Òpera

‘La Cenerentola’ venta el foc al Liceu de la mà de Rossini

Un dels millors títols fills de la imaginació desbordant de Gioachino Rossini torna al Liceu. Es tracta de La Cenerentola, una òpera inspirada en el conte ‘Cendrillon‘ de Charles Perrault.

L’òpera és un espectacle complet, que aplega subgèneres diversos. L’òpera buffa (o sigui còmica), sorgida a Nàpols a inicis del segle XVIII, és un dels més celebrats. I Gioachino Rossini n’és el rei indiscutible. Hereu d’una llarga tradició que arrenca amb Alessandro Scarlatti i que continua amb Pergolesi, Galuppi, Salieri, Paisiello o Cimarosa (sense oblidar les òperes de Mozart o del valencià Martín i Soler), el mestre de Pesaro va saber fer-se seu el gènere còmic amb un llenguatge de forta empremta personal. I, tot i la fama indiscutible (i merescuda) d’Il barbiere di Siviglia, possiblement La Cenerentola sigui l’òpera buffa més rodona del catàleg rossinià per la seva imaginació, originalitat, refinament i lluminositat. Ara torna al Liceu i això sempre s’ha de celebrar. I és que els qui bescanten els títols còmics per oposar la metafísica i transcendència de títols seriosos o dramàtics, obliden que la gran, l’alta comèdia, és perfectament compatible amb la tragèdia. Això ja ho sabien els grecs. I el cinema n’ha estat sempre conscient: en temps del cinema mut, l’èpica de Griffith compartia pantalla amb la comicitat de Chaplin o Keaton. I amb el cinema parlat, tanta transcendència pot tenir una comèdia de Billy Wilder com la introspecció existencialista d’Ingmar Bergman. Amb l’òpera passa el mateix, i és que una bona òpera còmica de Rossini pot tenir la mateixa rellevància (i dificultat executiva) que un drama musical de Richard Wagner.

Del conte a l’òpera

La Cenerentola ossia la bontà in trionfo, amb llibret de Jacopo Ferretti, s’inspira en el conte de Charles Perrault Cendrillon (La Ventafocs), que després de Rossini seria objecte de dues òperes franceses, la de Jules Massenet i la que Pauline Viardot va escriure per als seus alumnes de cant. L’òpera rossiniana es va estrenar al Teatro Valle de Roma el 25 de gener de 1817. El compositor de Pesaro es trobava aleshores en un dels seus moments més brillants pel que fa a creativitat i l’òpera va constituir un èxit tan esclatant en el moment de la seva estrena que fins i tot va eclipsar el del Barbiere di Siviglia, d’un any abans.

La Cenerentola és la més difícil de les òperes còmiques de Rossini, pels seus esculls musicals: a la vivacitat espurnejant dels seus compassos cal afegir les dificultats vocals per part dels intèrprets: una mezzo coloratura per a Angelina (la protagonista), un tenor líric lleuger capaç d’atènyer amb valentia els perilosíssims sobreaguts de la part de Ramiro (fins a un do de pit), un baix còmic sense histrionismes (Don Magnifico) i un baríton que tampoc estalvia comicitat al servei de Dandini, que es fa passar per príncep fins que al final es demostra que és un majordom de palau.

Tothom coneix la història de La Ventafocs i tots associem el relat a ingredients màgics com ara l’aparició de la fada o de la carabassa que es transforma en carrossa. Però Gioacchino Rossini, com a bon fill que era de la Il·lustració racionalista, no era amic d’escenes de màgia i d’encanteris, cosa que fa que la seva Cenerentola tingui una concepció més aviat terrenal. Per exemple, no hi ha fada sinó un ancià filòsof (Alidoro), preceptor del príncep i que commina Angelina a anar al ball (per bé que no se sap d’on la noia treu el magnífic vestit que enlluerna els convidats). Un altre dels canvis importants respecte del conte de Perrault és el personatge de Don Magnifico, que substitueix la madrastra de la narració original. Això va donar a Rossini l’oportunitat d’incloure la figura del baix còmic (a l’estil del Bartolo del Barbiere…) i a més va estalviar-li d’escriure quatre papers femenins. Amb tot, aquesta és una obra amb tres dones: Angelina (la Ventafocs) i les seves dues germanastres, Clorinda i Tisbe.

