Dijous passat a El Punt Avui, Guillem Vidal i el meu estimat Oriol Pérez Treviño signaven una reveladora entrevista a la soprano tarragonina Marta Mathéu, que ben aviat debutarà al paper de Norma en dues úniques funcions liceistes (19 i 26 de juliol), i així esdevindrà la primera cantant catalana que interpretarà la ignífuga sacerdotessa belliniana al coliseu de la Rambla després de Montserrat Caballé. Espero que els responsables dels equipaments de la tribu (especialment, dels auditoris sufragats públicament) i els melòmans catalans l’hagin llegida, tot i que les paraules calmades, però igualment fogoses de la Mathéu superen l’àmbit del públic operista. Primer, pel que fa a la pressió insostenible que la majoria de cantants (i especialment les dones) han de patir si el seu físic s’allunya dels cànons d’una model publicitària i que, en el seu cas, diu obertament, li ha impedit protagonitzar molts papers del repertori: “He vist gent plorar en tallers d’estiu, directors que et diuen: “Què, ja t’has menjat la pizza?” A vegades et planteges de debò si el que preval realment és la veu o el tipus de físic. Recordo haver “audicionat” al Liceu fa molts anys una noia flor a Parsifal i que em diguessin: “Bé, en aquesta producció van totes “licrades”, i entendràs que…” Què venim a veure, però? Una cantant encarnant un personatge o Miss Òpera 2022?” En efecte, a la pressió per una excel·lència que calqui la sublimitat discogràfica de les dives del passat (en un món, el d’ara, en què un cantant ha de fer moltíssimes més funcions –d’una complexitat teatral sideral si la comparem amb els muntatges de l’època daurada dels anys cinquanta– i amb un do de la ubiqüitat física pràcticament marcià), cal afegir-hi la tirania d’uns models estètics inhumans. En això que diu la Marta tothom hi té part de responsabilitat; no només els escenògrafs i directors artístics (majoritàriament homes), sinó també els criticastres (majoritàriament homes) que –com em va fer notar la meva estimada mezzo terrassenca Anna Alàs – hem abusat de comentar a les nostres ressenyes la suposada idoneïtat física d’una intèrpret femenina per un paper determinat, apreciació que ni ens passa pel cap quan hauríem de referir-nos a la panxeta d’un cèlebre tenor. Prenem nota i esmenem-nos. Al seu torn, cal felicitar Mathéu per recordar un quelcom tan obvi com l’habitud, en la majoria de teatres del món, de reservar la majoria de papers secundaris en produccions pròpies a cantants locals: “Recordo, per exemple, fer una audició a Graz, Àustria, i que em diguessin: “Cantes de conya, però la mena de paper que et podríem donar l’hem de donar als cantants d’aquí, que el necessiten (…) Jo vaig venir fa uns dies a l’última sessió de La flauta màgica i, en veure tants col·legues a l’escenari, vaig pensar: “Olé, esteu fotent unes funcions de nassos!”. No es pot dir millor i, dissortadament, temo que les paraules de la nostra artista passaran desapercebudes. Durant els últims lustres, hem vist desfilar pel Liceu mants cantants de mar enllà protagonitzant rols sovint idonis per les veus de casa. En el cas dels directors musicals, aquesta plaga és d’escàndol. Que una cantant catalana debuti al rol de Norma, Carmen o Turandot no hauria de ser cap notícia (ja que hi som, també estaria bé que les promocions televisives del Liceu, en publicitar les funcions de Norma, incloguessin el nom de la Marta entre les dives protagonistes). Recordem-ho de nou: el Liceu és un teatre públic, de fet el nostre primer equipament, i la seva obligació principal és tenir cura del patrimoni musical del país (el passat però també el present). Al seu torn, reservant dues úniques funcions perquè una cantant s’empelti de la partitura resulta clarament insuficient i, com recorda la Mathéu, regala encara més pressió a qui assumeix el repte. Si cantes a casa i amb comptagotes, com entén qualsevol persona, acabes assumint que t’ho jugues tot en tres hores. Fer política cultural, en definitiva, també és permetre que els nostres artistes experimentin, aprenguin i fins i tot que tinguin el dret (humà) a equivocar-se. Dit això, la Mathéu canta la Norma el dimarts vinent. Omplim la sala, fem-li costat, parem atenció a la seva veu i aplaudim la seva valentia, que per cantar la sacerdotessa, a banda de la veu, es necessiten un bon parell de collons.
