Òpera

La fascinació per ‘La flauta màgica’

Arriba a Liceu la producció del Covent Garden de Londres de ‘Die Zauberflöte’, l’òpera més cèlebre de Mozart, amb direcció bicèfala de Gustavo Dudamel i de David McVicar.

La flauta màgica és un Singspiel, això vol dir una òpera còmica en dos actes, cantada en alemany i amb abundants parts parlades que, en terres que no són germàniques, solen tallar-se. El llibret, d’Emanuel Schikaneder, és un conte de fades una mica enrevessat, però que conté una moralina final que no és precisament nova: les forces del bé sempre acaben triomfant per damunt de les del mal. Aquesta és la història que ens expliquen uns personatges que Mozart va saber dibuixar a la perfecció.

Un dels darrers retrats de Mozart

El Singspiel

Dèiem que aquesta òpera és un Singspiel, concepte que dit d’una manera ràpida equival a una obra teatral còmica amb parts parlades i altres de cantades, sempre en alemany. Originàriament, el concepte es remunta al segle XVI, quan es parlava del “Singets Spil” per designar les farses satíriques sobre melodies populars que còmics alemanys creaven a partir de les obres teatrals angleses que circulaven per l’àrea germànica.

Al segle XVII, i en paral·lel amb l’òpera italiana, també es va aplicar el concepte de Singspiel a les òperes escrites en alemany, però amb una música que seguia els models de l’”opera seria”, amb les seves àries i els seus recitatius. Ja al segle XVIII, diverses òperes estrenades a Hamburg amb aquell esquema italià responien al nom de “Singe-Spiel”, que derivaria en el definitiu de “Singspiel”.

Emanuel Schikaneder

L’emergència del Singspiel en la seva concepció moderna, a la segona meitat del segle XVIII (i això vol dir en temps de Mozart) va coincidir amb la revitalització del teatre d’arrel popular al nord d’Alemanya i a la zona de l’actual Àustria. Fins aquell moment, el singspiel era una comèdia musical, un espectacle teatral senzill i sobre un tema sentimental o directament còmic. Dins la primera categoria cal inscriure Bastien und Bastienne, obra en un acte que un Mozart de dotze anys estrenarà a Viena.

Anys més tard, l’emperador Josep II estava molt interessat en el teatre. El 1776 ja té la voluntat de representar singspiel i aleshores s’opta per una solució intermèdia: exportar òperes còmiques franceses i traduir-les. Per exemple, de Grétry. El 1778 es funda a Viena un Nationalsingspiel o “Òpera alemanya”, un teatre destinat exclusivament a l’òpera, però no hi ha prou repertori. I calia crear-lo.

L’altre gran teatre de Viena era el Kärtnerthor, destinat a l’òpera italiana, però que ocasionalment va oferir també algunes obres alemanyes o fins i tot algunes d’italianes traduïdes a l’alemany.

El 1782, Mozart va estrenar El rapte al serrall, i l’emperador va dir que la partitura tenia massa notes. De fet, tots dos homes tenien raó: Mozart era un home que entenia el teatre des de la complexitat, tot i poder oferir una partitura fresca i vitalista com és el singspiel en qüestió, amb llibret de Gottlieb Stephanie el Jove. Però Josep II esperava sentir senzillament un singspiel, és a dir una comèdia senzilla i sense més complicacions. Calia estructurar els números amb una equivalència amb els diàlegs, de manera que les parts parlades duressin tant o més que les cantades. I aquestes havien de ser curtes, fàcils de recordar i molt senzilles d’estructura.

Malgrat les ressonàncies maçòniques de l’òpera, La flauta màgica funcionava com un Singspiel al qual no calia buscar una lectura transcendent perquè la intenció de Schikaneder era divertir, divertir-se i fer diners amb la recaptació diària.

Amb aquest esperit, Mozart va estrenar el 30 de setembre de 1791 La flauta màgica, que té en Papageno un dels personatges més cèlebres no només de l’òpera sinó de la història del teatre musical de tots els temps. La figura, molt ben trobada, era “ad hoc” per a Schikaneder, llibretista i empresari i que va assumir el paper el dia de l’estrena.

Mozart havia estrenat vint-i-quatre dies abans La clemenza di Tito. I moriria mesos més tard, la nit del 4 al 5 de desembre, amb les partitures del Rèquiem inacabat damunt del llit on va expirar, fruit d’un coma urèmic.

Màgia i francmaçoneria

La flauta màgica és també una “Zauberoper”, una òpera màgica en què l’element místic i còmic es donen la mà, suposadament a causa de les possibilitats tècniques del teatre Auf der Wieden.

Però, com se sap, ens trobem davant d’una obra que té molta simbologia, perquè la francmaçoneria (societat secreta a la qual pertanyia Mozart i a la qual havia pertangut també Schikaneder) hi té cabuda a través dels números (tres dames, tres nens, els tres acords de l’obertura, etc.), però també amb un argument que es pot llegir com a metàfora d’iniciació a la llum, que en el cas de la francmaçoneria no és altra que la raó que fa a l’home lliure a través de la saviesa.

Sigui com sigui, el cert és que avui en dia molts ens prenem La flauta màgica com un conte de fades, més o menys ben explicat, però amb una música eclèctica, encisadora, que sap adaptar-se a les circumstàncies de les situacions i dels personatges. Una música, en definitiva, que no requereix presentació.

Al Liceu, l’òpera no va arribar fins al 1925 gràcies a la iniciativa de l’empresari Joan Mestres Calvet, que volia dur a Barcelona les òperes de Mozart. No se’n va sortir, perquè el públic del Liceu era reticent a aquest tipus de repertori. De fet, no va ser fins al 1991 (any del bicentenari de la mort de Mozart) que La flauta màgica va començar a exhaurir localitats. A partir d’aleshores, i sobretot amb el muntatge de Joan Font-Comediants que va adaptar-se per a l’exitosa producció per a públic infantil (La petita flauta màgica) que encara en manté en cartell temporada rere temporada, el Singspiel de Mozart és un dels títols amb èxit segur a taquilles. Val més tard que mai.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close