens oferí l’ària del Riccardo d’Un Ballo in Maschera en què, a la seva manera (a saber, la verista manera), va aconseguir a la fi convèncer sense reserves. L’Adeu a la vida de la Tosca que ens donà de propina —si bé amb algun recurs discutible— no feu més que confirmar-ho. Se l’espera amb ganes a les cites liceistes de la temporada vinent (BalloAdriana Lecouvreur, recital amb Lise Davidsen). Està cridat a ser —i sobre això no en tinc el més petit dubte— un dels tenore di forza de referència dels pròxims lustres.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close