En ocasió del centenari del seu naixement, el Gran Teatre del Liceu ha volgut homenatjar la soprano catalana en una funció de gala que ha reunit una desena de solistes destacades de relleu internacional, i en què s’han trobat a faltar veus catalanes.
Gala Centenari Victoria de los Ángeles
Àries i cançons de Verdi, Puccini, Schubert, Mompou, Rossini, Wagner, Massenet i altres. Direcció d’escena: Vincent Huguet. Direcció musical: Lucas Macías Navarro. I. Theorin, S. Connolly, J. DiDonato, L. Alder, M. Agresta, M. Viotti, J. Grigoryan, S. Puértolas, F. Said, H. Ressurreiçao. Piano: Julius Drake. Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu. Dimarts, 7 de novembre de 2023.
La idea de commemorar el centenari de Victoria amb un espectacle fet per l’ocasió, que reunís a figures distingides de la lírica internacional, era encertada i necessària —més encara en aquest país, tan sovint avar a l’hora de celebrar les glòries nacionals. Per això, és una veritable llàstima que la gala d’aquest dimarts al Liceu es resolgués en una vetllada tediosa, del tot intranscendent per la memòria de la casa.
Sobre el paper, el programa concebut pel comissari del Centenari, Marc Busquets,era prou estimulant: un recull generós de peces de lieder i òpera relligades temàticament per evocar la carrera de Victoria, així com la seva vida privada. D’igual manera, era interessant l’encàrrec de la proposta escènica al magnífic regista Vincent Huguet. Més dubtes generava, no obstant, l’elecció de les intèrprets que havien de retre tribut a la soprano, precisament en el repertori en què ella va excel·lir. És absolutament incomprensible que no es comptés amb cap solista catalana per l’ocasió. Ni que tan sols fos per interpretar l’única cançó catalana del programa «Damunt de tu només les flors», a la qual Victoria donà vida a partir d’una dicció cristal·lina, articulant sempre sobre cada paraula —obeint la seva més pura essència. Hi ha un plaer quasi sensual en l’audició d’aquell català imperial de Victoria. Doncs bé, el vespre passat ens l’haguérem de pintar a l’oli, car —pel que sembla— el país no disposa d’efectius a l’altura d’un esdeveniment com aquest. Seria raonable pensar que, com a mínim, la quota catalana fou sacrificada en nom de l’excel·lència. El cert és que l’elenc reunit (6 sopranos i 4 mezzos) no depassà, en termes generals, la discreta correcció. Hi hagué dosi de talent jove (Alder, Grigoryan, Viotti), també de glòries crepusculars (Theorin, Connolly). És sorprenent com, en alguns casos, la vinculació de la intèrpret amb la casa és pràcticament nul·la o simplement inexistent. No guardaré pel record cap de les versions que s’interpretaren. Podria assenyalar, tot i això, alguna joia apreciable, com la gràcil expressivitat liederística de Louise Alder —delicada musa mozartiana—, o la italianità astuta i eficaç de Marina Viotti a Rossini. L’alemanya Schwanewilms s’anuncià indisposada a l’inici de la funció, per la qual cosa el repertori germànic quedà mutilat. No deixa de ser una metàfora sorneguera que, fins i tot en cas d’accident, Wagner i Strauss caiguin del cartellone del Liceu mentre Puccini i Verdi s’hi mantenen incòlumes.
És d’agrair que Vincent Huguet s’ocupi de mantenir (quasi) sempre el bon gust en els seus projectes —car és una virtut rara entre registes en els temps que corren. En el pla estètic, la proposta d’Huguet és d’una elegància sòbria i mesurada. Algun disseny de vestuari és veritablement exquisit. L’atrezzo és mínim, sempre el just i necessari —sense astracanades. Tanmateix, el guió escènic no acaba de funcionar —si bé això, segurament, no és del tot culpa seva. Les peces quasi mai estan introduïdes amb relació a la història de Victoria. Certes transicions estan mal resoltes, trencant el ritme de l’espectacle. Els vídeos que es reprodueixen —mostrant escenes de la vida privada de la soprano— no tenen cap mena de context. A la fi, caigué el teló i hom tingué la sensació que Victoria havia quedat atrapada a la tinta del cartell. Potser, tan sols n’hi havia prou amb una gravació, un testimoni de veu —encara que fos antic, encara que fos brut— perquè es produís la màgia.
