El més obvi seria atribuir aquesta situació a les turbulències de la pandèmia. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que la covid tan sols ha brindat el cop de gràcia a un model en decadència: l’òpera en viu.
La Metropolitan Opera de Nova York ha començat l’any amb l’anunci que retirarà 30 milions de dòlars del seu fons patrimonial per tal de poder acabar la temporada amb suficient tresoreria. Aquest moviment no és més que la confirmació d’un fenomen que ja s’intuïa la temporada passada, però que en certa manera fa temps que es perfila: el Met travessa una greu crisi de públic. D’ençà de la pandèmia, les xifres no han recuperat ni molt menys els nivells d’habitud. Tan sols donant una ullada al report del darrer exercici de la companyia, hom pot fer-se la idea de la magnitud del sotrac. Els ingressos per activitat del teatre van caure més d’un 30% respecte a la situació prepandèmica. L’emblemàtica sala del taló daurat només va ocupar-se al 60% de la seva capacitat. Amb tot això, les funcions del Don Carlo d’aquest novembre han tocat fons amb un insòlit i paupèrrim 40%. Per no prendre més mal, la direcció ja ha comunicat preventivament que retallarà el nombre de funcions de la temporada vinent.
El més obvi seria atribuir aquesta situació a les turbulències de la pandèmia. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que la covid tan sols ha brindat el cop de gràcia a un model en decadència: l’òpera en viu.
Ja fa quinze anys que el Met ofereix a cinemes de tots els racons del món les retransmissions dels seus títols més insignes. Durant aquest temps, el projecte s’ha anat consolidant fins al punt d’esdevenir un producte essencial de la companyia. Aquest servei de streaming és consumit regularment per espectadors de tota procedència i condició.
Ara bé, hi ha un determinat perfil d’espectador que hi juga un paper crític. És aquell tipus d’espectador que s’ubica en un radi prou proper a la influència de Nova York, però prou llunyà per no haver de fer-hi vida. Un perfil d’espectador que, d’altra banda, també ha patit el procés de gentrificació de les grans metròpolis i veu com s’encareix i es complica l’accés al centre de la ciutat. Doncs bé, aquest és el tipus d’espectador que durant quinze anys ha anat progressivament donant l’esquena a l’edifici del Lincoln Center. El fet que els abonaments de temporada representin tan sols el 20% de la box office, és una prova definitiva d’aquest canvi de preferències. Però no es tracta només del públic regular. En tots aquests anys, la xifra de venda global de butaques presenta una tendència inequívocament a la baixa. És evident que l’oferta virtual del teatre ha acabat per competir, en certa manera, amb la seva versió autèntica. Peter Gelb, director general del teatre i artífex de la iniciativa, així ho ha reconegut en més d’una ocasió.
Gelb és el mateix que ara diu que la solució exigeix reinventar-se, apostar intensivament per creacions de compositors vius —els quals, pel que es veu, desperten ara més interès que les velles patums entre el públic novaiorquès. Desconec si aquesta inclinació per les noves creacions es deu més aviat a la fal·lera postmoderna per la novetat permanent, o si realment el públic ha desenvolupat una sensibilitat genuïna per l’òpera contemporània.
En qualsevol cas, ara que el Liceu acaba d’estrenar una temporada digital del teatre, fora bo que els responsables prenguessin bona nota de la història del Met. Sobretot tenint en compte aquesta llei que sembla aplicar-se al nostre temps, per la qual tots els fenòmens americans acaben arribant indefectiblement a casa nostra amb un retard prudencial. I això no va adreçat únicament als dirigents del Gran Teatre; apunta també cap amunt, cap als polítics que dictaran el model de mobilitat i d’integració territorial que tindrem per la nostra ciutat en els pròxims anys.