Òpera

L’embruix del Tristany

Si en la temporada passada fou Wozzeck el títol que recorria els diversos escenaris operístics europeus, en la present temporada Tristany i Isolda s’hi imposa. Els coliseus de Nàpols, París, Madrid o València han programat diferents produccions d’aquesta òpera wagneriana. Al Palau de les Arts de la capital del Túria ha aterrat una producció de l’Opéra de Lyon, amb direcció escènica d’Àlex Ollé, que no deixa indiferent el públic que assisteix a l’espectacle.

Tristany i Isolda
Música i llibret de Richard Wagner
James Gaffigan (direcció musical), Àlex Ollé (direcció d’escena), Stephen Gould (Tristany), Ricarda Merbeth (Isolda), Ain Anger (rei Marke) Claudia Mahnke (Brangäne), Kostas Smoriginas (Kurwenal), Moisés Marín (Melot), Alejandro Sánchez (un timoner)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 23 d’abril de 2023

Celebrar la diada de Sant Jordi gaudint de Tristany i Isolda és una d’aquelles coincidències còsmiques que només es materialitzen una vegada cada cent anys. Enguany s’hi ha produït i, no sé si per això o per l’expectació provocada per la necessitat de gaudir d’un títol tan anhelat al coliseu valencià, una multitud heterogènia i famolenca de la seductora música de Richard Wagner (1813-1883) n’abarrotava la sala principal. Tres motius podrien explicar aquesta gran afluència: l’absència del Tristany a València en les últimes 10 temporades, la frustració per la cancel·lació de les representacions en 2021, a causa de la Covid, i l’interés que generen les posades en escena d’Àlex Ollé, en la línia de les que suscitaven les de La Fura dels Baus.

D’entrada, convé partir de la idea que Tristany i Isolda, estrenada en 1865, s’ha convertit a hores d’ara en una òpera atemporal, en la qual la vinculació de l’amor i la mort, d’Eros i Tànatos, arriba al cim de l’expressió artística. Això ho ha sabut copsar i plasmar Àlex Ollé en el seu muntatge, de manera que ha aconseguit, amb una posada en escena més aviat austera, reproduir tota la intensitat del contingut narratiu. Comptat i debatut, només hi ha un element a l’escenari, una esfera en forma d’el·lipse, que connecta els tres actes i que experimenta les metamorfosis necessàries per a transmetre la universalitat del missatge wagnerià. Així, d’acord amb el mateix Ollé, aquesta figura representa, en el primer acte, la lluna que il·lumina el viatge de la nau que transporta Tristany i Isolda a les terres del rei Marke de Cornualles, en el segon, dibuixa l’interior del castell de Marke, i, en el tercer, simbolitza la gran llosa que carrega Tristany pels seus actes passats i que només pot redimir a través de la mort. La proposta és tan minimalista com efectiva, tot i que el rebregat recurs a les projeccions que pretenen traduir les situacions o l’estat d’ànim dels personatges en una sort de correlat objectiu visual es feia, a vegades, innecessari.

El decorat en forma d’esfera @Miguel Lorenzo / Mikel Ponce

L’encert de la posada en escena es va compassar amb l’encert del cast. La major part dels cantants de la producció eren reputades veus experimentades i ensinistrades en el repertori wagnerià. Tant la soprano Ricarda Merbeth, en el paper d’Isolda, com el tenor Stephen Gould, en el rol de Tristany, han interpretat diversos títols del compositor germànic arreu del món i, en particular, en el Festival de Bayreuth. Aquest mestratge es va reflectir en unes intervencions inoblidables per part dels dos protagonistes. El famós duo d’amor del segon acte fou realment antològic, igual que els episodis de la mort de Tristany i, sobretot, de la mort d’Isolda, en què Ricarda Merbeth va fregar l’excelsitud amb un control vocal mantingut fins al final. És cert que el Tristany de Stephen Gould no fou àgil en el moviment ni fresc en el timbre, però la perícia i el bagatge del tenor nord-americà es va deixar sentir en totes i cada una de les notes que cantava, amb un alemany perfectament articulat i una delicadesa que ja la voldrien alguns dels Tristanys més joves.

