La Fundació Òpera a Catalunya duu a escena el darrer títol de la temporada amb Il trovatore. La proposta rondarà per escenaris del Principat fins al 21 de maig, amb la cloenda a L’Atlàntida de Vic.
Il trovatore. Giuseppe Verdi (1853)
Direcció d’escena: Carles Ortiz. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Gustavo Porta, Maribel Ortega, Laura Vila, Carles Daza, Jeroboám Tejero, Mariya Melnychyn, Nacho Guzmán, Alejandro Chelet, Roberto Redondo. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès.
Fundació Òpera a Catalunya. Del 26 d’abril al 21 de maig de 2023.
La FOC tanca temporada amb un dels grans monuments del gènere. Es diu d’Il trovatore que tan sols se salva per la música, car la història no hi ha per on agafar-la. En efecte, la partitura és de llarg el millor d’aquesta criatura verdiana. Un festival vocal de principi a fi, coronat amb un quart acte majúscul —també en l’àmbit orquestral—, que conté una de les pàgines més glorioses de l’òpera italiana (Miserere). Tanmateix, trobo que s’ha estat francament injust amb aquest melodrama impossible. Aquesta novel·leta de fetilleres condemnades i de rancúnies medievals és tan inversemblant fins al punt de la virtut. Entre Rigoletto i La traviata, Il trovatore ens concedeix un respir emocional digne d’apreciar, d’una frescor en la línia dels Verdi més primerencs. Per això, el menys popular de la trilogia popular és justament aquell que un servidor ha acabat per estimar-se més —potser perquè de tots ells és el menys capaç de saturar-me.
Aquest és un títol amb nom de tenor, però en què Verdi —obeint la seva millor tradició— reserva per les parts femenines els papers més interessants. La gitana Azucena és de llarg el personatge més graciós del llibret, aquell que té una entitat més autèntica, més ben definida. Per contra, el paper de Leonora troba el seu punt de suport en la partitura, amb una part vocal explosiva. Comencem per elles. La mezzo Laura Vila signa una Azucena encertada en l’estil, entomant el rol des del carés feréstec i brutal que reclama el personatge, però sense perdre mai el bon gust en la línia canora. El seu registre greu no té aquella suculència que associem característicament al paper, però Vila aconsegueix suplir-ho amb un esmolat instint interpretatiu —pel qual fou recompensada amb una afable acollida del públic. La soprano Maribel Ortega és una Leonora spinto, d’una rotunditat vocal envejable. El timbre no és especialment bonic —qüestió de gustos— però la tècnica és més que solvent, tant en les parts d’agilità com en el cant spianato. Remarcable en l’exigent i brillant escena del quart acte —on el paper es posa realment a prova. Alguns aguts oberts sumaren l’únic passiu de la seva prestació. Carles Daza fa gala del fraseig més refinat d’aquest Trovatore, si bé emès massa en forte pràcticament durant tota la funció. Instrument atractiu i elegant, el del baríton català. Interpretativament, tanmateix, aquest Comte de Luna no està tan encertat. Li manca relleu, també certa presència actoral —la vocal, afortunadament, està més que garantida. Per acabar, només ens resta el Trobador. Gustavo Porta ens ofereix un Manrico all’antica, de maneres inconfusiblement italianes (les més italianes del quartet vocal protagonista), tot conferint-li —amb èxit— el tint heroic que reclama el paper. Però el fet és que el registre agut del tenor cordovès és força problemàtic. Així i tot, va saber trampejar amb gràcia la compromesa ària del tercer acte. Al final, el públic va optar positivament per premiar el valor interpretatiu de Porta. Esplèndids el Ferrando de Jeroboám Tejero i la Inés de Mariya Melnychyn.
L’Orquestra Simfònica del Vallès brinda una prestació d’allò més sòlida en mans del mestre Daniel Gil de Tejada, que va anar de menys a més. Va començar morós i sense acabar d’apamar el pols de la partitura. Flaquejà especialment el concertant del final del segon acte. Molt més convincent va mostrar-se, per fortuna, en els darrers quadres. En el quart acte, va semblar retrobar-se amb la teatralitat de l’obra i va saber desprendre aquella aura de misteri i nocturnitat tan irresistible que Verdi va imprimir en la partitura. Extraordinari en totes i cada una de les intervencions el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. La proposta escènica de Carles Ortiz i Jordi Galobart, de línies geomètriques i tons suaus, és agradablement convencional. Així mateix, es revela eficaç a l’hora de reproduir els tres plans, visuals i sonors, del Miserere. En el vessant actoral, això sí, es troba a faltar certa imaginació, algun recurs puntual per acompanyar els solistes en una lectura que pot ser més dinàmica.
