El director d’escena andorrà Joan Anton Rechi és un professional de primer nivell format en el teatre que ha acabat esdevenint un referent dels escenaris operístics, gènere amb el qual ha recorregut el món i continua fent-ho, amb diferents muntatges que també li ocuparan aquest 2022. El Temps de les Art conversa amb ell sobre els seus referents, sobre els seus inicis, lligats a Calixto Bieito, sobre alguns dels seus darrers treballs, ‘Fidelio’ a Venècia o ‘Madama Butterfly’ en diverses ciutats. Sense oblidar projectes de futur com l’estrena a Aquisgrà del musical ‘Sweeny Tood’.
Hi ha aquella escena de West Side Story –la de debò, la dirigida al 1961 per Wise i Robbins, amb la música increïble de Bernstein i les lletres immortals de Sondheim- en què Maria envia Anita per advertir Tony que Xino el busca, però la porto-riquenya ensopega amb els Jets, que la insulten i la violenten. La recorden? En Joan Anton Rechi sí. És una de les imatges que conserva a la memòria d’aquelles llargues tardes adolescents de sessió doble al cinema de les Valls. Aquesta escena, el seu esperit, li va tornar al cap quan havia de muntar Il Trovatore que estrenaria el 2017 al Liceu barceloní i es faria després a Oviedo i Hèlsinki. “No tenen res a veure l’argument ni la música, però sí la situació aquella d’una dona assetjada per un grup d’homes; a banda, una dona d’una altra ètnia”. L’andorrà està protagonitzant una volta al món d’escenari en escenari que el porta de Colònia a Bogotà, de Venècia a Sevilla, de San Francisco i Boston a Buenos Aires. Amb el Principat com a camp base. “Des de ben petit tenia claríssim que si no em podia dedicar a les arts escèniques volia fer alguna cosa relacionada amb els viatges i ves per on”, riu, mentre es confessa encantat del somni inesperat que li està oferint la vida. I disposat a esprémer fins a la darrera oportunitat.
Rechi forma part d’una joiosa fornada de talent andorrà exportable, de Marc Cartes a Ester Nadal, de Roger Casamajor a Meritxell Duró, que es va enrolar a les files de La Cubana. L’ara director d’escena, bolcat en l’òpera i el musical –al març estrenarà Sweeny Todd a Aquisgrà- és un d’aquells elements absolutament vocacionals de la troupe escènica: al col·legi ja rebia les primeres classes d’interpretació i veia cristal·lí que havia d’encaminar-se cap a l’Institut del Teatre. Els pares no ho tenien tan clar: fill d’un andalús que havia recalat a La Seu d’Urgell i una dona de la comarca pirinenca que creuarien la frontera per fer-se un forat a l’Andorra del creixement comercial dels seixanta, li van exigir que en comptes de dedicar-se únicament a pràctiques tan presumptament etèries també seguís una formació més diguem-ne que convencional. Ell tampoc és que traspassés gaire la línia perquè va optar per Història de l’Art. Però com es veuria aviat, a l’andorrà no li han calgut crosses perquè l’escena li està donant el que (per què no?) qualificarem de carrerassa.
En la trajectòria de Rechi hi ha una figura providencial: Calixto Bieito. A l’Institut del Teatre va coincidir amb la dona del burgalès, Roser Camí. “Primer vaig treballar amb ell com actor, però en un temps vaig començar a trobar-ho tediós, i em vaig adonar que m’interessava més tot el procés de muntatge que el resultat”. Bieito li va allargar la mà perquè comencés amb ell com ajudant de direcció. Després ho farien gent com Lluís Homar o Jordi Mesalles. “Amb en Calixto ens vam entendre molt bé, compartim coses importants, com el sentit de l’humor, i quan ell va fer el salt a la direcció d’òpera el vaig seguir”. D’ell va beure els primers glops de muntatge operístic: “Hi vaig aprendre com es treballa el cor, l’energia, la manera com mai agafa el camí fàcil”. És, insisteix, “un dels grans directors dels últims vint anys en les arts escèniques”.
També va ser Bieito qui el va empènyer cap al primer pla: acabava de muntar Elektra a Friburg just quan buscaven algú que donés una visió fresca, mediterrània, divertida, a El barber de Sevilla. “Ell em va proposar a mi i ells hi van confiar cegament. En va sortir una producció molt boja, amb aires de fulletó veneçolà, amb un punt La Cubana”. Arriscat però exitós: el muntatge de Rechi va rebre nominacions als premis escènics alemanys com a millor director i millor producció. També va ser destacat com a director de l’any per la revista Opernwelt. A partir d’aquell moment li van començar a caure les oferte
Rechi inicia el 2022 tornant a aquell moment en què va haver de marxar a correcuita cap a Andorra en un irreal viatge nocturn mentre les fronteres se li anaven tancant a l’esquena: muntava a Aquisgrà un Sweeny Todd que s’havia d’estrenar en deu dies. Era el març del 2019 i el món s’anava confinant, cada ciutat replegada sobre ella mateixa. “En principi comptàvem que seria un mes o mes i mig i, ja veus, quan l’estrenarem hauran passat dos anys”. I encara amb la incertesa. “Però tinc moltes ganes de fer-lo perquè el vam deixar just en aquell punt en què estàvem a punt d’ensenyar-lo al públic. A banda que per a mi Sondheim és un déu, de qui vaig poder fer Into the Woods i faré Company en un temps”. Dos anys després, és clar, ha tingut temps de païr algunes coses que introduirà en el muntatge. “Tinc aquesta sort que els meus muntatges es fan en diversos llocs, com la Madama Butterfly, que hem fet a Peralada, Oviedo, Sevilla, Oman, i sempre intento trobar noves idees per mantenir-les vives. En el moment que les estrenes no les has quadrat al cent per cent i alguna idea et ve una mica més endavant”.
