La contundència de les dues escenes viscudes la setmana passada al Liceu és massa eloqüent per no extreure’n una lliçó bàsica.
Ja fa alguns anys que el Liceu ha decidit convertir l’estrena de la temporada en una gala de catifa vermella i photocall. D’aquelles on polítics, coneguts i famosets s’apleguen encantats d’haver-se conegut i figurant la més gran de les cordialitats. I entremig s’hi troben, desclassats, els que posen la pasta (els mecenes) i els que ensenyen com gastar-la (els crítics). La qüestió és que la direcció ha cregut que treure a passejar la fira de les vanitats és una bona forma de llançar la temporada. I fan santament de pensar-ho. Una cultura que gira l’esquena al glamur és una cultura cadavèrica, sentenciada. L’art ha de ser un element de prestigi als ulls de les masses, fins i tot diria que ha de desvetllar un respecte unànime, reverencial. Encara que de fet sigui consumit per una minoria i de forma selecta, és imprescindible que conservi un cert vernís de brillantor als ulls del gran públic.
Els italians són el poble que millor ha comprès fins a quin punt la cultura necessita la moda. En el fons, la iniciativa del Liceu no deixa de ser una tímida temptativa de reproduir el que passa cada any per Sant Ambròs (el 7 de desembre) a la Scala de Milà. La prima scagliera és el gran esdeveniment cultural del país. És el dia en què el bo i millor de la classe política italiana i de la jet-set llombardesa es donen cita. Una nit en la qual les càmeres principals de la Rai 1 estan tan pendents de la batuta del mestre Chailly com dels innombrables looks d’Armani que van desfilant per la catifa vermella. I, sobretot, és una nit en què una burgesia compromesa, la milanesa, promou la creació artística de la seva ciutat tot desembutxacant tres mil eurets per cada butaca de platea.
En una sola nit, la Scala mata dos pardals d’un tir: llança la campanya de màrqueting més eficaç possible i obté una font d’ingressos considerable per finançar la temporada. I encara més, si la direcció artística és una mica bona, contribueix a reforçar i engrandir la gloriosa reputació que acompanya al teatre amb més tradició d’Occident. En definitiva, tot el sarau de la prima serveix a la institució per treure’n un rèdit evident. En certa manera, podríem dir que el seu valor és bàsicament instrumental.
En l’estrena de dimecres passat al Liceu, la totalitat del públic hi anava convidat. De fet, les localitats laterals del tercer, quart i cinquè pis ni tan sols van repartir-se com a invitacions. Senzillament van quedar buides a causa de la seva mala visibilitat. La platea estava plena a vessar, com és de suposar. Però tampoc us penseu pas que fou així tot el vespre. Asseguren diversos testimonis —el servidor que us escriu no va assistir-hi— que certs convidats il·lustres van aprofitar l’entreacte per fer una amable bomba de fum. La resta, això sí, va mantenir el decòrum fins a la nota final. Tot seguit, van desallotjar ordenadament una sala que molts d’ells, presumiblement, no tornaran a trepitjar fins a l’any vinent; perquè s’hi fa un espectacle que no els interessa, que amb prou feines entenen. I l’endemà era el torn del públic que paga, abonat entregat i fidel que —aquest sí— té a disposició a preus de 50 i 70 euros les localitats que el dia anterior el teatre havia deixat desertes. L’aspecte que va presentar el teatre fou absolutament lamentable, una xifra d’assistència nefasta. La platea, a més de 200 euros la butaca, estava pràcticament buida.
Explicant-vos això no pretenc establir cap mena de comparativa entre el Liceu i la Scala —no em cregueu tan il·lús, o tan malvat. El pes de la tradició és poderosíssim i un bon costum no es construeix d’un dia per l’altre. Però la contundència de les dues escenes viscudes la setmana passada al Liceu és massa eloqüent per no extreure’n una lliçó bàsica. Perquè davant la gràcia amb la qual els milanesos saben treure profit del flaix i del focus, els barcelonins semblem una mica, o potser massa, uns pagafantes.