Molt remarcable fou la interpretació del baix Ain Anger, com a rei Marke, que amb la seua veu profunda i cavernosa va saber dotar al personatge d’una intensitat dramàtica fora del comú. Igualment destacables van ser les actuacions de la mezzosoprano Claudia Mahnke, en el paper Brangäne, i del baix-baríton Kostas Smoriginas, com a Kurwenal, que interpretaren a la perfecció els rols de servidors d’Isolda i Tristany respectivament. La resta de l’elenc estigué a l’altura del nivell artístic dels anteriors, de manera que el resultat global de les veus estigué marcat per una homogeneïtat en la qualitat no només vocal sinó també actoral, ja que, atesa la sobrietat de la posada en escena, la conducció de l’acció i de la dramatúrgia en general va recaure de forma primordial en la interpretació dels cantants.

Ricarda Merbeth i Stephen Goul en una de les escenes compartides @Miguel Lorenzo / Mikel Ponce

Així mateix, una menció especial mereix el paper de l’Orquestra del Palau de les Arts en aquest muntatge. En efecte, com és habitual en les òperes de Wagner, l’orquestra és un solista més de l’espectacle i, en aquest sentit, els músics de l’agrupació valenciana foren un pilar fonamental de la funció de principi a fi. De nou, manifestaren un nivell d’excel·lència extraordinari, si bé la solista de corn anglés fou la gran protagonista i tingué un reconeixement especial per part del mestre Gaffigan, que la va fer pujar a l’escenari per a rebre l’ovació calorosa i entusiasta del públic. També brillaren les interpretacions internes, inclosa la dels membres del Cor de la Generalitat Valenciana.

Per la seua banda, Gaffigan oferí una lectura de Tristany i Isolda ben interessant. En el mític preludi, amb la successió del no menys mític acord de Tristany (que ha originat centenars i centenars de pàgines i elucubracions), es va mostrar contingut i pendent de l’ajust de sonoritats i harmonies, però, a mesura que avançava l’òpera, es va obrir a les exigències wagnerianes i va transmetre la força del contingut de la partitura. La interpretació de Gaffigan no donava peu a les concessions que, massa vegades, alguns es prenen amagant-se darrere de la bandera de la tradició. La seua exegesi, en canvi, mantingué una actitud de respecte a la voluntat del compositor de Leipzig en tots els paràmetres i detalls.

Una altra de les escenes de l’òpera @Miguel Lorenzo / Mikel Ponce

En resum, el Tristany que es va poder assaborir al Palau de les Arts i que encara està en cartell, per a fortuna dels qui encara no hi han assistit, fou un espectacle total en la línia del concepte de Gesamtkunstwerk, encunyat pel mateix Richard Wagner. I és que l’embruix d’aquesta obra, igual que el d’altres òperes del mateix compositor, radica en la fusió perfecta de música, text, teatre i arts visuals. Efectivament, tot plegat es compacta en una amalgama que eleva l’esperit a la sublimació màxima, de la mateixa manera que en la trama es planteja la transposició de l’amor més enllà del món dels vius, com un exercici de superació de les misèries del físic per a tocar la glòria de l’eternitat.

La intensitat en el missatge i en la seua concreció artística i la complexitat del món creatiu de Wagner i la seua plasmació en un muntatge convincent és la clau de volta en tota representació de les seues òperes, i el Palau de les Arts l’ha trobada de nou. Cal felicitar, doncs, una vegada més el coliseu valencià per aquesta producció i per la seua aposta per la qualitat. Per això estic convençut que, tot i no saber quin serà el títol de moda de la pròxima temporada en els teatres d’òpera del nostre entorn, de segur que, si arriba a València, estarà, com a mínim, al mateix nivell del Wozzeck i el Tristany que s’hi han programat.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close