Així que també Sweeny Todd ha evolucionat a dins del seu cap. “A banda, aquesta pandèmia ens ha afectat a tots, les relacions entre nosaltres… i tot això s’hi acaba reflectint”. Per exemple, apunta, acaba de presentar Fidelio a Venècia. “És un home que cerca la llibertat, que veu la llum al final del túnel. Tot això ho relaciones amb la situació que estem vivint, de sentir-nos tancats, de no poder tocar les persones que estimem… Una situació tan bèstia és normal que es vegi reflectida a l’escenari”. Aquest Fidelio era una gran responsabilitat: l’obertura de temporada, que sempre és aquella cosa institucional. “Però tant allà com a Sevilla amb la Butterfly va haver-hi aquella emoció de què en dos anys per primer cop teníem el cent per cent d’espectadors. Ho recordaré sempre: sortir a saludar i veure de nou el teatre ple i emocionar-me, veient com nosaltres i el públic sentíem la necessitat de retrobar-nos, d’aquest aliment per a l’ànima”. I Fidelio, recorda, precisament parla sobre la llibertat. Hi ha el famós cor dels presoners del final del primer acte, aquell grup d’homes que surten a respirar, a sentir el sol a la pell. “Tot allò ho cantaven sota la mascareta i qui no s’hi sentia emmirallat?”
Abans de Sweeney Todd, al març, la seva agenda marca la reposició de Lohengrin a Chemnitz, un altre dels escenaris alemanys per on es mou amb fluïdesa. “Vam aconseguir bones crítiques i això que jo hi tenia molta por: no és la meva cultura, ni tan sols jo soc molt wagnerià”, confessa. I després, Faust, a La Fenice: al juny ja se’n va oferir un tast només per a 300 espectadors. “No es va poder fer el muntatge que jo havia previst però volien tornar a oferir òpera, i precisament amb Faust havien reobert el teatre després de l’epidèmia que havia obligat a tancar a principis del segle XX, igual que després de la segona guerra mundial”. Així que va ser un moment molt simbòlic. “Vaig plantejar una producció on els artistes ocuparien la platea i tot el públic estaria a les llotges; en va sortir una cosa molt especial, impressionant; n’estem orgullosíssims”.
Ara arribarà la producció original, res a veure amb aquesta, però on torna a estar molt present l’esperit cinèfil de l’andorrà: l’imaginari de Federico Fellini la presideix. Hi ha al rerefons aquell desig de ser jove per sempre que es transmet a Entrevista, amb Anita Ekberg i Marcello Mastroianni ja grans contemplant la famosa escena de la Fontana di Trevi. “Què no donarien per tornar a ser joves un altre cop, penses, en aquesta societat on es valoren tant les coses efímeres, com la joventut i la bellesa”.
La cinefília de Rechi es fa present a cada muntatge: a Sweeny Todd hi ha ressonàncies de Freaks; al Faust, de Nosferatu, però també hi apareixen els mítics rostres de les deesses de Hollywood, de la Hayworth a la Monroe. “M’ho segueixo veient tot, des de l’últim blockbuster fins als clàssics i l’art i assaig, tot”. Fins i tot li serveix de crossa en la direcció d’actors: “Els aconsello veure una determinada escena i m’ajuda molt, sobretot per explicar les emocions que busco. També tinc referents teatrals, però els cinematogràfics en són els més importants sens dubte”. En tot cas, puntualitza, “intento treballar d’una manera molt lliure, a partir d’allò que a mi m’agrada i sedueixi, que tingui sentit per a mi”. I aquesta llibertat de provar, d’arriscar-se, és un dels aspectes que més valora dels teatres alemanys: ha trepitjat els de Düsseldorf, Duisburg, Mainz, Basel, Freiburg, Aachen, Darmstadt. “A Espanya, als països del sud, vals el mateix que el teu últim muntatge. A Alemanya, al contrari, valoren que t’arrisquis i entenen més fàcilment que a voltes qualla i d’altres, no”.
El 2022 continuarà aquesta volta pels escenaris del món que protagonitza l’andorrà. “Mai m’hagués imaginat que acabaria tan immers en el món de l’òpera; sempre m’havien agradat els musicals i recordo que a l’Institut del Teatre teníem entrades per assistir als assaigs generals de muntatges operístics, però mai no m’hi havia vist”, reflexiona, divertit amb aquest deixar-se portar. Al juliol presentarà Ariadne auf Naxos a Bogotà. Després correrà per Argentina i Uruguai, abans de tornar de nou a Venècia i Bolonya. Doncs, res, Joan Anton, bon voyage.
