El passat Diumenge de Rams a Zuric, Sabine Devieilhe va ensenyar-nos que Lakmé és capaç de commoure com les criatures operístiques més autèntiques.
Lakmé. Léo Delibes (1883)
En versió de concert. Direcció musical: Alexander Joel. Sabine Devieilhe, Edgardo Rocha, Philippe Sly, Björn Bürger, Siena Licht Miller, Saveliy Andreev, Sandra Hamaoui, Bozena Bujnicka, Irène Friedli. Chor der Oper Zürich. Philharmonia Zürich.
Opernhaus Zürich, Suïssa. Diumenge, 2 d’abril de 2023.
L’òpera de la Belle Époque és una de les meves debilitats. Aquella febre oriental que va apoderar-se de París, d’efusions melòdiques i d’un erotisme condensat, descriu un dels episodis més simpàtics de la història del gènere. I segurament aquell en què els francesos van poder dir la seva amb més gràcia, d’una manera més autèntica. La Lakmé de Delibes és un dels grans exponents d’aquesta sensibilitat. Una òpera embriagadora, d’una orquestració acolorida i tènue, lleugerament impressionista, i d’un tractament vocal exquisit —en la línia de la millor tradició belcantista.
El paper que se li reserva a la protagonista, és d’aquells que fàcilment podria encasellar-se en el cartó pedra. Com si n’hi hagués ben bé prou amb complir amb l’aparença exòtica i estar a l’altura en les parts de virtuosisme. De fet, és evident que el personatge de Lakmé respon en gran manera a un clixé, a un producte estereotipat per satisfer els gustos d’una societat determinada. Això passa en aquest cas, i en tants altres títols que nodreixen la llarga llista del repertori. No obstant això, de tant en tant tens l’encantadora sorpresa de topar-te amb un intèrpret que et mostra que t’equivocaves. La soprano francesa Sabine Devieilhe és una d’aquestes. El passat Diumenge de Rams a Zuric, va ensenyar-nos que Lakmé és capaç de commoure com les criatures operístiques més autèntiques. Tan sols exhalar els primers versos fora de l’escenari, ja t’adones que es tracta d’una cantant especial. La veu, de timbre carnós —amb el mordent necessari—, llueix una morbidesa voluptuosa en les mitges veus, que executa a partir d’una línia puríssima, sempre sul fiato. A la celebèrrima ària de les campanetes, va atacar escales, sobreaguts i trinats amb la mateixa solvència formidable. Però no és aquesta part la que fa d’ella una Lakmé memorable. És més aviat pel finale, per aquell murmuri agonitzant «Tu m’as donné le plus doux rêve», que diu en un pianíssim dolcíssim, veritablement colpidor. Quan va sortir a saludar, l’Opernhaus sencera la va rebre dempeus. Sense cap mena de suport escènic —era una versió de concert—, en va tenir prou amb el gest, el moviment i la mirada per signar una prestació actoral magistral. Ja fa una dècada que interpreta el rol, la qual cosa fa pensar que la seva Lakmé ha agafat la fusta pacient i tenaç dels bons vins. I la qual cosa il·lustra, també, que l’art —com tot a la vida— no està fet pels estels fugaços ni pels prodigis de combustió espontània. Aprofiteu per escoltar-la, si mai en teniu l’ocasió, perquè està destinada a marcar una època en el repertori francès.
El tenor uruguaià Edgardo Rocha fou un Gérald d’instrument càlid i fraseig estilós —en un rol que exigeix un expert belcantista. Expressiu i entregat en els duets amb Lakmé i en la deliciosa romança «Fantaisie aux divins mensonges», va complir amb el paper d’apassionat (i distret) oficial britànic que s’enamora perdudament de la sacerdotessa hindú tan sols en veure-la. Rotund i elegant el Nilakantha de Philippe Sly. Alexander Joel va dirigir la Filharmònica de Zuric en una lectura vívida i delicada en què lluïren especialment les cordes. El ballet fou pertinentment suprimit de la partitura.
El públic zuriquès va ovacionar entusiasmat la interpretació d’aquesta perleta encisadora de la Belle Époque parisenca. Ningú va semblar trobar a faltar la posada en escena —en una òpera d’efluvis més poètics que teatrals.
