Òpera

La virtut de la producció operística mediterrània

Les meravelloses funcions d’Il trittico que s’han fet aquest desembre al Liceu són l’exemple perfecte de com el model d’stagione, que a priori pot ser vist com el germà pobre del sistema de producció operística, ofereix una oportunitat inesperada al melòman: l’ocasió d’un viatge.

Els melòmans mediterranis tendim a mirar cap al nord continental amb una barreja d’admiració i enveja que ens col·loca sempre, automàticament i per defecte, en una posició cultural de franca inferioritat. No negarem ara que aquesta inclinació no estigui pas ben fonamentada, ni que li manquin arguments de pes per sostenir-se. Aquest servidor és el primer a reconèixer que la vida musical del centre europeu és infinitament més estimulant i més captivadora que la nostra, massa sovint tediosa i escarransida.

En l’àmbit de la producció operística, hi ha una frontera més o menys precisa que separa el nord del sud. Al nord, les companyies s’organitzen pel sistema de repertori i al sud, pel sistema d’stagione. Sota el model de repertori, les companyies reposen les produccions pròpies de forma recurrent i alternant-les en el calendari. El cas del model d’stagione —o de temporada, en català— segurament resulta més familiar al lector, atès que és aquell que impera en el nostre Liceu. Bàsicament, consisteix en la programació d’un cert nombre de títols per temporada —que normalment ronda la desena—, representats en bloc, individualment, i que en teoria es nodreixen sempre de noves produccions, ja siguin de la casa o provinents de col·laboracions amb altres­ teatres. Si bé és cert que amb els anys aquests dos models han tendit a difuminar-se i en certa manera a convergir, encara regeixen la forma en què es produeix l’òpera a Occident. Les implicacions d’un model o altre són substancials, tant en termes artístics com econòmics. El primer ofereix una vida operística copiosa i diversa, gairebé frenètica a ulls dels sudistes. El sistema mediterrani, per contra, desemboca en una cosa més petita, però que si està ben feta també pot ser més selecta.

Tot això us ho explico amb motiu de les meravelloses funcions d’Il trittico que s’han fet aquest desembre al Liceu. En casos com aquests, el model d’stagione, que a priori pot ser vist com el germà pobre del sistema, ofereix una oportunitat inesperada al melòman. I ara ja no parlo de la qualitat del producte. Em refereixo al fet que durant unes setmanes, el teatre aboca el públic al consum d’una sola obra. Aquest fenomen, quan les funcions són mediocres i les obres són les de sempre, pot arribar a ser una condemna pel melòman. Però si l’obra val la pena, aquest model concedeix espai per a una immersió profunda, detinguda; perquè (a força d’anar-hi tres, quatre o cinc vegades) l’espectador pugui apamar amb calma tots i cada un dels contorns de l’obra i, sense pressa ni distraccions, familiaritzar-se amb les seves gràcies i les seves imperfeccions. Se li és brindat, en definitiva, el temps necessari per estimar-la.

Al cap i a la fi, aquest punt d’embriaguesa de les companyies de l’Europa central, on la funció encara no ha acabat i a les sales d’assaig ja sona la música de l’endemà, té alguna cosa de pornogràfica. Malgrat tots els estímuls i tot el formidable bagatge que atresorin, els seus espectadors mai coneixeran aquest encant de la manera de fer mediterrània: l’encís de saber-se davant l’ocasió d’un viatge.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close