Òpera

L’etern somriure de la Mariscala

Der Rosenkavalier. Richard Strauss (1911) 
Posada en escena: Otto Schenk. Direcció musical: Philippe Jordan. Krassimira Stoyanova, Günther Groissböck, Kate Lindsey, Vera-Lotte Boecker, Juan Diego Flórez. Orchester der Wiener Staatsoper.
Wiener Staatsoper. Viena, Àustria. Diumenge, 18 de desembre de 2022.

Si existís un títol capaç de comprimir tota l’essència de l’òpera, aquest seria per força El cavaller de la rosa. Quan l’hereu noucentista de Wagner va girar el coll cap a Mozart per emprendre el seu particular divertimento, poc devia imaginar-se que acabaria canonitzant un clàssic absolut del gènere, un monument de l’art occidental.

És raonable pensar que sense el concurs determinant d’Hugo von Hofmannsthal, aquesta criatura straussiana no hagués passat de ser una amable comèdia cortesana, tant banal com entretinguda. En efecte, el poeta vienès va saber fornir-la d’una profunditat inusitada, va vertebrar-la amb una idea transcendental. Aquesta idea, que no és altra que la consciència del temps en els homes, troba la seva expressió en la figura de la Mariscala. El cavaller és la comèdia perfecta perquè ens recorda que la vida no és més que una broma, una farsa ­­­­—una mascarada vienesa—, però ho fa des de la saviesa insondable, eterna i redemptora que hi ha impresa en el somriure de la Mariscala. Per això, fa tot el sentit del món que Strauss i Hofmannsthal donéssin vida a una aristòcrata vienesa del set-cents, just després d’haver-se entregat a les pulsions més avantguardistes del moment amb Elektra (1909). La moda desapareix quan s’esdevé el clàssic.

De la mateixa manera, és perfectament lògic que l’Òpera de Viena reposi, any rere any, la producció que Otto Schenk va dissenyar per l’obra el 1968. Malgrat les aparences, la proposta de Schenk és un prodigi de simplicitat. Rere aquells decorats fastuosos i carregats, és impossible trobar-hi una lectura més pura del text de Hofmannsthal. Allà tot és explicat de la manera més fàcil i comprensible, des dels petits detalls de la trama fins a les grans idees de l’obra. Inoblidable el gest de la Mariscala, quan posa cap per avall el mirall del seu escriptori al final de tot del primer acte. Fins i tot a l’hora de copsar el component kitsch de l’òpera, la producció de Schenk té una gràcia única. Vegeu aquí d’exemple el vestuari que li depara a la Mariscala, quan irromp al tercer acte a la manera del deus ex machina. Un tercer acte que, per cert, és el que conté la porció més autèntica, més vienesa, de tota l’obra. Aquella posada en escena que reprodueix una tavernota de mala mort, on s’esdevé la part més teatral de l’òpera, té alguna cosa de màgica. Salvador Dalí va dir un dia —responent a la pregunta estúpida d’un periodista— que si mai hagués de salvar res d’un incendi al Museu del Prado, s’enduria l’aire que hi ha en Las Meninas de Velázquez. Doncs bé, si jo hagués de rascatar mai res d’aquest immens museu que és la història de l’òpera, m’enduria l’aire, res més que l’aire contingut en el tercer acte d’El cavaller de la rosa de Viena.

I a partir d’aquí, en teoria, hauria de dir-vos si la direcció de Philippe Jordan em va convèncer més o menys, si la Mariscala de Krassimira Stoyanova era més burgesa que aristocràtica, si Kate Lindsey era un Octavian adequat vocalment, o si a l’extraordinari Günther Groissböck l’hem conegut en nits més brillants com a Baró d’Ochs. I també, sobretot, glossar-vos la insultant perfecció dels violins de la Filharmònica de Viena i remarcar-vos fins a quin grau duen el gen del decadentisme straussià incrustat a l’arquet. Però confio que el lector comprendrà que avui no es tracta d’això.

Ben mirat, el destí va reservar-se una paradoxa entranyable fent coincidir l’estrena de la producció de Schenk amb les protestes del maig del 68. Vist en perspectiva, El cavaller carrincló, demodé i ancien régime d’Otto Schenk ha resistit el pas del temps amb força més gràcia que moltes de les idees que aquells dies van convulsionar el món. La tradició, com la tela d’una aranya, està feta de fils fràgils i pràcticament invisibles que, posats a prova, són d’una elasticitat formidable.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close