Dijous 13 de febrer, les nou del vespre. La sala Foyer és plena per veure l’estrena de l’òpera de cambra “Diàlegs de Tirant e Carmesina” al Liceu de Barcelona. La sessió no decep: tres veus al punt –amb la brillantor torrencial i expressiva d’Anna Alàs; un espai escènic sobri i elegant, obra de Jaume Plensa, l’escultor català més internacional; una versió dramàtica de Marc Rosich que sintetitza amb agudesa l’obra de Joanot Martorell i se centra en els capítols més íntims; una formació musical que sap acompanyar l’acció, la veu, el públic. I una música que ens dona la mesura d’un dels talents de més recorregut –i de més present– de l’actualitat, Joan Magrané.
“No sempre es pot assistir a l’estrena de l’òpera d’un amic”, comenta, un cop acabada l’actuació, el periodista Joan Safont, en una afirmació que rep l’aprovació immediata de la crítica Marina Porras, també amiga del músic reusenc. Més enllà de lligams de sang o gremials, el públic assistent professa admiració per allò vist i viscut: una peça amb moments musicals d’alta expressivitat, en la mesura d’allò que expliquen, al servei de l’acció i el símbol. Una partitura deutora del passat, però amb un peu al futur, concentrada i contundent, també amb una lectura feminista: “sí és sí, no és no”, canta Carmesina en diversos passatges.
I així es celebra, amb els aplaudiments encesos de la platea, avui plena d’amics, coneguts, companys de professió, músics i públic divers. Tothom sap que l’esdeveniment és especial, perquè Joan Magrané –premi Reina Sofía de Composició– és un d’aquells creadors necessaris, tocats per la vareta de l’excepcionalitat. Un do que maneja amb convicció, amb estil i lluny de l’egolatria, bo i sabent-se fill del seu temps i d’uns formats que ens diuen que l’òpera, encara, és un gènere viu i capaç d’interpretar el segle XXI.
A Diàlegs de Tirant e Carmesina, Magrané fa un tàndem creatiu –i molt ben avingut– amb Marc Rosich, que el 2007 ja va adaptar la novel·la per al muntatge teatral de Calixto Bieito. En aquesta ocasió, l’èpica queda a banda, només lleument esbossada: el punt de partida és la seducció i la sensualitat, amb una proposta dramàtica que juga bé les seves cartes, que és intensa quan cal, amb tocs d’humor, amb contenció i una intimitat que passa per moments tan memorables com “la brevetat d’aquest poc delit”. Amb un muntatge escènic elegant que es va materialitzant a partir dels vestits dels protagonistes –excel·lent Joana Martí, en la duplicitat de Plaerdemavida/La vídua reposada, en la força del símbol de Tirant i Carmesina, en la voluptuositat d’aconseguir fer un llit d’una camisa de dormir– i del moviment –la concisió de Roberto G. Alonso.
La referència al madrigal, els peus al present
Formada per quatre parts i vint-i-tres números, l’obra és construïda com un tema amb variacions, amb el protagonisme indiscutible de la veu, que dota d’identitat a cada personatge. Magrané compta amb tres cantants i una formació instrumental reduïda, formada per sis músics: Frederic Sánchez (flauta), Esther Pinyol (arpa), Joel Bardolet (violí), Antonio Viñuales (violí 2), Adam Newman (viola) i David Eggert (violoncel), amb la direcció de Francesc Prat.
De ressonància moderna i expressivament adequada al concepte teatral, el compositor fa ús de la seva coneixença de la tradició madrigalista tardomedieval i la porta a les necessitats del present i del drama en qüestió, com veiem a “Ai, senyora, e com u veig caminar per lo pedregal…”, ària de la Vídua Reposada on el text i la música sonen aspres i violents, com ho són les intencions del personatge; o “Blanc. Jo he nom blanc”, l’ària de Tirant, exiliat a l’Illa dels Pensaments, quan s’extasia en sentir l’eco de Carmesina, ja pràcticament oblidada. I el lluïment del conjunt instrumental a la batalla de la segona escena i a la tempesta que dona inici a l’última part.
El pes dramàtic recau en la contínua disputa d’amor entre Carmesina i Tirant, el desig i el rebuig:o arribar a les fites o deixar-les en el terreny dels somnis. Amb acidesa i ironia, Rosich condueix a la perfecció una peça que beu del Claudio Monteverdi –admiració compartida entre Magrané i dramaturg– de Combattimento di Tancredi e Clorinda. La rúbrica escènica es completa amb la feina de Jaume Plensa, amb una instal·lació lumínica feta de neons que, a mode de metrònom implacable, evidencien el pas del temps (tant en la vida de la parella protagonista, com en la nostra experiència de la funció) amb l’encesa cada 4’33 minuts d’un fluorescent vermell en un plafons a mode de finestra. Fins acabar escrivint, en un roig viu, la paraula “utopia”.
Una proposta que ajuda a què el pes de la funció recaigui en la veu, en els protagonistes, en els tres cantants. Josep-Ramon Olivé, Tirant, de timbre foc i presència entre la majestuositat física i la incertesa; Isabella Gaudí, una Carmesina d’aguts, lírica i lleugera; i una contundent Anna Alàs Jové, en un doble paper que dialoga amb seguretat, amb una dicció sempre intel·ligible, de modulació diàfana i potent en la projecció, dominadora del registre i amb l’afegit de jugar molt bé amb l’expressivitat física. Una mezzosoprano de nivell, un luxe d’actuació.
Una òpera del present, sobre un text fundacional. La partitura suposa la quarta òpera que escriu Joan Magrané que, amb 32 anys, ja és un dels noms importants en el present i en la projecció de la música catalana. Potser la gran esperança per reconnectar el públic d’ara amb una manera compositiva que l’ha anat allunyant progressivament.
Potser, la via de renovació per seduir, meravellar, per recuperar el lloc que li pertoca en una societat que ha perdut el fil de la contemporaneïtat creativa. Una peça, al capdavall, de vital importància. Celebrem-ho, seguim-lo, aplaudim.
