Òpera

L’òpera, l’amor, la mort i Nuccio Ordine

Entre la versió en concert d’Orfeo ed Euridice i la lectura coreografiada de Dido and Aeneas al Liceu, ens arriba la mala notícia de la mort de l’humanista Nuccio Ordine.

Feia dies que qui signa aquestes línies volia fer un article sobre dues òperes que en poc temps fan breu estada al Liceu. D’una banda, Orfeo ed Euridice de Gluck en versió de concert dirigida per René Jacobs. D’una altra, Dido and Aeneas de Purcell amb un muntatge dirigit i coreografiat per Blanca Li. La idea era recordar que ambdues sustenten la base argumental i temàtica sobre l’amor a base de renúncies. Però la sobtada i trista notícia del decés de l’humanista i professor Nuccio Ordine afegeix un element a aquells dos esdeveniments musicals: la necessitat del mite.

Final de Whats Opera

L’òpera, l’amor i la mort

Al final del curtmetratge d’animació What’s Opera Doc? (Chuck Jones, 1957), Bugs Bunny mira cap a la suposada càmera i etziba una hilarant pregunta a l’espectador: “Què esperàveu d’una òpera? Un final feliç?”. Certament, obres com Il barbiere di Siviglia, L’elisir d’amore, Gianni Schicchi, Falstaff o Le nozze di Figaro —entre moltíssimes altres— acaben bé, però una espontània i ràpida estadística ens diria que més de la meitat de les òperes de repertori acaben com el rosari de l’Aurora. I que la majoria deuen la seva fatalitat conclusiva als afers amorosos: relacions impossibles, destins que s’abaten sobre els enamorats o crims passionals tracen una narrativa operística en què amor i mort es donen la mà.

I part d’aquesta explicació rau en el mite. I dos d’ells, procedents de les Metamorfosis d’Ovidi (Orfeu) i de l’Eneida de Virgili (Dido i Enees) han marcat d’una manera exponencial l’existència de moltes òperes.

Orfeu i Eurídice

Des de l’Euridice de Jacopo Peri (1600) però sobretot des de L’Orfeo de Claudio Monteverdi (1607), la temàtica òrfica ha estat present al llarg de la història operística i fins als nostres dies (Orphée de Phlip Glass, de 1993, i que vam poder veure als Teatros del Canal de Madrid el setembre de l’any passat). Una història d’amor que es basa en la renúncia, en el no-ésser quan Orfeu, fill d’Apol·ló, davalla a l’inframon per rescatar-ne l’estimada Eurídice, morta la nit de noces per la mossegada d’un escurçó. La versió de Christoph Willibald Gluck (1762), que catorze anys després de l’estrena a Viena va ser reescrita per a París, és la lectura més serena del mite en matèria operística. I no hi ha escena que subjugui més que el diàleg entre el protagonista i les fúries infernals que li barren al pas mentre l’arpa acompanya el cant d’Orfeu en els accents patètics del “Deh, placatevi con me”.

Però segurament, la primera música operística veritablement i sincerament trista de la història sigui la que Henry Purcell va posar en boca de la reina cartaginesa Dido al final de Dido and Aeneas (1688), brevíssima òpera que adapta un mite que també ha alimentat desenes d’òperes, sobretot als segles XVII i XVIII. En elles, la mort de Dido és una mort per amor, prefigurant una altra cèlebre Liebestod com serà la de la Isolda wagneriana. “Thy handm Belinda… When I’m laid” és d’una corprenedora bellesa i, alhora, una pàgina lacerant, que sagna per dins. Perquè Dido ha de renunciar a l’home que estima quan Enees té l’ocurrència de plantar la reina de Cartago obeint els designis de la seva mare, Venus, que li ha ordenat fundar Roma.

Dido i Aeneas

De fons, el mite

Ambdós títols es basen en mites. I aquí és on entra en escena Nuccio Ordine. Perquè la lectura i la relectura del clàssic és bàsic per entendre qualsevol dels fenòmens culturals del passat i del present. La recent notícia que llegim sobre el fet que a Suècia s’hagi renunciat a la pantalla per tornar al llibre de text a les aules és una excel·lent notícia. Però hi ha molta feina per fer, perquè la devastació ja la tenim aquí. En els seus assaigs (La utilitat de l’inútil, Clàssics per a la vida i Els homes no són illes), que Quaderns Crema ha editat en català, Ordine —amic i deixeble de George Steiner— parlava de l’absurd de la burocractització universitària, de la necessitat de la classe magistral, de la relectura del clàssic, de la necessitat del saber per combatre les invasives i virulentes lleis del mercat i del capitalisme ferotge, del combat a l’utilitarisme que ens pot dur a la barbàrie. Tot plegat, per preservar la llibertat humana, intel·lectual, el pensament lliure enfront de l’estultícia i a la dictadura del políticament correcte i del pensament únic. Una mica en la línia del recent assaig d’Alain Fielkenkraut La postliteratura (edició castellana a Alianza Editorial), que alerta del mateix.

I què té tot això a veure amb l’òpera? Evidentment, no hi ha massa espai per esplaiar-nos suficient, però un breu apunt servirà: l’òpera i alguns dels teatres que marquen el baròmetre de la salut del gènere també comencen a supeditar les seves programacions a aquelles lleis del mercat sobre les que alertava Ordine. I, camuflats sota recursos cursis com això del “relat”, acaben banalitzant el que no hauria de deixar de tenir mai una clara funció social. El mateix que passa amb alguns auditoris o museus, amb una línia de programació estèril i que no du enlloc.

La programació d’un teatre públic d’òpera hauria de tenir una base certament dramatúrgica, amb un traç narratiu ben marcat i perfilat, però incentivant un diàleg intel·lectual amb els seus públics. Animant a les relectures, als accessos a les fonts primigènies (per exemple, a la gran literatura), complementant aquella programació, si cal, amb alguns referents de la cultura de masses (per exemple, amb el cinema) i anant a fons en les arrels dels títols programats: com llegir, avui, els mites d’Orfeu i Eurídice o de Dido i Enees? Què són i què representen? Com ens interpel·len? Què hi diuen els clàssics dels quals procedeixen els relats que ens han llegat? Només així, i per dir-ho de nou en termes del ja enyorat Nuccio Ordine, aprendrem que els teatres i els homes i les dones que els freqüentem “no som illes” aïllades enmig del no-res, i que allò aparentment inútil és útil per entendre’ns com a societat, perquè allò clàssic és essencial per anar per a la vida com a persones desvetllades i felices i no com a morts vivents, com a ombres de l’inframon o com a titelles moguts pels fils del poder de l’ultracapitalisme salvatge i devorador i anihilador de consciències.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close