Òpera

Liceu, 175 anys molt ben portats

El Gran Teatre del Liceu celebrava ahir els 175 anys de vida immers en una ressaca feliç. En la vigília, va convocar el seu públic més fidel a una funció de gala que reunia sobre l’escenari a figures destacades del panorama internacional —moltes d’elles incondicionals de la casa.

El concert del passat diumenge al Liceu arrencava amb un cartellone sensiblement diferent del previst de primer antuvi. La multitud de vicissituds que ha travessat l’esdeveniment en les darreres setmanes han posat a prova els reflexos del director artístic de la casa, així com la consistència de la seva llista de contactes. El resultat final ha estat un assortit exclusivament italià, si bé és cert que divers en la seva italianitat: Macbeth, Lucia di Lammermoor i Turandot.

Comptar amb la soprano americana Sondra Radvanovsky com a protagonista principalíssima de la gala no fou la primera opció del Gran Teatre; però fou, sens dubte, la més natural, la més coherent. En un teatre d’òpera de veritat —viu, apassionat—, les èpoques les marquen els grans cantants i avui és més evident que mai que Radvanovsky és la soprano de la nostra època. Fa un temps comentava que l’art de l’intèrpret operístic rau moltes vegades en l’instint, en el caràcter; en l’audàcia per agafar una partitura i convertir-la en una creació absolutament personal; en la força per vessar sobre l’escenari tota aquesta veritat dramàtica, cada nit, tant si plou com si neva, sabent que s’hi està deixant un fragment de vida. La soprano que tenim entre mans és una d’aquestes. Com una bona mestra de cerimònies, va obrir i tancar la funció amb els papers de Lady Macbeth i Turandot, respectivament. Fidel i professional envers la casa, va avenir-se a cantar aquest últim rol 48 hores abans de la funció, en una substitució d’urgència.

Els principals solistes del concert del 175è aniversari.

Tanmateix, en la interpretació de diumenge, algun component de l’essència de Radvanovsky no va acabar de manifestar-se. Semblava com si aquella química que la uneix tan especialment al públic del Liceu s’hagués en certa manera esmorteït. Ja a l’ària inicial de Macbeth, va mostrar-se irregular a la part baixa de la tessitura —segurament degut a un registre de pit no prou ampli, no prou poderós. En qualsevol cas, la història ha demostrat que tampoc és necessari disposar d’una soprano falcon per obtenir una versió de referència del rol. El problema fou, més aviat, d’implicació dramàtica, de treball interpretatiu del rol; a la qual cosa hauríem de sumar-li, també, una dicció no massa favorable. Amb tot, tampoc va ajudar gaire la direcció d’un Marco Armiliato —passat de voltes en intensitat— que no va acabar de trobar el tremp elèctric de la partitura i que va anar de menys a més al llarg de la tarda.

Pel que fa a Turandot, tan sols arrencar l’In questa reggia, amb la seva veu immensa, amb els seus harmònics inconfusibles i amb el seu squillo esmoladíssim, la Radvanovsky ja va demostrar al públic liceista quin és el potencial del seu Turandot. Tot just acaba de debutar el rol a Roma i al Liceu encara ens el va cantar partitura en mà. Tanmateix, estic convençut que, amb el temps, acabarà fent de la princesa xinesa una de les seves millors creacions. El públic, que ho sap, va respondre inequívocament tant en Macbeth com en Turandot.

Entremig de tot això, Lisette Oropesa va oferir-nos un sorbet belcantista de luxe. La seva escena de la bogeria de la Lucia és d’aquelles que hom conserva pel record: coloratura executada a la perfecció, interpretada d’una manera exquisida, sense massa sal ni massa pebre —importantíssim, això!— i rematada amb un Mib inapel·lable. Quan va acabar, el teatre va ensorrar-se.

El baríton francès Ludovic Tézier va il·luminar el Gran Teatre amb unes interpretacions de Macbeth i Enrico Ashton de fraseig elegantíssim i de gran sapiència estilística. En el seu repertori, segurament és ara mateix el baríton més interessant del món. Pel que fa a tots els comprimaris que van participar en els tres títols, tots ells foren com a mínim correctíssims. En especial, convé destacar el Banquo de Giacomo Prestia (Macbeth), així com l’Emperador de Raúl Giménez (Turandot). La proposta escènica anava a càrrec de Valentina Carrasco; austera i elegant, va assolir l’efecte desitjat. Algun detall, com el fet d’incorporar maniquins per substituir algun dels personatges, es va entendre més aviat poc.

Al final de tot, el tenor americà Michael Fabiano va oferir-nos un Nessum Dorma de timbre viril, instrument portentós i cantat potser un pèl massa in maschera pel meu gust. Mentre ho feia, rere seu s’anaven reproduint imatges històriques del Liceu. Amb l’últim vincerò de Fabiano, la pantalla s’aixecà per mostrar com el centenar llarg de persones que conformen l’equip del Gran Teatre saludava a la sala. El públic els va rebre dempeus i, llavors sí, la festa fou consumada. Per un moment, l’ardor i la fogositat que es respiraven a l’ambient em feren pensar, més que en l’aniversari d’un cent-septuagenari, en una posada de llarg.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close