Òpera

Hoffmann embriaga València

Diumenge, Offenbach s’estrenava a la fi al Palau de les Arts i ho feia de la mà de la seva obra mestra, “Les contes d’Hoffmann”. El director artístic de la casa, Jesús Iglesias, és el primer a comprendre que, disposant tan sols de sis títols per temporada, l’equilibri i l’excel·lència de la programació esdevenen una exigència ineludible. El cert és que l’estrena d’aquests contes no tan sols fa bona aquesta màxima sinó que també certifica un rumb esperançador per a l’Òpera valenciana.

És un fet més aviat excepcional reeixir a fer d’una obra operística de certa magnitud una funció rodona. El nombre de peces involucrades en l’engranatge és prou gran perquè, en algun moment, la cosa s’estronqui. Tanmateix, de tant en tant hom té la feliç sorpresa de topar-se amb una representació en què —quasi— tot surt bé. Aquest és el cas de Les contes d´Hoffmann que diumenge passat van sortir per primera volta a l’escenari del Palau de les Arts. Comptar amb la batuta experta de Marc Minkowski era, ja d’entrada, tota una garantia. Va saber extreure un so guspirejant d’una Orquestra de la Comunitat Valenciana en plena forma. Vibrant i explosiu en els concertants, va executar una lectura de tempi més aviat ràpids; tot concedint espai, no obstant això, a les pausades alenades franceses quan la música així ho demanava —i cuidant sempre delicadament el joc d’intensitats.

John Osborn és ben segurament l’Hoffmann de referència mundial —i, si no l’és, com a mínim és el més francès. Fa tot just un any ja vaig escoltar-li la brillant versió liceística del rol i aquesta edició valenciana encara l’ha superada. El tenor americà llueix un instrument en estat de gràcia i gosaria dir que passa pel moment més dolç de la seva carrera. Malgrat que la veu no és precisament gran —i que els sobreaguts no són els més bonics del món—, Osborn és un dels solistes més sensibles de l’actualitat. Hi ha intèrprets que han ascendit a l’Olimp operístic tot oferint una versió del poeta embriac tant eficaç com equivocada. Parlo d’aquells que han fet front al rol a la verista manera i que, a partir d’aquest estil desubicat, han hagut de recórrer a l’instint, a la potència i al pinyol per sortir-se amb la seva. Però —no— John Osborn sap perfectament que la cosa no tracta de fer pinyols. Ell és conscient que allò que necessita l’Hoffmann són uns mitjans belcantistes de primeríssima categoria i —sobretot— una magnífica sapiència per dosificar, per calcular, per no prendre mal en aquelles llargues frases lligades ascendents que conformen una partitura tant extenuant com irresistible. —Voleu fer-me cas?— Per saber si un tenor és l’adequat per encarnar el dissortat heroi romàntic tan sols fa falta fixar-se en com —i en quines condicions— aborda la bellíssima romança del tercer acte «O Dieu! de quelle ivresse…».

Pretty Yende (Giulietta), John Osborn (Hoffmann) i Alex Esposito (Dappertutto) en un moment del tercer acte de l’òpera. ©Miguel Lorenzo i Mikel Ponce

Pretty Yende afrontava per primera vegada els tres amors d’Hoffmann, que és el mateix que dir que feia front —al mateix temps— a les parts corresponents a una soprano lleugera, lírica i dramàtica. Davant del repte que representa assumir un rol que exigeix una extensió vocal impossible, la cantant sud-africana apuntava encertadament en una entrevista recent que el vessant interpretatiu és la seva millor basa per construir cada una de les tres heroïnes. El resultat fou heterogeni. Com a Olympia, va esbossar amb prou gràcia la figura del desbaratat autòmat i va atacar la coloratura amb una correcció notable —res extraordinari. Al segon acte, tanmateix, Yende va desplegar aquell instint interpretatiu que l’ha convertida en una de les sopranos del moment per donar vida a una Antonia que era tot nostàlgia i candidesa. La veu d’aquesta lírica-lleugera ha evolucionat feliçment i avui ostenta una zona central consolidada que la converteix en una gran candidata per aquesta mena de rols lírics. En el duo amb Hoffmann «C’est une chanson d’amour», cantat per les dues parts a mezza voce —amb la connivència d’un inspirat Minkowski— va estar senzillament deliciosa. Malauradament, la seva Giulietta no va rutllar de la mateixa manera. I si no va acabar de funcionar, no fou ja per heure-se-les amb una tessitura manifestament inadequada, sinó —més aviat— perquè a la veu de Pretty Yende li manca el cos, li manca la densitat necessària per abordar la frívola cortesana d’una forma dramàticament convincent.

El baix-baríton Alex Esposito va saber treure bon profit del seu instrument portentós i del seu gran ofici tant en el cant staccato com en el legato. L’italià va signar un diable imponent que de segur anirà perfeccionant a mesura que acabi de trobar els matisos que perfilen cada un dels rostres del dimoni offenbachià.

Des del bell inici del pròleg ja es podia intuir que Paula Murrihy faria una interpretació exquisida de la Musa i de la seva encarnació en el jove estudiant Nicklausse. La mezzo irlandesa fa gala d’una línia de cant finíssima i d’una dicció francesa impecable. Malgrat que en l’ària del primer acte va evidenciar que no compta amb uns greus especialment sòlids i va mostrar algun problema puntual —res— d’afinació, va regalar-nos un inspiradíssim «Vois sous l’archet frémissant» i va rubricar un catàrtic finale.

Evidentment, l’èxit d’una funció com aquesta no seria possible si no complissin amb solvència la llarga llista de comprimaris que completen el repartiment. Aquest és exactament el cas d’aquesta representació, en la qual totes les prestacions foren notables o excel·lents.

A la producció de Johannes Erath —provinent de la Semperoper de Dresde— no li falta enginy per reproduir plàsticament molts elements de la simbologia hoffmanniana. El director alemany proposa una escenografia visualment atractiva que, si bé —de la mà de la dramatúrgia— reïx a explicar prou clarament les tribulacions oníriques de l’heroi embriac, en alguns moments ho espatlla a força de concentrar massa informació visual sobre l’escenari. Tanmateix, la proposta aconsegueix transmetre magistralment idees clau de l’obra com ara la línia difusa entre vida real i vida onírica, la solitud permanent d’Hoffmann o el vestit de núvia omnipresent que, a l’epíleg, s’acaba enfundant la Musa i que enllaça amb el terrible missatge romàntic que sosté que l’artista tan sols pot crear veritablement a partir de la runa: «Des cendres de ton cœur réchauffe ton génie».

Era la meva primera vegada a l’edifici de Calatrava i malgrat certes reticències estètiques inicials, el lloc m’ha semblat un magnífic establiment per a l’espectacle operístic. Conté totes les virtuts que se li poden exigir a un teatre del segle XXI. Em va cridar l’atenció, particularment, l’espai reservat per al cor quan canta fora d’escena, en la mateixa fossa de l’orquestra, ja que resulta ser una solució de gran eficàcia acústica. Les 1412 localitats —totes elles orientades a l’escenari— són irresistiblement confortables, fins i tot massa —ja m’enteneu. Així mateix, comodíssim és l’invent d’incorporar la pantalla de subtítols a la part superior dels respatllers, en la qual s’anava traduint l’òpera en un valencià dolç i precís, que ens recorda als barcelonins més badocs que la nostra és no tan sols la més bella, sinó també la més rica de totes les llengües romàniques. «Hem d’acostar-nos més a València».

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close