El més transcendental de la vetllada va produir-se al fossar. Kirill Petrenko i la Filharmònica de Berlín van regalar-nos un viatge inoblidable a través d’aquest formidable oceà musical que va concebre Strauss.
Die Frau ohne schatten. Richard Strauss (1919)
Direcció d’escena: Lydia Steier. Direcció musical: Kirill Petrenko. Elza van den Heever, Clay Hilley, Michaela Schuster, Wolfgang Koch, Miina-Liisa Värelä, Vivien Hartert. Chor des Nationalen Musikforums Breslau. Cantus Juvenum Karsruhe. Berliner Philharmoniker.
Festival de Pasqua de Baden-Baden. Festspielhaus Baden-Baden, Alemanya. Dissabte, 1 d’abril de 2023.
El cànon estableix que La dona sense ombra és l’obra magna del binomi Strauss-Hofmannsthal. Com que hi ha poques coses tan relatives com l’art, i ben especialment, com el gènere operístic, no crec que els judicis d’aquesta mena tinguin massa valor pel lector. Sigui com sigui, aquesta és l’obra en què Hofmannsthal va abocar el seu pensament d’una manera més completa, aquella on millor s’aprecia el relleu formidable de les seves referències literàries. Perquè sobre la matèria d’aquest rocambolesc conte de fades que és Die Frau ohne Schatten, el poeta vienès va imprimir-hi un missatge ètic d’una força humanística abassegadora. En la recerca de la seva ombra, l’Emperadriu descobreix una lliçó de vida inestimable —basada en la comprensió, en la pietat.
Tot això és el que sembla no haver entès la creadora d’aquesta producció, Lydia Steier —o com a mínim, no interessar-li massa. Steier se centra en l’apologia de la maternitat que hi ha en l’obra, però buidant-la del contingut ètic que hi ha al darrere. I quan diem que se centra, em refereixo —naturalment— al sentit negatiu del terme, millor dit, hauríem de dir combatent-la, en la que és una lectura a plena llum antihofmannsthaliana. Sembla que per ella, la pressió de la maternitat massa sovint representa un llast per a la dona, i la condiciona negativament. Ens ho explica mitjançant una factura peculiar, però que destil·la un talent dramatúrgic indubtable. Bàsicament, crea el personatge mut d’una noieta d’internat catòlic —interpretada magistralment per Vivien Hartert— que al llarg de l’obra somatitza els seus traumes, tots ells amb relació al fet del matrimoni i de la maternitat, els quals comença percebent com un somni de flors i violes i acaba en un drama irreparable. Entremig, uns emperadors convertits en estrelles cabereteres, una parella de tintorers que ja no són tintorers, sinó que regenten una granja distòpica de criatures acolorida d’un rosa xicletós, i alguna coseta més… S’ha de reconèixer, tanmateix, algun toc de genialitat a l’hora de representar certs elements d’aquest conte de fades simplista en què Steier converteix La dona sense ombra. Així mateix, hi ha alguna solució estètica enlluernadora, d’una bellesa hipnòtica i seductora. Ara bé, pel que fa als grans elements hofmannsthalians del llibret: el destí ètic de l’emperadriu, la dicotomia entre l’emperador i el tintorer Barak, o la deliciosa ambigüitat moral de la dida…, tots ells a fer punyetes. Una vacuïtat absoluta.
Per fortuna, el més transcendental de la vetllada va produir-se al fossar. Kirill Petrenko i la Filharmònica de Berlín van regalar-nos un viatge inoblidable a través d’aquest formidable oceà musical que va concebre Strauss. Una partitura adés explosiva, d’una fogositat orgiàstica —tal com ell mateix la va descriure—, adés d’una delicadesa finíssima, quasi cambrística. Al llarg de quasi quatre hores de música, Petrenko va reivindicar-se com un dels grans valedors straussians de la seva generació. Va teixir una lectura d’una transparència majestuosa, modulant les intensitats amb sapiència i sempre atent a les subtileses tímbriques que revesteixen la partitura. Era la primera vegada que la Filharmònica interpretava l’obra, però en tot moment va semblar que ja els unia una llarga i feliç familiaritat.
Al quintet vocal protagonista, el nostre estimat compositor va reservar-li una vocalitat inclement. L’elenc escollit per aquesta edició va estar-hi a l’altura. La soprano sud-africana Elza van den Heever va encarnar l’emperadriu a partir d’una línia canora sòlida, agradablement lírica quan l’ocasió ho demanava, i mostrant tothora un caràcter interpretatiu ben definit. L’emperador de Clay Hilley, d’instrument llustrós, té aquell punt d’audàcia que sempre reclamen els tenors straussians. Va mostrar els seus mitjans més delicats a la gran escena solista del segon acte i va evidenciar les seves limitacions en l’exigent finale. La mezzo Michaela Schuster va signar una dida majúscula en l’àmbit interpretatiu, si bé l’emissió va delatar, en algunes parts del registre —sobretot en els aguts—, els signes d’una veu lleugerament crepuscular. Wolfgang Koch va oferir-nos un Barak mòrbid, de noble fraseig. Va acompanyar-lo com a esposa mesquina, en acabat penedida —per bé que en aquesta producció, tot això perd el seu sentit—, la magnífica tintorera de Miina-Liisa Värelä, una dramàtica ferma, de factura incisiva. M’enduré d’aquesta prestació seva un record força més brillant que no pas de l’Ariadne que ens oferí al Liceu fa un parell d’anys.
Amb motiu del llarguíssim i entrebancat procés creatiu de l’obra, Strauss va escriure a Hofmannstahl que se’n fes a la idea que aquesta seria l’última òpera romàntica. La frase podria sonar a una mena d’autoexculpació. Una forma que va trobar el nostre compositor per oferir —amb tranquil·litat de consciència— una història de redempció i d’amor conjugal, després d’haver refrescat el sentit més primari del públic occidental amb òperes com Salome i Elektra. A jutjar almenys per la reacció del selecte públic beatífic de Baden-Baden, cent anys després, l’última òpera romàntica continua sacsejant esperits.