I més canvis, perquè la sabateta de cristall que la pobra Ventafocs perd en el conte de Perrault esdevé aquí un braçalet. La raó del canvi es deu a la fèrria censura dels teatres romans de l’època: descalçar-se damunt d’un escenari era un signe d’alt voltatge eròtic (!), per la qual cosa el calçat cristal·lí va esdevenir un ingenu braçalet.

Inventiva musical

Amb el pas dels anys, La Cenerentola es va anar oblidant fins a desaparèixer del tot del repertori operístic: la impromta del drama verdià i la pèrdua de les veus requerides pel cant rossinià van fer de La Cenerentola una òpera molt estranya de sentir i de veure a partir de 1860. No va ser fins al 1920, i amb l’impuls d’intèrprets com la catalana Conxita Supervia, que l’òpera rossiniana va tornar al lloc que li mereixia.

Però encara havien de passar una cinquantena d’anys per tal que la partitura de Rossini recuperés la seva forma original. Això passaria a mitjans dels anys seixanta, quan el musicòleg italià Alberto Zedda va recuperar els manuscrits originals i, ajudat pel director orquestral Claudio Abbado, va tornar a La Cenerentola el que havia perdut.

Després de l’obertura, que Rossini ja havia utilitzat per a la seva òpera de 1816 La gazzetta, el compositor ens submergeix en una trama d’acció contínua i amb un trepidant teixit musical. No hi falta el caràcter melancòlic per a la protagonista, que arrenca amb una elegíaca “Una volta c’era un re”. Un número que aviat contrasta amb la irrupció del cor que convida les noies casadores al ball a palau. Ramiro i Angelina de seguida s’enamoren, tot i que ella ignora que el jove és en realitat el príncep, rol que assumeix Dandini per posar a prova la lleialtat dels sentiments de la jove casadora.

De seguida, però, apareix Don Magnifico, ancià arruïnat que amb el casament de Clorinda o de Tisbe amb el príncep veuria resolts tots els seus problemes econòmics. La seva ària de sortida (“Miei rampolli femminili”) és un veritable manual del que és el basso buffo en mans de Rossini. Una pàgina magistral amb alguns dels recursos propis del baix còmic, com ara com ara el sillabato o els jocs onomatopeics en “Col ci ci ci di botto”, a més de passatges en ostinato i amb un imaginatiu acompanyament orquestral. Una ària que precedeix altres números brillants destinats a aquest personatge, com ara “Sia qualunque delle figlie”, al segon acte, en què Rossini torna a fer ús de l’ostinato sobre la nota La2, repetida 157 vegades -i gairebé sempre sobre el valor de semicorxeres- a partir de la frase “chi l’appalto dele spille”. Jocs com aquests són habituals en Rossini i La Cenerentola no és una excepció. Per exemple, la gràcia onomatopeica del sextet “Questo e un nudo avvilupato”, amb reforç consonàntic sobre les “R”.

Tot plegat sense oblidar la parella protagonista, formada per Ramiro i Angelina. Ell amb una pàgina compromesa com “Sì, ritrovarla io giuro”, de gran dificultat vocal, i que denota l’entusiasme del príncep per retrobar la seva estimada, però també un inici d’inflexió romàntica del personatge, cosa que prefigura en certa manera el caràcter que Donizetti donarà als seus personatges d’òpera còmica (sense anar més lluny, el Nemorino de L’elisir d’amore).

Per altra banda, Angelina és l’autèntica estrella de l’òpera, amb passatges melangiosos i d’altres més vius, per culminar en la gran ària i cabaletta concluviva “Nacquì all’affanno”, en què Rossini va manllevar part del material que havia escrit per a l’ària final del Comte d’Almaviva al segon acte d’Il barbiere di Siviglia.

Una magnífica oportunitat, la que ens brinda el Liceu, per redescobrir aquesta joia del teatre musical en clau d’humor i amanida amb l’exquisidesa musical pròpia del gran Rossini.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close