Òpera

Manon o el retorn d’una bella i vella amiga al Liceu

Després de setze anys absent de l’escenari del Gran Teatre del Liceu, torna Manon, l’òpera més cèlebre de Jules Massenet, amb escenificació d’Olivier Py.

L’òpera Manon de Jules Massenet (1842-1912) s’inspira en la novel·la Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, escrita el 1731 per Antoine-François Prévost, l’àbat Prévost, en definitiva.

De fet, l’obra de Prévost, que tindria en l’adaptació operística de Puccini de 1893 una altra de les grans òperes sobre la frívola i desgraciada Manon, ja havia estat objecte, abans de l’obra de Massenet, d’una altra versió lírica: la que el 1856 va estrenar a l’Òpera Còmica de París Daniel François-Esprit Auber amb el títol, precisament, de Manon Lescaut, amb llibret d’Eugène Scribe. La de Massenet és l’òpera més famosa del compositor francès, i es va estrenar el 19 de gener de 1884 a l’Òpera Còmica de París amb llibret d’Henri Meillac i Philippe Gille.

Jules Massenet

De Prévost a Massenet: la qüestió del llibret

Quatre pinzellades sobre Prévost: nascut el 1697 i mort el 1763, va ser membre d’una comunitat benedictina, que va deixar per marxar a un exili on, suposadament, devia viure una vida més o menys llibertina i qui sap si paral·lela a la del cavaller Des Grieux de la seva novel·la. Publicada inicialment a Londres sota el títol de Manon Lescaut, era la setena part d’una obra més llarga titulada Memòries i aventures d’un home de qualitat. Semblantment al que faria Mérimée en Carmen, s’explica la història de Des Grieux a través de la visió d’un personatge que, en primera persona, explica la trobada amb el cavaller, acabat d’arribar de Louisiana, on ha mort la seva amant Manon Lescaut.

L’acció de la novel·la transcorre cap al 1715, en plena regència de Felip d’Orléans, que va succeir Lluís XIV al tron de França. Per això mateix, l’obra no deixa de criticar implícitament una època d’aparences i frivolitats. Els llibretistes de Massenet, molt més fidels a Scribe, van simplificar la novel·la: en l’obra original, Manon abandona Des Grieux tres vegades, mentre que en l’òpera això passa tan sols una vegada. Dos altres canvis que en l’òpera de Puccini respectarien l’original de Prévost van ser la figura de Lescaut (cosí de Manon en l’òpera de Massenet i originàriament el seu germà) i el lloc de la mort de Manon, que originàriament expira al desert, a Louisiana, i que en l’òpera de Massenet ho fa a Le Havre.

Massenet va treballar intensament en la partitura el 1882 i un any més tard ja tenia l’orquestració enllestida. L’estrena va ser un èxit i l’òpera es va mantenir ininterrompudament en cartell a l’Òpera Còmica fins al 1959, amb gairebé 2.000 representacions al darrere.

L’Abbé Prévost llegint Manon

De Manon a Des Grieux

Un any després de l’estrena parisenca, el 1884, l’òpera de Massenet es va veure amb èxit pels principals escenaris europeus i de les Amèriques, amb alguns afegits com és el cas de la deliciosa gavota, una peça del tercer acte, la música de la qual procedeix de la “Serenata de Molière” que Massenet havia escrit el 1880. Aquesta pàgina, juntament amb “Adieu notre petite table” són algunes de les millors troballes de l’òpera que Massenet posa en boca de la protagonista.

Però en Manon hi ha també lloc per al personatge de Des Grieux. Desenganyat per Manon, però lluny de rebutjar-la com faria Alfredo Germont en La traviata verdiana, Des Grieux es refugia en els hàbits eclesiàstics en el tercer acte, on somia que oblida el nom que el tortura, el de Manon. És la cèlebre escena del somni, magistralment escrita per a un tenor líric amb grans capacitats per atènyer els aguts de la pàgina i amb extraordinària sensibilitat per fer-se seu el complex personatge.

La passió també té un lloc emblemàtic en l’òpera de Massenet, especialment al final dels actes primer, tercer i cinquè. El tercer, precisament de l’escena del somni, acaba amb el retrobament entre Des Grieux i Manon, que canten una apassionada pàgina.

Nova imatge de la Manon d’Olivier Py

Grans escenes

Manon és una òpera llarga i exigent, amb escenes fastuoses (sobretot el primer quadre del tercer acte i tot el quart), ballets, números de conjunt, cors i àries i duets com els que sentíem. Però a més hi ha una construcció molt hàbil dels personatges, no només els que integren la parella de Manon i Des Grieux sinó també la de la resta, integrats en un món aliè als deliris amorosos dels protagonistes. Per exemple, Lescaut, cosí de Manon (i germà en la novel·la de Prévost), que en la seva severa ària “Regardez-moi bien dans les yeux” del primer acte recorda a Manon que no només és el guardià de la seva cosina sinó també de l’honor de la seva família.

El Comte des Grieux, pare del jove amant de Manon, es pot veure en paral·lel amb el Giorgio Germont de La traviata. En el seu duet amb el seu fill i ubicat al quart acte, “Épouse quelque brave fille”, el comte recomana a Des Grieux que es casi amb una jove allunyada del món frívol que envolta Manon.

L’atmosfera del segle divuit recorre de dalt a baix la partitura de Massenet, que recrea un món que li era del tot aliè un segle després de la desaparició de l’antic règim. Però el compositor francès es fa seva aquella època, amb totes les seves contradiccions. En el quart acte, a l’Hotel de Transsilvània, la tensió creix enmig d’una partida de cartes que Des Grieux perd irremissiblement. Després, Manon serà detinguda. La confusió impregna aquest magistral final d’acte.

És clar que res com una altra conclusió, la de l’òpera, a Le Havre, en una pàgina d’alt voltatge melodramàtic quan Manon, exhausta i morta de set i de gana, expira als braços del seu Des Grieux.

Una bona oportunitat, ara, la que ofereix el Liceu per gaudir d’una de les obres més emblemàtiques del romanticisme francès del segle XIX i que arriba a Barcelona amb escenificació d’Oliviee Py i direcció musical de Marc Minkowski, Altament recomanable.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close