Òpera

Malalts de Wozzeck

El Palau de les Arts tanca l’actual temporada operística amb l’estrena a la capital del Túria d’una de les òperes més rellevants del segle XX. Una estrena que es va salvar ‘in extremis’ de la vaga convocada pels treballadors de les Arts que, amb les seues reivindicacions a coll, van dur a terme el major desplegament tècnic de la història del coliseu valencià, exigit per la colossal posada en escena d’Andreas Kriegenburg.

Wozzeck
Música i llibret d’Alban Berg
James Gaffigan (direcció musical), Andreas Kriegenburg (posada en escena), Peter Mattei (Wozzeck), Christopher Ventris (Tambor major), Tansel Akzeybek (Andres), Andreas Conrad (Capità), Franz Hawlata (Doktor), Eva-Maria Westbroek (Marie), Alexandra Ionis (Margret)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 26 de maig de 2022

Wozzeck s’ha convertit a hores d’ara en un dels títols clàssics dels teatres d’òpera. Fins al punt que dos temples operístics tan pròxims com el Liceu de Barcelona i les Arts de València estan representant aquests dies aquesta obra mestra d’Alban Berg (1885-1935). La versió que s’ofereix al Gran Teatre del Liceu és la que es va estrenar en 2017 al Festival de Salzburg, amb la posada en escena de William Kentridge, i que vaig tenir l’ocasió de veure a l’Òpera de París el passat mes de març. En canvi, la que presenta el Palau de les Arts, que programa Wozzeck per primera vegada, fou estrenada en la Bayerische Staatsoper en 2008 i compta amb l’espectacular posada escena d’Andreas Kriegenburg.

Aquesta passió moderna per Wozzeck té segurament una explicació freudiana, igual que l’interés per la història d’aquest personatge, i d’altres similars, que es va desencadenar en la cruïlla dels segles XIX i XX. En efecte, el desenvolupament de la psicoanàlisi va incitar molts artistes a explorar els interiors turmentats i a plasmar la manifestació exterior d’aquestes introversions tràgiques en forma d’éssers estigmatitzats per la societat. Una societat malalta, plena de conflictes que, lluny de resoldre problemes, en crea d’altres que arriben fins a l’actualitat.

Una escena de Wozzeck ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

D’entrada, Wozzeck és una espècie de paradigma d’antiheroi, malalt internament i externament a causa de l’explotació i de l’abús. Un origen humil i una vida quotidiana miserable no fan més que contribuir a engrandir aquestes ferides i portar-lo a un final humiliant. Els elements dominadors de la història anorreen Wozzeck i el converteixen en un serf completament alienat. Fins i tot, la seua parella, Marie, el traeix i li provoca tal situació d’embogiment, que acabarà matant-la en un acte covard: l’anihilament que viu l’impedeix lluitar amb els opressors i ataca l’única persona que l’estima.

Tota aquesta tragèdia queda reflectida a la perfecció en la impressionant posada en escena del director alemany Andreas Kriegenburg. La diferència, fins i tot física, entre dominadors i dominats, la misèria dels oprimits anònims, l’absència de component moral en la vida dels pobres (malgrat el pes de les creences religioses), etc. són imatges que s’observen en l’escenari i que transmeten el missatge tant del text original de Georg Büchner (1813-1837) com del llibret elaborat pel mateix Berg.

Wozzeck ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

L’estètica que proposa Kriegenburg és fosca i evoca elements del món del cinema, com les projeccions dels títols dels actes, l’ús de simbologia com a del correlat objectiu del que viuen a l’interior els personatges, els jocs de perspectiva modular, de plans visuals i de reflexos, o el tipus d’il·luminació més aviat ombrívola. Tot plegat reforça els detalls dramàtics del muntatge de manera que, des de l’inici, ens insinua com serà de fatídic el desenllaç d’aquesta història.

Així, l’estrena del Wozzeck de Kriegenburg a València, precedida per la notorietat del director i pels detalls de l’espectacular posada en escena, estigué protagonitzada també per un elenc d’artistes excepcional. Si comencem per les veus, cal destacar sobretot la gran actuació del baríton suec Peter Mattei, en el paper de Wozzeck, i de la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek, en el rol de Marie. Tots dos van regalar al públic assistent unes interpretacions vocals i escèniques impecables. El primer va desplegar tota la varietat dramàtica i vocal del personatge (veu cantada, veu parlada, articulacions diverses, etc.) d’una forma intensa i apassionada. La segona, amb el seu timbre tan característic, va oferir una versió de Marie plena de matisos i acord amb les tonalitats obscures cercades per Berg, que Kriegenburg ressalta.

L’estètica impactant del Wozzeck de Kriegenburg ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

La resta dels solistes tingueren també intervencions remarcables i una presència escènica ben resolta més enllà de la caracterització. Christopher Ventris (Tambor major), Tansel Akzeybek (Andres), Andreas Conrad (Capità) i Franz Hawlata (Doktor) van personificar a la perfecció la basarda emanada d’un ambient sinistre, humit i pútrid i els seus registres vocals transmetien una volguda inquietud. Alexandra Ionis va encarnar una excel·lent Margret, acusadora, que culpabilitza Marie de la situació de Wozzeck. Cal destacar la intervenció d’Adrián García, de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, que, tot i tenir una participació vocal breu, però notable, va ocupar un lloc preeminent en tota la representació i una reeixida actuació dramàtica.

D’altra banda, i com és ben habitual, les agrupacions residents ens obsequiaren amb una interpretació de l’òpera esplèndida. Tant l’Orquestra del Palau de les Arts com el Cor de la Generalitat Valenciana saberen transmetre el missatge musical perseguit per Berg, incloent-hi els moments subtils i delicats. També fou d’alt nivell la participació de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, amb un cant just, però emprenyador, buscant la naturalesa de vegades cruel dels infants.

Un desplegament tècnic impressionant ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts

El mestratge de James Gaffigan va manifestar, de nou, un gran domini de la tècnica i un profund coneixement de la partitura, sempre atent als detalls d’una obra complexa i intricada. El seu lideratge va saber extraure dels intèrprets el sentit de la complexitat i, en conseqüència, va brindar una lectura transparent i sensual. A més, la complicitat de la interpretació musical amb la proposta escènica de Kriegenburg fou total. Al final de l’espectacle, la presència a l’escenari de tots dos, Kriegenburg i Gaffigan, amb els artistes que hi intervingueren, fou la visualització d’aquesta compenetració estètica i el seu resultat extraordinari.

En definitiva, han hagut de passar quasi cent anys perquè a la ciutat de València es representara per primera vegada Wozzeck d’Alban Berg, que es va estrenar en 1925. Una òpera ara a la moda, com es pot comprovar en la quantitat de teatres que la programen en els últims temps. El món malalt i embogit que vivim no està gens lluny del món que en va veure l’estrena. La guerra, la misèria, l’opressió, etc. que s’observen a Wozzeck estan tan presents també en les nostres vides que quasi hem perdut la sensibilitat. Potser hi ha una relació profunda o una veta que lliga aquesta causalitat. Necessitem un divan per a saber-ho, i no només perquè Freud i les seues teories estan al darrere de l’òpera de Berg i s’insinuen igualment en la proposta escènica de Kriegenburg, sinó també perquè Freud hi trobaria motivacions i explicaria per quina raó ara estem malalts de Wozzeck.

Panoràmica escènica d’aquest espectacular Wozzeck ©Miguel Lorenzo-Mikel Ponce-Les Arts
Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close