Òpera

Llums i ombres sobre la platja del Lliure

El Teatre Lliure ens ha dut la creació lituana Sun & Sea per estrenar la temporada de Montjuïc. El trio femení format per Rugilė Barzdžiukaitė (direcció escènica), Vaiva Grainytė (llibret) i Lina Lapelytė (música) va conquerir el Lleó d’Or en la darrera Biennal de Venècia amb un espectacle que posa l’accent en l’emergència climàtica. La proposta es cataloga a si mateixa en el gènere inèdit de la instal·lació-perfomance-òpera. El resultat, en certa manera, obeeix a tal relació de conceptes. Com a instal·lació, l’obra és una troballa brillant. Com a performance, una bona pensada. Com a òpera, un naufragi absolut. Anem a pams.

La platja com a lloc essencialment social, on l’atzar aplega una infinitud de vides, d’orígens dispars i de sensibilitats diverses, és un mitjà magnífic per explicar històries. Sobretot i en primer lloc, perquè és una idea del tot familiar per a l’espectador. Tan sols entrar a la sala Fabià Puigserver, una climatització tòrrida ja convida el públic a capbussar-se en l’ambient de la performance. Enfonsats alguns metres sota terra, 30 tones de sorra tarragonina serveixen de platja a la vintena llarga d’intèrprets de la funció. Per tal de donar un color local a l’obra, la direcció aposta per fer entrar en escena els mateixos indígenes de cada indret on fa parada la gira. La iniciativa els hi funciona d’aquella manera. Si a la platja del Lliure s’hi poden comptar alguns espècimens mediterranis, aquests són manifestament insuficients per contrarestar un to que és positivament bàltic. Veïns de tovallola insòlitament respectuosos, sense crits, sense rebombori… molt més balneari que platja, infinitament més ordre que aventura.

Malgrat això, la distensió de l’ambient i l’espontaneïtat dels actors inciten el públic a assumir un llibret que —amb més poètica que narrativa— exposa històries vitals d’allò més quotidianes, relligades totes elles per l’avís permanent del desastre climàtic. Al final de tot, el text no et porta enlloc, acaba de la mateixa manera que comença. Exactament així ho ha volgut la seva autora. Grainytė impregna el llibret d’una ironia amarga, però ho fa sempre amb naturalitat, sense caure mai en l’afectació dramàtica ni en la pretensió moral. Cap lliçó, cap desenllaç; senzillament una dosi de pessimisme i un tel de nostàlgia. M’ha agradat.

Tota una altra cosa és el nivell musical de l’espectacle. La primera cosa incomprensible, tenint en compte les dimensions de la sala i l’excel·lent ubicació dels cantants —en una mena de fossar respecte del públic—, és que la veu sigui amplificada amb mitjans electrònics. Una solució no tan sols del tot prescindible, sinó que atempta contra la mateixa eficàcia teatral de l’obra. En alguns moments de la funció vaig tenir serioses dificultats per identificar qui era l’intèrpret que cantava. I em consta que no vaig ser l’únic. Així mateix, més prescindible és encara la monòtona i paupèrrima base electrònica que acompanya el cant. Per fer un acompanyament com aquest, potser hauria valgut més presentar una composició íntegrament a capela. Sobretot tenint en compte que l’estil vocal de l’obra, en la línia de l’Sprechgesang (cançó parlada), té certa gràcia. Més enllà d’això, també hi ha un problema de concepte. Car la música de Sun & Sea és aquella mena de música que espera ben poca cosa de si mateixa; és d’aquella que tan sols aspira a ser ambiental, atmosfèrica. Un discurs musical completament pla, inexistent. Per tot això, es fa realment difícil poder considerar aquesta obra com una òpera.

I per últim, només un apunt més —encara que pugui semblar accessori. Veient que, al cap i a la fi, el llibret de l’obra està destinat a traduir-se a la llengua local de torn, segurament hauria estat més enriquidor concebre el text original en lituà —en lloc de sumar un número més a l’immens catàleg de la literatura anglesa.

Dit això, no us deixeu pas guiar tan sols per les disquisicions ensopides d’un servidor. Aneu-hi i considereu vosaltres mateixos sobre un dels espectacles més originals que veureu enguany a la ciutat. Teniu fins aquest diumenge.  

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close