El gran encert de la companyia ha estat encarregar el paper d’Eléazar a John Osborn, que debutava en el rol. El seu Eléazar és estilísticament sublim.
La Juive. Fromental Halévy (1835)
Direcció escènica: David Alden. Direcció musical: Marc Minkowski. Ruzan Mantashyan, John Osborn, Ioan Hotea, Elena Tsallagova, Dmitry Ulyanov, Leon Kosavic. Choeur du Grand Théâtre de Genève. Orchestre de la Suisse Romande.
Grand Théâtre de Genève. Ginebra, Suïssa. Diumenge, 25 de setembre de 2022.
Hi ha certes òperes que han estat especialment castigades pels gustos de la modernitat. La Juive de Halévy hauria de formar indubtablement en aquest podi de la injustícia. La nova sensibilitat musical del segle XX va trinxar sense pietat l’estil de la grand opéra. Fins i tot els mateixos francesos, quan van començar a respirar el perfum sensual de la Belle Époque, van descobrir que hi havia altres llenguatges operístics més enllà d’aquell gènere que tant havien venerat. I segurament tot això es va produir obeint l’ordre natural de les coses i avui tenim exactament el que ens pertoca. Però com sempre, la història s’escriu pel boc gros i no para atenció a les encantadores rareses que va deixant pel camí. La Juive és una d’aquestes perles insòlites, repleta de moments esplèndids i, sobretot, amb una escena solista, la del tenor, que és digne de figurar entre les millors pàgines de la història de l’òpera (“Va prononcer ma mort… Rachel, quand du Seigneur… Dieu m’éclaire…”).
Aquest setembre, el Grand Théâtre de Genève ha portat a escena una nova versió de La Juive coproduïda amb el Teatro Real de Madrid. La proposta que signa David Alden s’emmarca en aquesta nova moda en la qual es descontextualitza l’argument de qualsevol ambient històric reconeixible i on els elements simbòlics prenen el protagonisme. Alden posa tota la carn a la graella en la qüestió de la repressió religiosa i, en fer-ho, deixa de banda altres temes d’un llibret que en el fons és força més ric del que ens pretén mostrar. Tot i això, la producció té algunes troballes veritablement brillants com la caracterització mig frívola, mig naïf d’una princesa Eudoxie que posa una mica de color a un entorn marcat per la grisor. O, també, el moment d’ironia mordaç quan Eléazar, el jueu incondicional, és convertit ell mateix en un Crist crucificat després de proclamar el seu martiri i el de la seva filla.
El gran encert de la companyia ha estat encarregar el paper d’Eléazar a John Osborn, que debutava en el rol després d’anys d’enlluernar al món com a Léopold —l’altre tenor d’aquesta òpera. La distància que separa l’un de l’altre és exactament la trajectòria d’Osborn, una carrera que va començar com a tenore di grazia i que fa tota la pinta que vol acabar com a tenore di forza. El seu Eléazar és estilísticament sublim. L’americà construeix un jueu perfectament belcantista, de fraseig elegant i d’una dicció més francesa que el general de Gaulle. La seva cavatina fou senzillament referencial, per contenció dramàtica i noblesa interpretativa. Entregat i audaç a la gran escena del quart acte, va posar-se el públic a la butxaca en una intervenció que el va dur al límit de les seves possibilitats —a jutjar per certs signes d’esgotament gens habituals en ell. La meva modesta i agosarada recomanació: que no tingui cap mena de pressa en fer aquesta transició cap a papers més gruixuts.
Al magnífic director Marc Minkowski l’hem conegut més subtil en altres ocasions. Tant pel que fa als detalls orquestrals com, sobretot, pel seu ofici a l’hora d’acompanyar els cantants. Afortunadament, el seu nervi irresistible va fer-se valer en una partitura que va guanyant voltatge dramàtic a mesura que avança. La soprano Ruzan Mantashyan va entomar el rol titular amb una veu que llueix els seus millors atributs en la zona central. Interpretativament, va esbossar una Rachel apassionada i tendre que va saber guanyar-se el favor del públic. Maldestre i fora d’estil el Cardenal Brogni de Dmitry Ulyanov, el qual presenta, tanmateix, un instrument convincent pel rol. Noble i distingit el Léopold de Ioan Hotea —si bé de sobreaguts un pèl escanyats. Deliciosa i gràcil l’Eudoxie d’Elena Tsallagova, soprano de timbre carnós, coloratura solvent i de gran presència escènica.
La funció va començar puntualment a les 3 de la tarda i va acabar pels volts de les 7 del vespre, en una programació que et convida a sopar obeint la més estricta cordialitat horària centreeuropea.
